El monopoli tributari

El govern espanyol ha decidit imposar, en els aspectes de política tributària i pressupostària, el joc del gat i la rata a la Generalitat de Catalunya. Sota l’excusa del procés de consolidació fiscal imposat per les institucions europees, el ministre Montoro ha aprofitat per limitar les possibilitats de la Generalitat de gestionar la crisi econòmica imposant-li uns deures (a la Generalitat i a la resta de CCAA, la majoria de les quals callen per disciplina de partit amb el PP) molt més severs que no pas els que adjudicats a si mateix, i l’exemple més clar és l’objectiu de dèficit establert per a les distintes administracions: per a l’any 2013, i tenint present que l’objectiu per al conjunt de l’estat espanyol és que el dèficit no superi el 4,5% del PIB,  les comunitats autònomes només podran arribar a un dèficit del 0,7% del seu PIB (tot i representar un terç de la despesa pública i ser les responsables dels serveis de salut, educació i benestar social), reservant per al govern de l’estat el 3,8% restant (a les administracions locals els ha imposat el 0%, és a dir, el ple equilibri pressupostari).  Això representa incrementar, respecte a l’any 2012, i pel cas de Catalunya, en 1.600 milions d’euros l’ajust pressupostari, que sumats amb l’augment dels interessos i les reduccions de les transferències de l’Estat, arribarà a un total de 4.000 milions d’euros si no s’apliquen mesures fiscals en l’àmbit dels ingressos, obligant la Generalitat a buscar sortides que, poc després, el mateix govern espanyol anirà tapant per tenir-nos dins la gàbia.

Per tal de reduir l’impacte de les retallades, el govern de CiU de la passada legislatura (d’acord amb el PP, tot s’ha de dir), va decidir crear una taxa per l’expedició de receptes de medicaments (l’anomenat euro per recepta) i unes taxes judicials. Són unes mesures d’ingressos amb un risc important d’incrementar desigualtats i dificultar l’accés als serveis públics als sectors de menys renda del nostre país. Precisament per això, en l’acord d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC es va incloure la necessitat de revisar aquestes figures per tal d’incrementar els col·lectius protegits de la seva aplicació amb l’objectiu de reduir els efectes negatius per l’accés als serveis públics que podrien tenir. Més enllà dels aspectes positius o negatius des del punt de vista de l’equitat, és cert que aquestes mesures responien a la necessitat de generar ingressos i estalvis per aconseguir els objectius de dèficit imposats pel mateix govern espanyol.

El gir econòmic i social que ha representat el pacte d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC ha suposat que el camí per generar nous ingressos no sigui l’establiment de taxes universals que poden incrementar les desigualats, sinó una política fiscal progressiva, en què es demana a qui més té que aporti més, impulsant nous impostos sobre les grans fortunes (reformant l’impost del patrimoni), successions, nuclears, banca, grans superfícies…

Precisament, el govern espanyol ha decidit impedir que aquestes mesures tirin endavant, dinamitant, mitjançant la presentació de recursos al Tribunal Constitucional, l’aplicació d’aquestes, sobretot les de nova creació. L’exemple més clar és el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost sobre la banca (tècnicament, l’impost sobre dipòsits de clients en els entitats de crèdit), que hauria generat al voltant d’uns 500 milions d’euros de nous ingressos, que anirien a reduir les retallades.

L’objectiu és clar: el govern espanyol vol boicotejar tot el marge d’autonomia fiscal que pugui tenir la Generalitat, per d’aquesta manera tenir-la més “collada” políticament i financera, obligant-la a retallar despesa en serveis bàsics (amb l’objectiu que el catalanisme es desgasti políticament) i fer-la més depenent dels instruments de l’estat per finançar les autonomies, com el Fons de Liquiditat Autonòmic.

No contenta amb impugnar l’impost a la banca, el govern espanyol també ha decidit impugnar l’euro per recepta i les taxes judicials deu mesos després que Alícia Sánchez Camacho i els seus diputats en permetessin l’aprovació al Parlament. Per què les considera socialment injustes? No, perquè si fos aquesta la qüestió no hagués permès aprovar-les al Parlament. Per què són un petit marge de nous ingressos per la Generalitat? Sí, perquè aquesta és la raó que esgrimeix en els recursos presentats: el fonament no es basa en una vulneració de drets fonamentals, sinó en una vulneració de competències. Volen, ras i curt, posar-les ells i recaptar-les ells, com ja han fet amb l’augment del copagament sanitari i de les taxes judicials de Gallardón.

Anem cap al monopoli tributari, en què el govern espanyol retindrà la pràctica totalitat de l’autonomia d’ingressos mitjançant la fiscalitat i deixarà per a les comunitats autònomes un espai reduït. El monopoli tributari que se’ns imposa no és, ni tant sols, una qüestió de política pressupostària, sinó que és una qüestió de poder: menys autonomia d’ingressos, menys autonomia política. És un nou episodi del pacte de la fam que patim de fa temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s