¡Santiago y cierra España!

José Luis Rodríguez Zapatero ha certificat, amb la seva aposta per una recentralització política a benefici del govern espanyol, que l’hegemonia ideològica del PP i els seus mecenes és total a l’Espanya política, mediàtica i econòmica. Des de fa anys que s’escolten veus que, des de les elits corporatives capitalines, aposten per una fi del desenvolupament del sistema autonòmic i una recuperació de competències per part de l’administració estatal.  Aquesta idea, a mesura que ha anat passant el temps, ha sedimentat i avui ja és compartida a dreta i esquerra.  Mai com ara, però, s’havia expressat d’una manera tant desacomplexada i amenaçant de ser una realitat.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va ser la formalització jurídica d’aquest consens, tot i que hi havia altres precedents: l’aprovació del FROB, els informes continus del Banc d’Espanya, l’ús de l’Estatut com a arma política per part del PP o la batalla contra la llengua catalana als jutjats. Amb l’arribada de la crisi, i amb l’impacte conseqüent sobre les finances públiques i la política de despesa, el nacionalisme espanyol ha posat el motor en marxa per passar del consens ideològic a la recentralització real. Una a una, la dreta espanyolista va guanyant totes les batalles: la retallada de l’Estatut, la reducció de la despesa social, la reforma tributària regressiva, la precarització de les pensions,  i ara, l’harmonització autonòmica. Aquesta harmonització, sembla, anirà en dues línies: la primera, la reducció del percentatge de la despesa pública que gestionen els ens territorials; i la segona, una recuperació de competències en matèria de regulació econòmica i polítiques educatives i culturals. La primera, justificada per la reducció d’un dèficit públic cada vegada més car i que ha augmentat substancialment des de l’entrada a la crisi, i la segona, exemplificada amb la voluntat de liberalitzar els horaris comercials, tutelar les fusions bancàries i d’altres entitats d’estalvi i la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística.

El “café para todos” ha arribat a la seva fi, perquè ja no en queda ,de cafè. I això ens situa a la cruïlla que el president de la Generalitat actual i l’anterior volien evitar: o provincialització o autodeterminació. L’administració de la tensió amb Espanya que volia portar a terme el president Mas serà molt difícil, i això obligarà a posar damunt la taula allò que han volgut evitar tant CiU com el PSC: la necessitat d’un camí democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, per tal d’esdevenir un estat independent en el marc de la Unió Europea. Un camí que no és fàcil, i que requerirà de consensos amplis i voluntats decidides, però que obstinadament se’ns apareix com la ruta possible i necessària.

Article publicat a Cronica.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s