#impostbanca

El passat dimecres vam presentar al Parlament una proposta per crear a Catalunya un impost a la banca (el nom complet, Impost sobre Dipòsits de Clients en les Entitats de Crèdit), que va no va tramitar-se pel rebuig de Convergència i Unió i el Partit Popular. Les característiques de l’impost han estat àmpliament explicades (en aquest article i en aquesta presentació), però crec que cal fer alguns apunts sobre algun dels arguments que van utilitzar aquests partits per rebutjar-lo.

En primer lloc, ens deien que això convertiria Catalunya en una “illa impositiva” a Europa, en un context en què el capital es mou de manera ràpida d’un país a l’altre. Quan observem la comparativa europea sobre impostos similars (només cal buscar els termes “bank levy” o “bank tax” al Google), veiem que des del 2009 s’han anat aprovant impostos específics sobre la banca a Alemanya, França, Gran Bretanya, Suècia o Portugal, entre d’altres. La majoria d’aquests països han adoptat aquests impostos durant les etapes de governs conservadors, perquè fins i tot la dreta europea ha entès que la banca ha de contribuir a la sortida de la crisi.

En segon lloc, se’ns deia que hi havia d’haver altres maneres de gravar la banca (tot i que no han proposat cap alternativa), en comptes de fer-ho sobre els dipòsits. Tornem a la comparativa europea: la majoria de les bank levies es basen en un càlcul sobre el passiu (liabilities), entre d’altres coses, perquè és una xifra que tenen els bancs centrals i que és molt difícil de maquillar (al contrari que els beneficis).

En tercer lloc, i aquesta potser és la més interessant, s’altera d’una possible fugida de dipòsits a Catalunya. Algú podria dir que li és igual si fugen els dipòsits de Catalunya o no (de fet, els seus rendiments seguirien tributant a l’IRPF perquè aquest es grava segons la residència fiscal del ciutadà), però assumim que és molt millor que els dipòsits segueixin a Catalunya. Tornem a l’experiència, que ens mostrarà si la realitat confirma les tesis de CiU i PP: en aquest enllaç (excel) podeu veure l’evolució de dipòsits a Extremadura des del 2004, any en què va entrar en vigor un impost molt similar al que proposem. No només els dipòsits no van disminuir, sinó que van augmentar de manera significativa, com va passar a la resta de territoris de l’estat espanyol.

Però si fins i tot no ens creguéssim aquesta estadística, una altra dada en hauria de fer reflexionar. Des del 2009 –any en què s’han començat a aprovat impostos com el que proposem a Europa- Catalunya és un dels territoris que segueix sense un impost a la banca, mentre que Alemanya, França o Regne Unit l’han aprovat. Si l’adopció d’un impost a la banca provoqués una fugida de capitals, aquests països haurien d’haver-la patit, i evidentment Catalunya –en ser un dels territoris on aquest impost no existeix- hauria d’haver estat un dels receptors.

De creure en aquesta idea, avui Catalunya seria un país que, gràcies a l’adopció d’impostos sobre la banca a les principals economies europees, hauria d’haver rebut capital estranger de manera ingent, nedaríem en l’abundància i seríem aquell país que “regalima llet i mel”, com parlaven els profetes de l’Antic Testament de la terra promesa. Però la realitat no és aquesta: per això cal que la banca pagui un impost com aquest, per tal de convergir amb Europa no només en reducció del dèficit, sinó també en model fiscal.

Il·lustra aquest article una vinyeta del diari britànic The Guardian sobre l’impost a la banca creat a Gran Bretanya.

Un pensament sobre “#impostbanca

  1. Molt bé Pere. Llàstima que no et fan cas.
    Ara bé, abans que aplicar un impost (que em sembla bé) cal renunciar a donar subvencions o rescatar bancs i caixes a través dels impostos, per donar-los tal com ERC proposa a la gent pobre, a canvi de “quelcom”.
    Segons la teva intervenció en el parlament de Catalunya, aquest “quelcom” significaria que el pobre tornés a trobar feina, per tant deixés de ser pobre i amb els ingressos retornés el préstec (suposo a interès = 0) a la Generalitat, ara bé, no hi ha cap garantia que això passi.
    També hi hauria la possibilitat que la Generalitat en lloc de rescatar a la gent pobre, es fes càrrec de determinats deutes d’hipoteques que tenen i negociés a la baixa amb els bancs les condicions del seu retorn.
    Per altra banda, tot això són pegats a errades del model. Cal començar a canviar el model sòcio-polític i econòmic perquè ja es veu que és una mica injust.
    Gerard Carrió (ex-les jerc)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s