El cant del cigne federal, o “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”

Després de la ignorància i el menyspreu que van rebre la manifestació de l’11 de setembre passat i les seves conseqüències en la política catalana, sembla que ara una part de les elits polítiques i mediàtiques espanyoles –una part, insistim- han entès que probablement és més intel·ligent la seducció que la imposició per tal d’intentar convèncer una majoria de catalans de les bondats de romandre a Espanya, i oblidar-se així d’iniciar un procés d’independència.

En una setmana hem passat del menysteniment de Rubalcaba al clam federalista de Pere Navarro (que també arriba tard, per cert) durant la Festa de la Rosa del PSC a proposar una reforma constitucional –de fet, només ho ha suggerit en una entrevista radiofònica- si el federalisme no encaixa amb l’actual text de la Constitució Espanyola. Paral·lelament, els clams pro-federals s’han sentit també en influents mitjans de comunicació espanyols, com l’article de Luis Cebrián a El País, que malgrat oferir una proposta federal acaba amb amenaces a l’economia i l’estabilitat polítiques catalanes en cas que decidim democràticament constituir-nos en un estat independent, fet que evidencia que malgrat ens diguin que canvia el fons, les formes del nacionalisme espanyol segueixen sent les mateixes. I per donar-li el toc castís, fins i tot Julio Iglesias s’ha apuntat a la solució federal, proposant implantar a Espanya el model dels länder alemanys. Això sí, quan la crisi s’hagi superat, ara no.

El clam desesperat per una solució federal arriba tard i amb presses, fruit de la necessitat i no del convenciment, cosa que fa dubtar de la seva viabilitat i durabilitat en cas que s’implantés. Precisament, ara fa set anys el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta d’Estatut d’Autonomia que encarnava de fons una proposta de relacions bilaterals Catalunya-Espanya. Es reconeixia Catalunya com una nació, es creava un sistema de concert econòmic (cooperatiu, amb quota de solidaritat), i s’aconseguien augments de l’autogovern importants en matèria de justícia, infraestructures i relacions internacionals, entre d’altres. La proposta va ser menystinguda i retallada a Madrid, deixant-la en un simple tunning baratet de l’Estatut d’Autonomia de 1979, constatació que ens va portar a molts a fer campanya pel No. Durant aquell temps, la catalanofòbia es va disparar a Espanya, sense que cap destacat intel·lectual o polític espanyol (potser amb l’excepció de Santiago Carrillo) sortís en defensa nostra. Per més inri, un Tribunal Constitucional qüestionat i manipulat retallava el ja retallat Estatut d’Autonomia l’estiu de 2010, sense que cap polític espanyol donés una resposta a la indignació i al clam dels centenars de catalans que vam sortir al carrer defensant el nostre dret a decidir.

Hi ha moltes més raons que fan que la proposta federal (si acaba arribant, clar) no sigui de fiar,  la llista és llarga i coneguda. El cant del cigne federal és la constatació precisament de la seva inexistència com a proposta política viable a Espanya més enllà de posicionaments que, curiosament, sempre han vingut des de Catalunya , i que han estat permanentment ignorats.

No és la primera vegada que el poder espanyol s’adona massa tard de les reclamacions d’un territori abans que aquest esdevingui independent. Un any abans de perdre Cuba, i després d’anys de guerra contra els independentistes, a la tardor del 1897 s’aprova un estatut d’autonomia per a l’illa, que va permetre el naixement d’un règim autonòmic que va durar poc més d’un any. Una solució desesperada que arribava tard, amb els autonomistes cubans exiliats a causa de la repressió espanyola i amb els independentistes controlant bona part de l’illa en una insurrecció armada. El 1898 finalitzava la sobirania espanyola sobre Cuba i l’illa quedava sota control dels Estats Units abans d’esdevenir un estat independent el maig de 1902.

Marx va deixar escrit que la història es repeteix, primer a tragèdia i després com a farsa. I ha estat un besnét d’aquella reina regent Maria Cristina que va sancionar el decret que atorgava l’autonomia per a Cuba en temps de descompte el qui en una de les seves polèmiques més recents, després de veure el sarau que havia organitzat, va pronunciar una frase que avui és la que ens intenten fer creure els qui darrera de la proposta federal amaguen el darrer intent desesperat de mantenir la unitat d’Espanya, assegurant que corregiran la tendència secular unitarista de la política espanyola : “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir”.  Em sembla que ara ja no cola.

(Il·lustra aquest article la portada de la “Gaceta de Madrid” el dia que es publicava el decret que concedia la plena autonomia de Cuba, el 27 de novembre de 1897).

Un pensament sobre “El cant del cigne federal, o “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”

  1. Trobo bona la proposta federal per l’Espanya que quedi, els pot anar bé, serà un bon estat europeu de matriu castellana.

    Però Catalunya no pot ser-hi. Catalunya ha d’ésser un estat independent homologat amb els estats independents del món que siguin més lliures i sobirans. Ha arribat l’hora de recuperar la sobirania que j hem tingut durat uns llargs 9 segles. Els primers que no poden acceptar en el seu si una Catalunya plenament lliure, plenament plena i sobirana, són els espanyols.

    Senyors polítics catalans, deixeu de fer el ruc d’una punyetera vegada! No enganyeu més! No traïu més el vostre poble, la vostra nació!

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s