Referèndum, referèndum, referèndum

Abans de tot, cal repassar l’hemeroteca:

– 28 de juny de 2010. Després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional declara inconstitucionals diversos preceptes de l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum l’any 2006.

– 10 de juliol de 2010. Massiva manifestació a Barcelona contra la sentència. El rebuig a la retallada a l’autonomia desemboca en una reivindicació a favor de la independència, malgrat les crides efectuades dies abans per tal d’evitar-ho.

– Agost i setembre de 2012. L’Assemblea Nacional Catalana, creada uns mesos abans, convoca a una gran manifestació a favor de la independència. A l’agost, nous intents per desvirtuar la manifestació i convertir-la en un acte de suport al pacte fiscal (aquí, aquí, aquí i aquí). L’èxit de la manifestació esborra els dubtes d’agost.

– Agost i setembre de 2013. De nou l’Assemblea Nacional Catalana convoca els ciutadans l’Onze de Setembre, aquesta vegada a enllaçar amb una gran cadena humana Alcanar amb el Pertús, sota el nom de “Via Catalana cap a la independència”. Nous dubtes i intents de rebaixes d’agost per limitar la reivindicació de la manifestació. Una vegada més, es veuen superats pels esdeveniments.

– Agost del 2014. Amb l’horitzó del 9 de novembre i amb el repte d’una nova mobilització per l’Onze de Setembre, nous intents de rebaixes d’agost: sorgeixen veus favorables a no fer la consulta acordada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya si el Tribunal Constitucional (el mateix que obrir el conflicte) no en valida els instruments.

I de nou, si mantenim els tres ingredients que durant aquests darrers anys han fet possible superar cada vegada els dubtes i intents de rebaixes, una altra vegada es veuran superats pels esdeveniments.

Àmplies majories socials i polítiques, una mobilització massiva i constant cívica i pacífica, i concebre el procés d’autodeterminació com un camí d’emancipació democràctica són els ingredients que han permès arribar fins aquí. Al costat, hi ha tothom que ho està fent possible: el moviment cívicopolític, els partits polítics, la configuració de majories parlamentàries subordinades a l’entorn del dret a decidir…

Ningú pot negar que organitzar la consulta del 9-N, en un escenari d’hostilitat de l’estat espanyol, no és el mateix que fer-ho de forma acordada i conjunta, com faran a Escòcia i com es va proposar sense èxit l’abril passat al Congrés de Diputats. Tampoc podem oblidar que, darrere d’allò que es veu, es sent i es llegeix als mitjans de comunicació, els poders espanyols han iniciat una campanya contra determinats sectors dirigents del país per obligar-los a desistir, i que l’Estat (en el sentit més profund de la paraula) ha activat tots els seus ressorts i clavegueres per abortar el procés d’autodeterminació.

Però tenir present aquesta diferència en la consulta i aquest context no ha suposar acceptar de cap de les maneres que el veto del Tribunal Constitucional ens ha d’impedir portar-la a terme. El camp on som més, tenim més consens intern i podem fer-nos entendre millor al món és el del referèndum. Qualsevol de les alternatives (eleccions plebiscitàries -que algú fa dos anys ja va plantejar-, declaració unilateral d’independència pel Parlament sense referèndum previ…), tot i que per principi de prudència no es poden descartar mai del tot, es porten a jugar a un camp on no som tant forts: podem ser menys des del punt de vista del suport social, dificulta el consens intern i és més difícil fer-nos entendre al món lligant la nostra causa als valors democràtics. És contraproduent, imprudent i estratègicament erroni avançar escenaris de jugar en camps pitjors quan no hem lluitat fins al final per jugar al camp on les condicions ens són les més favorables. A part de la constatació que algú que renuncia a fer un referèndum pel veto del TC, és inversemblant que aquesta mateixa persona estigui disposada a proclamar la independència de forma unilateral i implantar el nou estat, on qui hi haurà en contra no serà només el TC, sinó el poder legislatiu, judicial, policial i militar espanyol.

“Si esperes les condicions ideals, aquestes no arribaran mai”, va dir Nelson Mandela. El procés d’autodeterminació, si l’estat espanyol s’oposa, comportarà en algun moment un escenari de xoc de legitimitats: la legitimitat democràtica catalana contra la legalitat espanyola interpretada pel TC. El millor àmbit per resoldre aquest xoc -que serà pacífic i de caràcter estrictament polític- és el d’un referèndum on tothom hi pugui participar. Qualsevol altre ens comporta més dificultats.

El 2010, el Tribunal Constitucional va fer caure la bena dels ulls a molta gent. El 2014, aquest mateix tribunal no ens pot lligar de mans. El referèndum s’ha de fer, i caldrà defensar el dret a vot en tots àmbits on calgui.

Un pensament sobre “Referèndum, referèndum, referèndum

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s