El “kirchnerisme” de la meseta (amb l’ajuda d’alguns d’aquí)

La nacionalització del 51% de les accions de la petroliera YPF, que estan en mans de Repsol, ha provocat una onada d’indignació en mitjans polítics i mediàtics de Madrid i Barcelona. El rebuig al què s’ha considerat un atac als interessos “espanyols” s’ha fonamentat en l’elevat grau d’intervencionisme de la mesura, la vioalció del principi de seguretat jurídica, l’apropiació il·legítima d’uns recursos en mans privades per part del sector públic i en un atac al lliure mercat.

La nacionalització o estatalització no és, però, tant extraordinària com han volgut fer veure els que han clamat al cel per la decisió del govern argentí. Sense anar més lluny, la intervenció del FROB sobre Unnim o CatalunyaCaixa és una nacionalització, forçada per les dificultats d’aquestes entitats per provisionar suficientment els prèstecs garantits amb actius tòxics. En aquest cas, l’estat es fa càrrec d’unes entitats financeres per poder aconseguir un objectiu de política pública (teòricament, la reforma del sistema financer per tal de tornar a fer que funcioni i flueixi el crèdit, tot i que podríem discutir-ho molt).

Però hi ha nacionalitzacions que ens haurien de fer-nos aixecar de la cadira, i de valent. Una de les més clares és la nacionalització de les pèrdues de les empreses concessionàries de les autopistes de Madrid,  ACS, Ferrovial, Abertis, FCC, Acciona, OHL i Itinere, degut al fet que els ingressos derivats els peatges no arribaven al mínim que se’ls havia garantit en el moment de la concessió. De fet, no és gens estrany que l’ús d’aquestes autopistes sigui insuficient per amortitzar la inversió i finançar el manteniment: havent-hi autovies gratuïtes amb prestacions d’autopista, per què els ciutadans de Madrid utilitzaran vies de pagament?

Veiem, doncs, que alguns que titllaven el cas d’YPF com una actuació que evidenciava una política econòmica marxista no tenen cap mirament en impulsar i fer aprovar un altra nacionalització, en versió mesetària podríem dir, de les pèrdues de les empreses concessionàries d’autopistes, mitjançant una via encara més rocambolesca: una disposició addiconal a una llei del servei postal (trobareu el text del rescat de les autopistes a la disposició addcional vuitena, a la pàgina 36 d’aquest document). Es veu que com el peronisme, també hi ha un kirchnerisme de dretes i mesetari, en aquest cas constituït pel PSOE, PP i CiU, aquesta darrera última contribuïnt-hi amb l’autoria intel·lectual de l’esmena que va fer-ho possible. Les semblances en l’argumentació d’aquesta nacionalització de pèrdues amb la intervenció d’YPF arriben fins i tot a les justificacions:Es un tema estratégico”, va dir Sánchez Llibre. La diferència és que uns han nacionalitzat patrimoni i els altres han nacionalitzat pèrdues. Com diria aquell, “que viva Perón i Lleida”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s