L’emissió de bons del govern de Catalunya: 1914, 1920, 1933, 1934, 1936, 1985, 1986, 2010

La decisió del govern de la Generalitat de Catalunya d’emetre bons per a particulars, amb l’objectiu d’aconseguir finançament per a un valor de 1.000 milions d’euros (ampliable a 2.000), ha estat utilitzat com a indicador, per part de CiU i el PP, de la suposada mala salut de les finances públiques de la Generalitat. No voldria entrar en el debat polític concret (subscric l’opinió d’en Josep Huguet al respecte), però sí que és oportú fer memòria del paper important que la recaptació de l’estalvi popular, mitjançant l’emissió de bons i emprèstits ha tingut en les finances dels diferents governs de Catalunya en la nostra història contemporània.

La Mancomunitat de Catalunya, que fou la primera experiència d’autogovern contemporània, va utilitzar l’emissió d’emprèstits per a portar a terme la seva obra de modernització del país. El 1914 va aprovar un emprèstit de 15 milions de pessetes, que s’aniria emetent anualment fins al 1919, i el 1920 es va acordar l’emprèstit dels 50 milions (en realitat 60, per tal d’afrontar les despeses financeres) per portar a terme el pla d’actuacions contingut en la famosa Obra a fer, que previa actuacions en carreteres, formació professional, investigació científica, construcció de ferrocarrils, agricultura, etc. Els interessos d’aquestes emprèstits superaven de mitjana en el 4,5%.

La Generalitat republicana, entre 1931 i 1939, malgrat la discontinuïtat que va patir a causa del retard del procés estatutari, la suspensió de l’autonomia i l’entrada en guerra, va recórrer a l’emissió de deute per a particulars de manera regular. El 1933 i el 1934 s’emeteren obligacions per valor de 3.750.000 pessetes, que s’anirien ampliant en els anys pressupostaris següents, fins al 1936, en què la guerra alterà la situació financera, sorgint nous instruments i polítiques. Si descomptem l’etapa de guerra, entre 1931 i 1936 les emissions de deute cap a particulars s’han d’entendre en un context de conflictivitat amb el govern de l’Estat per la gasiveria d’aquest darrer en el finançament associat als traspassos de competències, i en el desenvolupament d’una política pública d’augment de la despesa social (sobretot en ensenyament) i en el context d’una crisi econòmica mundial que, malgrat la desconnexió del mercat espanyol respecte del mundial, també tingué efectes greus a Catalunya.

En l’etapa més recent, essent conseller d’Economia Josep Maria Cullell, es van emetre bons per a particulars els anys 1985 i 1986, amb uns interessos de l’11’75% i el 9’5%, molt superiors als actuals, però que descomptada la inflació es situen en un diferencial semblant respecte als bons de l’estat comptat en punts bàsics.

Les limitacions financeres, doncs, han estat una constant en el desenvolupament de les nostres institucions de govern. Al llarg de la nostra història contemporània, els governs de Catalunya sempre han actuat com alguna cosa més que una simple administració regional, ja que la voluntat sempre ha estat la de governar un país i no quatre províncies. L’ús de nous instruments financers ha d’entendre’s en aquesta voluntat però també en altres característiques inalterables de l’autogovern català dins el marc espanyol: el dèficit fiscal (denunciat per Ferran Alsina ja a finals del segle XIX, i després per Puig i Cadafalch, Trias Fargas o Josep Huguet, en diferents moments històrics), la persistent baixa credibilitat del deute espanyol en el mercat internacional i la manca d’autonomia financera pel que fa altres formes d’ingressos (impostos sobre la renda i el consum, regulats en els aspectes més decisius pel govern espanyol). Aquestes constants, que laminen la capacitat del nostre govern (sigui del color que sigui), només es poder superar si construïm un poder polític adequat a la nostra vocació de plenitud nacional: l’estat propi.

Un pensament sobre “L’emissió de bons del govern de Catalunya: 1914, 1920, 1933, 1934, 1936, 1985, 1986, 2010

  1. Molt bo l’article per situar històricament el tema. Comparteixo la idea de desdramatitzar l’emissió de bons, atès el dèficit fiscal existent, cosa que no hem pogut resoldre.
    En fi, molt bé recordar que, històricament, els catalans a més de finançar els “ministerios” hem hagut d’acabar afegint més diners de la nostra butxaca les nostres institucions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s