La Bankia sempre guanya

Ahir es va fer pública la notícia que des de feia mesos circulava per la premsa econòmica i els analistes financers: Bankia rebrà una injecció de diners públics per evitar-ne la fallida. Pel que s’ha publicat, els actius tòxics de l’entitat (drets de crèdit que estan garantits per actius que han rebaixat el seu valor i amb una liquiditat difícil) obligarien a una provisió de 10.000 milions d’euros per evitar una entrada en pèrdues que podria accelerar la fallida de l’entitat. Aquesta provisió, seguint la consigna del too big to fail que va popularitzar el congressista Steward McKinney, es farà a càrrec de l’erari públic, mitjançant emissions de deute del FROB, que aniria a buscar finançament als mercats de capital per sanejar l’entitat.

La quantitat dels diners públics aportats a Bankia oscil·len, segons les diverses notícies d’ahir i avui, entre 7.000 i 20.000 milions d’euros, aquesta última quantitat en cas que també es rescatés al BFA (Banco Financiero y de Ahorros) la societat propietària de Bankia composada per les diferents caixes i que té la titularitat de bona part dels actius tòxics. La justificació d’aquesta intervenció a càrrec de l’erari públic es basa en la necessitat de tallar qualsevol possible contagi vers les altres entitats del sistema financer espanyol, que degeneraria en un pànic bancari de conseqüències imprevisibles. Més enllà de les alternatives que pugui haver-hi i que caldria com a mínim estudiar (Islàndia ha estat l’únic país que ha deixat caure els bancs, però les característiques de la seva economia difereixen molt de l’espanyola), caldria acompanyar les nacionalitzacions de les pèrdues amb la nacionalització dels actius, la imposició de determinats criteris d’interès general en les operacions financeres i una possible conversió d’algunes entitats en una banca pública que retorni el crèdit a l’economia productiva.

La idea del “too big to fail” ha generat un intens debat en els darrers decennis en la política econòmica dels països que han rescatat bancs i asseguradores. Si una entitat és massa gran per deixar-la caure, potser caldria –com va assenyalar Alan Greenspan fa uns anys- limitar el seu volum i no deixar-les convertir en una entitat amb risc sistèmic. En aquest sentit, caldria recuperar l’esperit de la Llei Glass-Steagal que separava la banca d’inversió de la banca comercial, per tal de protegir l’economia productiva i l’estalvi familiar dels moviments especulatius internacionals. D’altra banda, si considerem que hi ha entitats que són prou grans com per generar un risc sistèmic, caldria imposar mesures de precaució amb la constitució de fons finançats per impostos o taxes a les mateixes entitats que es convertissin en el coixí davant de crisis financeres i evitar que siguin un focus de pànic financer a la resta del sistema. Constituir aquests fons com una assegurança davant les crisis especulatives és una bona opció i s’allunya de la que fins ara ha pres el govern espanyol, sobretot quan va decidir que finançaria a càrrec del Fons de Garantia de Dipòsits (que serveix per assegurar el capital dels comptes bancaris i d’estalvis fins a 100.000 euros per donar garanties als clients) les fusions financeres (només amb les ajudes al rescat de la CAM ja s’ha esgotat gairebé tot el fons).

Però si aquestes reflexions són vàlides al voltant dels rescats d’entitats financeres, cal afegir-ne algunes més pel cas de Bankia. Cal recordar, en primer lloc, que algunes de les entitats que constitueixen Bankia, especialment Caja Madrid, s’havien caracteritzat per una política de crèdit vers determinades empreses o projectes (Iberia, operacions de la Comunidad de Madrid, finançament d’obra pública, etc.) i per un historial de conflicte polític en la constitució dels seus òrgans de direcció entre les diferents famílies del PP. En segon lloc, als vincles amb el govern del PP i els seus barons territorials s’afegeix l’anunci de la mateixa entitat de repartir 152 milions entre els seus accionistes per aquest any 2012. I finalment, sorprèn que la injecció de capital públic es produeixi sense haver obligat a l’entitat vendre’s les seves participacions industrials (que li confereixen una influència molt important en sectors clau de l’economia), com han fet altres entitats per tal d’augmentar les seves provisions i el capital bàsic.

Finalment, l’anunci de la injecció de capital a Bankia visualitza quines són les prioritats del govern del PP. S’anuncia una retallada de 10.000 milions d’euros en polítiques educatives i sanitàries i s’incompleixen els compromisos de pagament amb Catalunya, però s’aporten una quantitat pràcticament igual a refinançar el banc dirigit fins ahir per un exministre del PP. Per cert, el mateix exministre que va dirigir el Fons Monetari Internacional i des del qual va contribuir amb tota l’ànima a inflar la bombolla immobiliària fins que va petar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s