Una història eslovena

ImatgeUn procés com el que s’està vivint a Catalunya, que persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat internacional (en aquest sentit recomano la lectura del llibre Unrecognized states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).

La contundència amb la que des de l’estat espanyol se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau. En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia, de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena especialitzada en relacions internacionals.

En un dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va durar el procés d’independència. Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens. El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al “desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar  “no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.

Però no només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia (un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies després de la declaració de desembre del 1991.

Vol dir aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itinere similar? No podem preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per això treballem), però aquesta història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i no per la segona. El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.

6 pensaments sobre “Una història eslovena

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s