Entre la liquiditat i la independència

La independència de Catalunya i el debat sobre la seva necessitat, dificultats i i riscos està esdevenint el tema central de la política catalana. Les raons són moltes i no cal tractar-les aquí. En la materialització d’aquest objectiu que cada vegada és més compartit, els contraris a la independència, amb el govern espanyol del PP al capdavant, ens intenten situar en un dilema: liquiditat o independència.

D’aquesta manera, el govern espanyol ha identificat i està explotant una de les principals debilitats del sistema institucional de la Generalitat: la dependència de les transferències del govern central per pagar nòmines, proveïdors i creditors cada mes. Aquesta dependència és causa del manteniment en mans de l’Agència Tributària Espanyola de la capacitat de recaptació dels impostos que configuren la base estructural del nostre sistema fiscal (IRPF, impost de societats, IVA) i de la centralització en la Seguretat Social dels ingressos provinents de les cotitzacions socials. Si hi afegim el tancament dels mercats financers a tot allò que als ulls del món encara és espanyol i l’exposició elevada al risc-Generalitat que per les agències de ràting tenen algunes entitats financers (ja que ja li han prestat molts diners), avui la Generalitat no només depèn del govern espanyol per a obtenir les transferències dels impostos dels catalans que aquest recapta, sinó també per poder accedir al finançament dels mercats que només presten al govern espanyol, perquè és l’única administració amb interlocució directa amb la Unió Europea.

La primera fase dels intents d’aturar l’independentisme, doncs, és aprofitar la conjuntura econòmica per ofegar el petit marge d’autogovern mitjançant l’asfíxia financera, com ja hem comentat reitradament. Ens ho diu Alícia Sánchez Camacho amb els seus vestits llampats des del seu escó a cada sessió del ple del Parlament: el PP té agafat el govern Mas per la tresoreria. I en la darrera setmana han aconseguit una nova victòria: l’exèrcit privat que pot fer caure estats sencers –les agències de qualificació del deute- utilitzen els seus raonaments polítics (i no econòmics) per tancar qualsevol accés de la Generalitat als mercats. La qualificació del deute de la Generalitat de bo escombraria per part d’Stantard&Poors provoca que només si aquest va avalat pel govern espanyol podrà aconseguir un sol euro dels mercats.

Quines sortides hi ha? Des del punt de vista merament tècnic, poques. Impulsar determinades mesures d’austeritat progressiva que permetrien incrementar en 1.000 milions els ingressos del a Generalitat ajudarien a no anar tant ofegats i a més serien recaptats per l’Agència Tributària de Catalunya. Però el recorregut d’aquestes propostes –que són absolutament necessàries- no podria anar més enllà de paliar temporalment la situació (tot i que repartirien equitativament les càrregues de la crisi, i només per això ja val la pena impulsar-les), i per tant, no poden ser una solució al problema estructural que patim.

La sortida del dilema liquiditat-independència és política, no tècnica. Mentre el govern català es mantingui en l’ambigüitat permanent no podrà plantejar un full de ruta clar, serè, possible i creïble, tant per als ciutadans de Catalunya com per a la Unió Europea i la comunitat internacional. Cal traslladar a les institucions europees que el nostre problema no és de solvència econòmica, sinó de dependència política. Els ciutadans de Catalunya paguem prou impostos per, avui per avui, no haver de tenir ni un sol euro de dèficit públic i en tres o quatre anys podríem eixugar tot l’endeutament públic que ens correspon. Només plantejant clarament què volem i com ho volem fer podrem escapar d’aquest dilema. Iniciar un procés d’independència és arriscat, certament. Però avui per avui, és molt més arriscat no fer res.

Un pensament sobre “Entre la liquiditat i la independència

  1. S&P, Goldman Sachs i companyia valoren negativament aquesta dependència, (igual que la valorem nosaltres). I també saben el què ha passat històricament amb els pactes fiscals.
    Si jo hagués d’evaluar el deute català també el rebaixaria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s