Madrid no és Londres ni Ottawa

madridlondres“Un referèndum legal i pactat”. Aquests són els límits dins els quals el PSC vol circumscriure el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur, i ho justifica dient que el referèndum sobre la independencia de Catalunya ha de seguir el model dels casos del Quebec i Escòcia, mitjançant acord sobre la seva convocatòria entre els governs català i espanyol. L’argument del PSC, però, falla en les premisses sobre les quals es fonamenta.

En primer lloc, l’Estat Espanyol, a diferència del Canadà o el Regne Unit respecte al Quebec i Escòcia, no considera que el futur de Catalunya sigui una decisió que ha de ser presa pels ciutadans de Catalunya, sinó pel conjunt dels ciutadans espanyols. Agafant-se a una interpretació restrictiva de l’article 1.2 de la Constitució Espanyola (“la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”) no només rebutja el dret dels catalans a decidir sobre el seu estatus jurídic i polític, sinó que fins i tot impedeix que el poble català expressi en una consulta la seva voluntat de separar-se o no de l’Estat Espanyol a partir de la qual hi hauria l’obligació de negociar una solució, en la línia de la posició de la Cort Suprema del Canadà respecte al referèndum del Quebec. Per tant, les institucions de l’Estat Espanyol interpreten que la seva legalitat impedeix el referèndum. Aquest és el posicionament fins avui, tot i que esperem que canviï en un futur.

En segon lloc, l’Estat Espanyol no accepta pactar el referèndum. Ho ha dit el govern espanyol, en mans del PP, dient que aquesta qüestió “no puede prosperar ni ser objeto de negociación”. Ho ha dit el principal partit de l’oposició, el PSOE, en afirmar que el dret a decidir “no tiene salida” i que “es un debate en el que no nos vamos a poner de acuerdo”. Per tant, no hi ha cap voluntat d’acord de l’altra part, com sí que han fet –no sense dificultats- els parlaments i governs del Regne Unit i del Canadà. Precisament, fa pocs dies el Parlament britànic va aprovar un informe en què en relació al referèndum escocès afirma: “Estem d’acord en què al final, aquesta és una decisió que només els escocesos poden prendre i que, sigui quina sigui la seva visió, la resta del Regne Unit ha d’estar preparat per acceptar-la”. Molt lluny del posicionament de la dreta i l’esquerra espanyoles.

Les dues premisses en les que el PSC basa el seu argumentari per no sumar-se a la Declaració de Sobirania no són gens coherents amb la realitat política i institucional de l’Estat Espanyol. Potser podrien tenir sentit en el debat polític del Quebec o d’Escòcia, ja que la posició del Canadà i del Regne Unit respon a aquestes premisses. Però, malauradament, el govern de Madrid no té el sentit democràtic que sí tenen a Ottawa o Londres. I crec sincerament que el PSC d’això n’és conscient, però manté el plantejament per poder guanyar temps o, el que és molt pitjor, subordinar la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya al permís de PP i PSOE.

Precisament per aquestes raons, el primer pas és actuar com un poble major d’edat, que es considera prou gran per decidir el seu futur sense cap altra condicionant que la seva voluntat conformada democràticament, amb respecte a la pluralitat interna i expressada lliurement. Per això aprovarem la Declaració de Sobirania.

2 pensaments sobre “Madrid no és Londres ni Ottawa

  1. El PSC ha tingut oportunitats mes que sobrades per demostrar la seva catalanitat política. Hi ha una confusió i una lluita interna que malhauradament ha guanyat l’espanyolisme. En definitiva estan fora de l’acord perque així ho volen i ho respectem pero s’hauran de atenir als resultats de la votació i despres cargar amb les consequencies politiques de la seva decisió. Queda clar que son catalans però no catalanistes. Per fi s’esvaeiexen dubtes i els catalanistes que encara resten al PSC tambe han de deixar clara la seva posició abandonant el partit si es que pensen que els interessos de Catalunya estan per sobre d’ells pero molt em temo que el pessebre tiba molt.

  2. Pere,
    En les teves línies hi ha una clara malfiança sobre la voluntat del PSC en la seva postura d’avançar pacíficament cap el dret a decidir.
    Només amb l’ús i abús de la llei de l’embut –que tothom ha utilitzat i massa- i amb la estratègia de que si els altres no fan les coses com ERC diu que s’han de fer, m’explico que pensis que de fet els del PSC “volen guanyar temps” o ens volen continuar tenint sotmesos al PSOE i al PP. El PSC voldria des de ara mateix tenir resolt el dret a fer consultes sobre el tema de la independència i sobre d’altres temes que només afecten als catalans. Espanya és un país democràtic i acceptat a totes les institucions internacionals i són els ciutadans, no els partits, els que han decidit, i la història coneguda per tothom fa que el “dret a decidir” sigui un problema cabdal de la política a Espanya. A tothom li provoca trencaments emotius profunds que es consideri un fet que Catalunya es pugui separar definitivament d’Espanya. D’aquí que el procés per obtenir aquest “dret” tingui que ser negociat i amb ple potencial legal. No em sembla tan complicat entendre que el quan i com s’ha de poder fer una consulta d’aquestes característiques ha de ser negociat, però al mateix temps un dret, hem de trencar el bloqueig actual. Pot ser els que millor accepten emotivament com autèntic “el dret a decidir” són els votants del PSC, doncs viurien còmodament en una Catalunya independent, i també còmodament en una Espanya federal, pròspera solidària i d’esquerres. Per tant, dret a decidir: sí; i viure amb plenitud el resultat de la consulta legal. I després de la consulta a treballar per un món millor, sigui el resultat que sigui, sense tornar-hi cada cinc minuts, encara que de tant en tant plantejar-se la relació amb Espanya és saludable.
    El problema per entendre la falta d’acord en la resolució del parlament aquí i ara és que el punt de partença del PSC i de ERC és molt diferent, l’un vol una Catalunya amb més autogovern, però dins d’Espanya, l’altra vol la independència. Tots dos volem que s’accepti que l’expressió dels catalans sigui decisiva, si no ens creiem l’un de l’altre que aquesta es la voluntat política no avançarem i la divisió a Catalunya, i sobre tot dins de l’esquerra, continuarà. Perquè entre militants i votants del PSC també hi ha malfiança respecte a ERC, doncs molts estan segurs que l’únic que vol ERC és la independència, no el “dret a decidir”. Aquesta aposta ara per aquest dret només es tàctica, però un resultat advers en una consulta sobre la independència no significaria acceptar-lo, tornarien a la càrrega el dia següent, en lloc de treballar en una direcció social d’esquerres. Mentre que molts militants del PSC un resultat independentista ho donarien per bo i el dia següent es posarien a treballar pels ideals de prosperitat, igualtat i solidaritat que es caracteritza.
    El que succeeix és que el “dret a decidir” no ho tenim ara i aquest és un punt de conflicte potent que el PSC té amb el PSOE i que el conjunt dels catalans, vulguin la independència o no, ho tenim amb el poder central de Madrid. El PSC creu que el que cal és crear el camí i les condicions polítiques perquè aquesta situació es modifiqui, cal canviar la constitució. Al PSC es vol avançar cap a una Espanya federal, on no només els catalans puguin dir la seva pel que fa als vincles polítics del seu territori amb el conjunt de l’estat, també qualsevol altra part de la federació ha de tenir el mateix dret. Pot ser això abans no era un problema pel PSC, doncs al no voler la independència com a fórmula definitiva, no hi havia cap urgència en el dret a decidir, i fer de la lluita per aquest dret una qüestió central de la política abans de 2012 hauria estat emboirar els altres problemes que es volien resoldre, millor o pitjor, amb més o menys encert, en el govern d’entesa. Però la forta pujada de l’independentisme ha fet que la viabilitat d’una consulta sobre aquest punt passi a ser prioritària, doncs per avançar en altres terrenys polítics i socials cal tenir clara la voluntat dels catalans en aquest punt. És important pel PSC que es pugui fer aquesta consulta, no ho dubtis, doncs si per la mala gestió que de la crisi està fent CIU i la difícil forma d’actuar de ERC en el seu recolzament a CIU, fes que el PSC tornés a ser una opció de govern, tota acció política quedaria desdibuixada i hipotecada si no es pogués aclarir aquest punt. Per això abans al PSC no es parlava del dret a decidir i ara sí. També perquè és un partit democràtic que en molts escrits ha defensat el dret a l’autodeterminació, sense demanar la independència de Catalunya.
    Al PSC hi ha molta gent que pensa que la via escollida per ERC i les seves urgències per la independència poden fer que, al final, en lloc d’avançar ens anem en una direcció estèril de confrontament entre posicions extremes que beneficia a curt termini al PP a la resta d’Espanya i al mateix temps a tots els nacionalistes a Catalunya, les urgències històriques d’uns, ben saps, no sempre són el millor per tothom.
    Com bé dius, Espanya no és Anglaterra ni Canadà, però tampoc l’Espanya del 2013 és l’Espanya de 1939, o creus que sí?
    Una forta abraçada
    Lluís Castañeda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s