Independència i fractura social

Malgrat que el debat sobre la independència és un dels elements de l’agenda de la campanya electoral del 28-N, encara es manté en termes superficials, sobretot pel què fa als posicionaments de CiU i PSC. Un dels indicadors d’aquesta superficialitat és l’associació explícita o implícita entre independència i fractura social que es desprèn d’algunes declaracions de dirigents d’aquests dos partits.

Aquesta setmana era Celestino Corbacho qui advertia que el procés d’independència seria traumàtic i de cap manera pacífic, tornant a treure l’espantall d’una eventual fractura social en cas que aquest país decideixi avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Sorprèn que un procés en els termes que l’hem plantejat -democràtic, en què es respectin totes les parts, i sota supervisió internacional- pugui ser sinònim de fractura, sobretot quan recordem exemples d’experiències recents com les diferents onades de consultes sobre la independència, en què l’absència d’incidents i tensió fou una constant de tot el procés. Utilitzar l’amenaça de la fractura social com a element de desgast electoral no és gens prudent ni gens responsable, i és una mostra evident de la pobresa d’arguments amb què els federalistes intenten defensar la seva opció.

Per altra banda, de manera implícita, en les darreres setmanes diversos dirigents de CiU han utilitzat l’argument de la fractura social per mantenir una ambigüitat calculada sobre la opció de la independència. Qui es manté en les posicions històriques del president Pujol és Josep Antoni Duran i Lleida, que ha afirmat reiteradament que no s’ha de parlar del tema perquè fer-ho divideix el país. I de manera més implícita, Artur Mas rebutja plantejar un referèndum d’independència perquè no veu el país “madur”.

Ni excusa ni espantall: cal treballar cada dia per la cohesió nacional i social del país, però alhora també avançar en el procés d’independència. És evident que un país fracturat o amb risc de ser-ho no pot iniciar un procés d’independència, però Catalunya no es troba en cap d’aquestes dues situacions: l’ampli espectre del catalanisme polític, el consens sobre la immersió lingüística, l’acord sobre la incorporació de la immigració al país (amb exemples com la llei d’acollida impulsada per ERC) i el plantejament netament democràtic de l’independentisme són algunes de les raons per poder-ho afirmar amb rotunditat. La propera legislatura, doncs, ha de ser la de la democràcia, en que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur, i per a fer-ho cal una Esquerra més forta, l’única garantia per poder portar la resta del catalanisme polític (PSC, CIU i ICV) a acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.

(il·lustra aquesta entrada la portada de l’àlbum “The Divison Bell”, de Pink Floyd)

Un pensament sobre “Independència i fractura social

  1. Pere:
    Podría ser el tema de Campanya Electoral 2010 cantada per SANTI VENDRELL. Parla de la Senyera com un tatuatge i del Estatut com “un grapat de claus rovellades”.
    Cançó protesta al mes pur estil de La Nova Cançó. Si arribés a ser tant famosa com el “Boix per tu” de SAU,
    s’escoltaria a les Diades, Sant Jordis, etc. i vosaltres hauriau estat els descubridors!!*!!

    Li he adressat la lletra a Llorente per el Facebook!

    Vull donar-vos la primícia d’un proper treball en col·laboració amb SANTI VENDRELL: “Senyera Sagnant”. Gràcies per el vostre recolçament.
    Vísca Catalunya!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s