L’hora del què i del com

La jornada del 9 de novembre ha marcat un abans i un després en això que en diem “el procés”. L’alt grau de mobilització -en un context de crides al boicot i amenaces d’intervenció del govern espanyol, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional i els grans mitjans de comunicació estatals- va convertir en un gest de sobirania el que inicialment s’havia plantejat com un procés participatiu que, en no generar un mandat democràtic, no podia substituir la consulta original, però que havia de servir per demostrar la voluntat de decidir el nostre futur com a poble. La miopia política de Rajoy, que el va portar a impugnar també el procés participatiu, va ser determinant per transformar el que podia haver estat un repte difícil d’assolir en un gest de dignitat col·lectiva, un veritable acte de sobirania: l’estat espanyol no va ser capaç d’imposar les seves decisions a Catalunya i més de dos milions de persones vam anar als punts de participació a expressar-nos lliurement.

L’obsessió pels detalls i pels elements que tenim més a prop ens impedeixen moltes vegades veure quin és el paisatge més ampli que tenim al davant. En aquest cas -i probablement tots hi hem contribuït- ha estat també així: el debat sobre el qui (les llistes electorals i els noms que les han de liderar) ens ha descentrat del debat sobre el què i el com (i per tant, els posicionaments, acords i compromisos d’ara endavant per assolir la independència).

Probablement el temps que s’ha donat el president de la Generalitat per formular públicament la seva proposta en relació al full de ruta ha deixat uns dies en stand-by l’hora d’iniciar aquest debat, i per tant, la conferència de demà hauria de contribuir, segons la meva modesta opinió, a permetre’ns tornar a centrar-nos en el què (independència) i en el com (els instruments per fer-la possible com més aviat millor).

A partir d’aquí, no concebo un altre camí que un acord sobre aquest full de ruta entre les forces que han donat suport al procés, i com a mínim, entre aquelles que han situat la independència com a horitzó nacional (CDC, ERC i les CUP), tot i que hauria d’anar molt més enllà, ja que la gran part de la població no està enquadrada en lògiques de partits. Per tant, és imprescindible que el full de ruta que s’acordi sigui també compartit per altres sensibilitats polítiques i sobretot per les organitzacions de la societat civil. En aquest sentit, ERC ha fet una proposta per contribuir a aquest debat, sota el títol de Crida a un nou país: la República Catalana . Una proposta que és oberta, i per tant, sotmesa a discussió. A grans trets es proposen quatre fases pel al full de ruta: eleccions constituents, govern d’unitat (per fer les estructures d’estat, treballar el reconeixement internacional i que impulsi la convenció constitucional) que declari la independència, referèndum de la nova constitució i naixement de la República Catalana. Una proposta que s’haurà de confrontar a les altres, que esperem que siguin tan explícites com la nostra. El 9N va significar deixar enrere l’etapa de la reivindicació del dret a decidir per encetar (un cop comprovat que aquest dret no es podrà exercir actuant com una comunitat autònoma) l’etapa de la construcció de la independència. Això obliga a tots els agents polítics i socials a concretar la seva posició i a proposar quin és el full de ruta. I estic segur que arribarem a un gran acord.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s