Combat contra la pobresa energètica

enchufeL’augment del cost de l’energia i la caiguda d’ingressos de moltes llars que estan a l’atur és una combinació que es tradueix, entre altres coses, en la impossibilitat de fer front als pagaments dels subministraments bàsics d’energia (electricitat i gas). L’anomenada pobresa energètica, fa que fa uns anys es concretava sobretot en l’alt cost de l’energia en habitatges no adequats i envellits, ara adopta una dimensió molt més gran per la caiguda d’ingressos de les famílies.

Per aquestes raons, des de fa mesos ERC ha treballat per garantir el subministrament de llum i gas per les famílies en situació de pobresa energètica. Ja al mes d’abril el diputat Pere Bosch va impulsar una moció que obligava al govern a actuar en aquest sentit, i el passat mes de novembre CiU i ERC vam acordar introduir, mitjançant una esmena a la llei de mesures fiscals i financers que acompanyen la llei de pressupostos, una modificació del Codi de Consum per protegir els talls de subministraments als consumidors més vulnerables. Aquesta llei que s’hauria d’haver aprovat el passat 19 de desembre s’ha vist retardada pel fet que el PP ha aturat el procediment per demanar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, retardant l’adopció definitiva fins a mitjans de gener. Com que no podíem deixar en descobert les famílies més vulnerables durant aquestes setmanes, des d’ERC vam plantejar al Govern la setmana passada la necessitat d’adoptar un decret llei que inclogués les modificacions del Codi de Consum pactades.

D’acord amb el Decret Llei, queden protegides de talls de subministrament entre els mesos de novembre a març (per tant, adoptant el criteri de treva hivernal que ja existeix en molts països europeus) les famílies que, a l’atur o no, pensionistes o no, tinguin uns ingressos per sota de l’Index de Renda de Suficiència de Catalunya (569,12 euros mensuals i 7.967,73 euros anuals). El deute acumulat es podrà pagar en el termini de pagament que s’acordi amb la companyia, mitjançant els sistemes d’arbitratge que posarà a disposició l’Agència Catalana de Consum, que com a mínim serà prorratejat en sis mesos, sense perjudici que es pugui establir un termini més llarg en aquest procediment d’arbitratge.

No ha estat una tasca fàcil, i de ben segur que caldrà seguir treballant perquè en alguns àmbits no es podran cobrir totes les necessitats. Però la tasca ha estat important. Dins l’equip negociador d’ERC en aquesta matèria liderat per Pere Bosch, he participat en els aspectes economicojurídics, i si bé finalment hem superat moltes limitacions, passat aquest hivern caldrà fer una avaluació de la mesura i millorar-la de cara al futur.

La Generalitat de Catalunya és la primera administració amb competències autonòmiques que adopta una mesura d’aquestes característiques, pionera l’estat espanyol. Les limitacions que ens hem trobat bàsicament eren en dos àmbits: el competencial, ja que l’ordenació del mercat energètic  (un dels mercats més regulats) és competència del govern espanyol; i el possible cost que hauria d’assumir la Generalitat segons com es regulés per incórrer en el que s’ha anomenat en la doctrina jurídica responsabilitat patrimonial per actes legislatius, que obligaria a indemnitzar a les companyies.

Era important salvar aquests obstacles, ja que un recurs al Tribunal Constitucional podria paralitzar la mesura. El primer s’ha salvat exercint les competències en matèria de consum, aplicant els principis de la Directiva 2009/72/UE que regula la figura dels consumidors vulnerables. El segon mitjançant l’establiment procediment que no estableix la condonació definitiva del deute, sinó l’adaptació del pagament d’aquest a la capacitat econòmica de les famílies, aconseguint d’aquesta manera que les companyies no puguin al·legar pèrdues pel fet de no poder cobrar un servei prestat (subministrament d’energia) que a més no poden tallar (a partir del que estableix el Decret Llei).

Una mesura important que, malgrat els entrebancs, comença a caminar. Només per això ja valia la pena l’esforç d’aquests mesos.

L’últim que (a)pagui la llum

Image

La subhasta del mercat majorista d’electricitat d’aquesta setmana, que comporta un augment del rebut de l’11%, ha posat al descobert el castell de cartes sobre el que s’ha construït el mercat energètic de l’estat espanyol d’ençà de la liberalització promoguda per Rodrigo Rato i Josep Piqué (perquè surten els mateixos culpables a tot arreu?), un mercat oligopolístic caracteritzat per l’opacitat, la manca de competència real i l’alteració de preus, carregant sobre el consumidor (particulars i empreses) un augment continuat del preu de la llum.

Els preus majoristes de l’electricitat es determinen en un subhasta, on des d’un punt de vista teòric s’hauria de fixar un preu d’acord amb les possibilitats de l’oferta i les necessitats de la demanda. Però com gairebé passa, aquest no és un mercat de competència perfecta, sinó tot el contrari: hi ha pocs oferents que concentren la producció i l’oferta i uns pocs comercialitzadors concentren la demanda, profundes asimetries d’informació i barreres d’entrada molt altes. A més, l’organització de la subhasta i l’ordre en el que s’ofereix l’electricitat ve determinat pel seu sistema de generació, fent que el preu final l’acaba marcant l’oferta d’electricitat més cara de produir (procedent gas i carbó). Si hi sumem que la major part dels operadors estan a banda i banda (és a dir, una mateixa companyia té una filial que ofereix energia i una filial que la comercialitza), l’alteració de la subhasta cap a una fixació de preus oligopolística està garantida.

Però a més de tot això, s’hi afegeix el problema del dèficit tarifari, que en teoria cobreix la diferència entre el que costa produir l’energia i el preu al que es ven, ja que la fixació de preus de l’electricitat posteriorment a la liberalització en l’època Aznar es va contenir per no augmentar la inflació. El problema és que el cost  real no es coneix, i per tant, aquest és un cost teòric que acaben marcant les empreses, i el govern es compromet a cobrir el dèficit, convertint aquest en un dret de cobrament futur per part de les companyies. El dèficit tarifari, que enguany s’acabarà situant en els 40.000 milions, és la pedra de toc des del punt de vista financer, ja que aquest dret teòric de les companyies respecte del govern espanyol (i per tant, de tots els contribuents) construït en bona part artificialment, computa com un actiu en el seu balanç (en ser un dret de cobrament futur), que cobreixen temporalment amb una titulització de deute (és a dir, emeten títols negociables en mercats financers lligats al pagament d’aquest deute) que computa en el passiu. Només com a exemple, el dèficit de tarifa només de l’any 2012 computa com un actiu (dins l’epígraf crèdits a empreses) en el balanç d’Endesa (pdf) per 2.960 milions d’euros, equivalent al 12.24% del seu actiu. Una ficció comptable que ha generat una bombolla difícil de gestionar.

Potser tot aquest embolic ajuda una mica més a entendre perquè les empreses energètiques són el retir daurat d’un gran nombre de ministres espanyols, entre el quals cal comptar-hi Felipe González i José María Aznar. L’explicació alternativa, que és que els polítics espanyols siguin uns experts en energia, senzillament no cola. Una conseqüència, doncs, d’un mercat mal regulat, oligopolístic i clarament extractiu, on qui paga els plats trencats són els consumidors i l’economia productiva, que assisteixen astorats a com per una banda es demana reducció salarial per guanyar competitivitat i per l’altra s’augmenta el cost de l’energia fent inútil aquest sacrifici profundament injust.

Paral·lelament a tot això, i seguint la dita de cornuts i pagar el beure, aquesta setmana el Partit Popular aconseguia retardar un mes l’aprovació de la llei de mesures, sol·licitant un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, en la que s’inclou una modificació del Codi de Consum impulsada per ERC i negociada amb CiU  per tal d’evitar que es talli el subministrament elèctric a les famílies amb menys recursos. La cirereta que faltava per coronar el pastís oligopolístic. Però en els propers dies respondrem i com a mínim, en això atacarem. Per la resta, i essent conscients que la capacitat de reforma del mercat energètic espanyol és similar a les possibilitats d’èxits del federalisme, donada l’oposició de l’oligopoli polític del PP i el PSOE, haurem de tenir present que la futura República Catalana no pot reproduir aquest sistema, sinó que ha de ser diametralment diferent.

Esborrar Montesquieu

Image

Fa unes setmanes el Consell de Ministres del govern espanyol va aprovar l’avantprojecte de Llei de Seguretat Ciutadana, una proposta normativa que actualitzaria la Llei Orgànica 1/1992, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana. La proposta (aquí es pot consultar la presentació, explicació i notes de premsa del propi ministeri) s’emmarca, com es reconeix en la presentació, en un context d’augment de les manifestacions i protestes socials. Sota aquesta premissa, el ministre Fernández Díaz pretén una profunda reforma que consisteix bàsicament en sostreure al poder judicial la imposició de sancions per vulneració de l’ordre públic i la seguretat i en endurir les sancions sobre determinades activitats, elevant a molt greus algunes infraccions i estipulant-ne de noves.

Perseguits pels escarnis i les protestes ciutadanes (que poden tenir excessos i en alguns casos causar incidents), la resposta del govern Rajoy no és indagar quin és el motiu de fons d’algunes d’aquestes protestes per vehicular la confrontació vers la cooperació, sinó augmentar els mecanismes repressius, reduint les garanties de defensa dels ciutadans que participen en aquestes mobilitzacions, incrementant el potencial d’arbitrarietat per la qual una persona pot ser sancionada en via administrativa.

La proposta legislativa conté un modus operandi similar en tots els casos que es vol limitar: per una banda, s’introdueixen alguns comportaments i actuacions que no constitueixen delicte com a infracció administrativa, i per l’altra, s’estableixen unes sancions molt elevades per als infractors. El fet que alguns elements constitueixin infracció administrativa i no penal (ni falta ni delicte) suposa que qui estableix la sanció no és un jutge, sinó el delegat/da del govern espanyol a cada província, i que s’elimina el requisit de prova i el procés contradictori que hi ha en tot judici. Per tant, tot i que actualment en un procés penal la presumpció de veracitat amb la que compta un funcionari en l’exercici de les seves funcions dificulta en molts casos la defensa de l’acusat, aquest té la possibilitat de presentar proves que contradiguin la versió policial, i el que és més important, aquest procés contradictori es fa davant d’un jutge (que ha de ser imparcial) i previ a la imposició de la sanció. Amb la tipificació de determinats comportaments com a falta administrativa, la protecció judicial que pugui sol·licitar el ciutadà es fa a posteriori, no a priori, d’haver rebut la sanció, cosa que limita els drets de defensa pel que fa a un dels béns que pot estar afectat, com és l’exercici de drets fonamentals, com la llibertat de manifestació o d’expressió.

La situació de sotmetiment a l’arbitrarietat en la que es troba un ciutadà s’incrementa amb el fet que s’inclouen algunes infraccions que són difícils de ponderar i on la subjectivitat hi és molt inherent: fins quan una determinada declaració pública pot ser considerada una “ofensa a Espanya” com es contempla en el propi avantprojecte? On és el límit entre allò que forma part de la llibertat d’expressió i allò que entra dins de la tipificació de la infracció administrativa? Aquesta arbitrarietat afecta clarament els drets fonamentals dels ciutadans, deixant-los en mans del delegat o delegada del govern espanyol de torn, que esdevé de nou un governador civil.

Hi ha alternatives per solucionar amb rapidesa la possible vulneració de l’ordre públic (amb l’afectació sobre la seguretat dels ciutadans que comporta) sense haver de conculcar els drets de defensa? Sí, n’hi ha. Només clar reforçar la figura dels jutjats de proximitat (jutjats de pau i primera instància) i dotar-los dels recursos necessaris, a banda de fomentar la mediació comunitària i també en l’àmbit penal. D’altra banda, cal dir que aquests delictes no són els que col·lapsen els jutjats i que en aquests casos la figura del judici ràpid és habitual i útil. Però potser el que vol el govern Rajoy precisament és eliminar aquestes alternatives (com ja fa amb les propostes relatives a la planta judicial) per evitar el control judicial de les actuacions policials. En definitiva, anar esborrant Montesquieu del nostre sistema de drets i llibertats públiques. El Consell d’Europa ha advertit a priori al govenr espanyol dels riscos d’aquesta proposta. Esperem que no haguem d’esperar a les actuacions d’instàncies judicials europees (el Tribunal Europeu de Drets Humans o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea) per canviar la llei, com ha passat darrerament. Si és així, potser qui hauria de sortir del marc europeu no seria la futura Catalunya independent sinó l’Espanya autoritària que el PP intenta reconstruir.

Notícies relacionades:

El Consell d’Europa considera que la llei de seguretat ciutadana és “altament problemàtica” (Diari Ara)

El Consell de l’Advocacia Catalana veu “intolerable” la Llei de Seguretat Ciutadana (Europa Press)

*P.S.: Curiosament, la llei orgànica 1/1992 que vol modificar Fernández Díaz va ser la coneguda com a “llei Corcuera”, que permetia a les forces de seguretat a entrar en un domicili sense autorització judicial, aspecte que va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional. Tot torna.

Sí i sí. I mil vegades sí.

847381-1

Data i pregunta. Objectiu i compte enrere. Amb una dosi de generositat per part de les diferents sensibilitats polítiques que defensen el dret a decidir, finalment s’ha concretat la data i la pregunta (encadenada) que ha de permetre als ciutadans de Catalunya optar pel camí de futur col·lectiu que desitgem. Una decisió democràtica, on tothom podrà expressar-se i on tothom és convidat.

La formulació final de la pregunta no és la que molts hauríem pensat en un inici i que seria més clara i precisa, però la resposta sí que ho és. Votar per la independència, amb un sí doble, ha de ser l’opció majoritària. Un independentisme mobilitzat que ha estat capaç d’organitzar una Via Catalana serà capaç de traduir la il·lusió acumulada en una majoria de vots pel sí. És evident que tot procés comporta riscos, que el plantejament de la pregunta n’obre algun (no pas més del que hi hauria en un referèndum només amb la segona pregunta), però cap procés d’aquest tipus es pot fer amb garanties totals.

Davant de la unitat política exhibida –que està l’alçada de la mobilització de la societat civil demostrada fins avui- i la determinació de fer la consulta, la resposta del govern espanyol i els seus representants a Catalunya serà afirmar que la consulta no es farà, amb una fe més pròpia d’un dogma religiós que no pas d’un posicionament polític en un estat democràtic. Doncs respondrem votant, organitzant la consulta i permetent el vot lliure en qualsevol cas. El malson més gran d’avui de l’espanyolisme és haver de sentir-se obligat a cridar a votar “no” en una consulta que no volen i combaten. Les nostres armes són les urnes, així de clar.

També és veritat que el procés entra en una nova fase. No només pel que fa les relacions entre partits, sinó també a la resposta de l’estat espanyol en guerra bruta. En veurem moltes i de molt grosses, destinades a minar la capacitat de lideratge del procés (que ahir es va veure reforçada) i generar la sensació que Catalunya serà un estat fallit abans de començar, desprestigiant les eines bàsiques en les que consisteix l’exercici de l’autoritat i del poder d’un estat (hisenda, policia, serveis bàsics), sigui amb boicot o amb amenaces. Per això cal determinació i voluntat, expressades de la forma més majoritària possible i amb claredat.

No hem arribat fins aquí per perdre a la primera de canvi. Guanyarem, i ho farem democràticament.

Les responsabilitats de Rodrigo Rato

the-economist-bankstersAhir Rodrigo Rato va comparèixer a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya que vol esclarir les responsabilitats en la gestió de la crisi de les entitats financers i la possible vulneració de drets dels consumidors. Més enllà de les escenes que han sortit als mitjans de comunicació (glorificades per uns, criminalitzades per altres), ahir en nom d’ERC vaig formular una sèrie d’interrogants a Rato que no es van veure aclarits en la seva intervenció.

En una comissió en què tots els compareixents han carregat les culpes a qui hi havia abans o qui va venir després, Rodrigo Rato era el compareixent que ha tingut un paper més destacat en les causes, gestió i conseqüències de la crisi econòmica de l’estat espanyol. Rato ha estat Ministre d’Economia del govern espanyol entre 1996 i 2003, director-gerent del Fons Monetari Internacional entre 2004 i 2007 i president de Caja Madrid i Bankia des del 2010 fins al 2012. A diferència d’altres directius, Rato ho tenia més complicat per fer veure que ell no en sabia res ni tenia cap responsabilitat.

En aquest sentit, vull apuntar només tres elements que considerem rellevants per a examinar no només les responsabilitats polítiques, sinó també penals i civils que podria tenir Rodrigo Rato, i que van centrar la intervenció d’ERC a la comissió:

  1. Rato va ser el Ministre d’Economia que va legalitzar les participacions preferents. Amb les lleis estatals 44/2002 i 19/2003 les participacions preferents es van incorporar com a recursos propis de les entitats de crèdit. Malgrat que les preferents shares també tenen aquesta consideració en altres països, no es venen com a producte assimilat a un dipòsit a estalviadors sense coneixements tecnicofinancers. Introduir aquest producte sense cap prevenció va contribuir a carregar els costos de la millora del capital bàsic de les entitats sobre els petita estalviadors. A més, la legalització de les preferents emeses anteriorment des de paradisos fiscals (fa un any i mig en parlava en aquest article) es va fer sense tenir en compte les advertències de la fiscalia anticorrupció del moment. Potser legal, però no legítim. I ja en sabem les conseqüències.
  2. Rato va ser el director-gerent d’un Fons Monetari Internacional que va fallar estrepitosament. Bona part de les justificacions de directius d’entitats financeres sobre la no previsió de la crisi i l’increment desmesurat del risc a les portes de la fi de la bombolla es basen en el fet que cap organisme internacional havia alertat dels perills. En una autoavaluació inèdita de l’Oficina Independent d’Avaluació del mateix FMI, es jutja l’etapa de Rato al capdavant de l’organisme i es conclou que van fallar per quatre problemes fonamentals: deficiències analítiques, obstacles organitzatius, problemes de govern intern i limitacions polítiques. Ho podeu consultar aquí.
  3. Rato va ser el president de Bankia que va sortir a borsa i a forçar el bescanvi de preferents per accions sense tenir els comptes de l’exercici anteriors validats pels auditors externs. Els mesos de febrer i març de 2012 els tenidors de participacions preferents de Bankia (i per tant, també Caixa Laietana) van rebre una carta en què se’ls oferia la possibilitat de bescanviar aquests títols (que ja no es podien vendre perquè s’havia tancat el mercat intern de les entitats) per accions de Bankia a 3,3 euros l’acció (quan ja cotitzava en aquells moments a 2,7 euros) sense possibilitat de vendre-se-les abans de 6 mesos sinó volien patir una quitança del 25% del valor. I ho havien d’acceptar en poques setmanes. Aquesta pressió sobre els estalviadors es va fer sense tenir les comptes auditades de l’any 2011 de Bankia, que era la societat de la qual passarien a ser accionistes. Ja fet el bescanvi, es van donar a conèixer el maig de 2012 els comptes reals de Bankia, que passaven d’un benefici de 300 milions el 2011 a unes pèrdues de més de 3.000 milions, provocant la caiguda en picat de la cotització, reduint a zero el valor de les accions que molts clients havien adquirit a canvi de les preferents.

Davant d’això, és lògic preguntar a Rato si considera que té alguna responsabilitat penal, civil o patrimonial per tot plegat, i si és conscient que les seves empremtes dactilars estan presents en l’escenari que va portar a la crisi i la seva posterior gestió. És el que tocava fer després d’haver conegut a desenes de persones que han vist bloquejats els seus estalvis a causa de les actuacions de directius com Rodrigo Rato. I no ens quedarem aquí, ni pel que fa responsabilitats civils ni penals.

Il·lustra l’article la portada de The Economist de la primera setmana de juliol de 2012.

L’ordinalitat de Sánchez-Camacho

Alícia Sánchez-Camacho, conscient que la demanda d’una consulta sobre la independència no és cap suflé, intenta que el govern espanyol ofereixi una alternativa, centrada en un nou model de finançament. Més enllà que els fets indiquen que l’estratègia actual del PP segueix una direcció contrària (vegeu, si no, el pressupost de l’estat per al 2014 presentat per Montoro) i que el plet català no és pas una qüestió merament fiscal (no proposem la consulta com a xantatge per tenir més peix al cove, sinó per emancipar-nos), la proposta de Camacho ens presenta l’oportunitat de posar al descobert el cinisme amb què l’espanyolisme tracta les reclamacions de la ciutadania catalana.

Sánchez-Camacho proposa, doncs, un nou model de finançament que limiti la ‘solidaritat’, mitjançant la garantia del principi d’ordinalitat. El principi d’ordinalitat en matèria de finançament autonòmic és aquell segons el qual cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de renda disponible per cap després de fer l’aportació a les arques comunes. És a dir, que si Catalunya és, per exemple, en renda de per cap la quarta comunitat de l’estat, després de pagar imposts i rebre les prestacions corresponents no pot quedar per sota del quart lloc.

Curiosament, el principi d’ordinalitat es recollia en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, concretament a l’article 206.5 (‘L’estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes “per capita” entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament’) , que va ser objecte de recurs pel Partit Popular, un recurs avalat per Alícia Sánchez-Camacho que ara defensa que s’apliqui.

Segons la part expositiva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, el Partit Popular entén que el principi d’ordinalitat és inconstitucional:

‘[…] infracció del principi de solidaritat com a conseqüència de les limitacions establertes en els mecanismes d’anivellament en l’art. 206.5. Aquest precepte exigeix a l’estat que garanteixi “que l’aplicació de mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans del seu anivellament”. Aquest anomenat “principi d’ordinalitat” significa, per als actors, una altra ruptura del sistema constitucional de solidaritat, al qual s’imposa un límit objectiu que “congelaria” la dinàmica de transferència de renda.’

I, de fet, la sentència va anul·lar, per la via interpretativa, l’aplicació del principi d’ordinalitat, perquè considerava el següent:

‘[…] el respecte a les competències de l’estat com a garant de la solidaritat interterritorial en l’àmbit econòmic i financer no permet la imposició estatutària de condicions com ara la inclosa en l’art. 206.3 EAC respecte de l’esforç fiscal comparat de les comunitats autònomes, també la previsió de l’art. 206.5 EAC hauria de declarar-se inconstitucional i nul·la en el cas que compartís aquesta mateixa naturalesa condicional i imperativa.’

És a dir, gràcies al recurs del PP que avalava Sánchez-Camacho, això que ara proposa Sánchez-Camacho no és possible d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional. La pregunta que em faig sobre la reivindicació sobtada del principi d’ordinalitat per part de Sánchez-Camacho és: es deu la ignorància o a la mala fe?

(article publicat originalment a Vilaweb)

Una història eslovena

ImatgeUn procés com el que s’està vivint a Catalunya, que persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat internacional (en aquest sentit recomano la lectura del llibre Unrecognized states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).

La contundència amb la que des de l’estat espanyol se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau. En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia, de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena especialitzada en relacions internacionals.

En un dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va durar el procés d’independència. Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens. El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al “desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar  “no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.

Però no només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia (un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies després de la declaració de desembre del 1991.

Vol dir aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itinere similar? No podem preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per això treballem), però aquesta història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i no per la segona. El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.