La balança fiscal Catalunya-Espanya: el segle de la marmota

Sorprèn que tot un Secretari d’Estat d’Hisenda, com el senyor Juan Manuel López Carbajo, s’exclami davant un exercici de transparència com és la publicació del dèficit fiscal català per part del Conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, Andreu Mas-Colell. Ahir, el responsable de la cartera econòmica del govern català, durant una compareixença al Parlament, va estimar el dèficit fiscal entre 2005 i 2009 en un 8,4% del PIB, una xifra gens menyspreable.

Les raons adduïdes pel senyor López Carbajo són les que una visió jacobina i simplista de l’estructura de les hisendes públiques a l’estat espanyol ha repetit durant els darrers cent anys: els impostos els paguen els territoris, no els ciutadans. Certament, això és així, i no es qüestiona des de Catalunya, però la despesa pública sí que s’efectua sobre un territori.  Aquests “jocs de mans” –segons les paraules de López Carbajo- serien efectivament un truc de màgia sinó tinguéssim evidències al llarg de la nostra història contemporània de l’actitud extractiva (pràcticament colonial en termes fiscals, podríem afirmar) de la hisenda espanyola vers Catalunya.

Fou Ferran Alsina, ja al Congrés Catalanista de 1893 un dels primers en denunciar l’asfíxia tributària sobre Catalunya, advertir que s’aportava el 21,8% dels ingressos de l’estat espanyol malgrat tenir només el 10,5% de la població. Pocs anys més tard, el 1902, Guillem Graell a La Cuestión Catalana detallava que la contribució de Barcelona a l’estat era de 147 milions de pessetes i la de Madrid 112 milions, rebent la primera 16  i la segona 166. Autors com Joan Creixells, Josep Llord, Jaume Alzina, Joan P. Fàbregas, Ramon Trias Fargas, Jacint Ros, Josep Maria Bricall, Martí Parellada, Antoni Castells o Jordi Pons confirmaran aquesta tendència amb noves evidències al llarg de tot el segle XX i el XXI fins a l’actualitat.

Recorden aquella pel·lícula de l’actor Bill Murray titulada El dia de la marmota, en la qual el protagonista es lleva cada matí en el mateix dia, condemnat a fer les mateixes tasques i a viure les mateixes experiències. Doncs podríem dir que Catalunya protagonitza una altra història, la del segle de la marmota, en la que periòdicament ens veiem obligats a posar sobre la taula el sagnant dèficit fiscal català, que impacta sobre el nostre benestar col·lectiu i progrés econòmic. Ja seria l’hora de superar-ho, no creuen?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s