L’hora del referèndum

De la mateixa manera que quan fa quinze anys Esquerra parlava del concert econòmic la resta de forces polítiques dibuixaven un somriure burleta i al cap de deu anys el van fer seu, ara la proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya que en Joan Puigcercós va posar sobre la taula en la seva proclamació com a candidat el passat 16 d’octubre a Núria va guanyant adeptes. ICV ja proposa un referèndum a l’escocesa –és a dir, multiopció-  i el president Maragall creu que cal escollir sobre la sobirania de Catalunya en referèndum quan més aviat millor.

Val a dir que la proposta d’un referèndum multiopció (on els ciutadans puguin escollir entre autonomia, federalisme o independència) no és gaire usual en els processos d’autodeterminació, i la proposta de Salmond a Escòcia seria probablement la primera opció. Probablement, els detractors d’aquesta proposta diran que afavoreix a l’opció intermèdia, però també és veritat que permet posar sobre la taula la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En el cas d’una victòria de l’opció intermèdia, la seva realització seria prou complicada, perquè per portar-se a terme, com a solució bilateral (com a mínim algú s’hauria de federar amb Catalunya) caldria pactar-la amb l’altra part, si aquesta vol –i no sembla que hi estiguin gaire disposats-. Algun precedent el tenim en el cas del cantó del Jura a Suïssa, que es va constituïr com a cantó independent del de Berna el 1979 després d’un seguit de referèndums, on el resultat d’un plebiscit popular d’una part del territori de la confederació va obligar a canviar la constitució helvètica. Em sembla que intentar aplicar això a Espanya és bastant improbable, malgrat que seguir l’evolució del cas escocès pot aportar molta llum en el tractament d’un procés d’autodeterminació al si de la Unió Europea.

En tot cas, però, ja és una pas molt important que una part significativa de l’esquerra catalana més enllà d’ERC, és a dir, ICV i el que pot representar dins les bases i entorn del PSC el president Maragall acceptin fer un referèndum on la independència sigui una opció a triar. Sembla, doncs, que la defensa a mort de l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum el 2006 ha passat a la història per part d’aquest sector de l’esquerra.

La celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya (sigui a l’escocesa o a la quebequesa) s’haurà de realitzar, molt probablement, fora de la legalitat constitucional espanyola. Si hi hagués voluntat democràtica a l’estat espanyol, fins i tot tenint en compte la sentència del TC sobre l’Estatut, es podria portar a terme mitjançant la Llei 4/2010 de Consultes Populars per via de Referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya i introduïnt una modificació a la Llei Orgànica 2/1980 tot equiparant els referèndums d’àmbit autonòmic amb els referèndums municipals, per permetre que una llei del Parlament català els pugui regular (tal i com explica la professora Esther Martín en un número especial de la Revista Catalana de Dret Públic). Ara bé, tenint en compte que aquesta voluntat per part de les institucions espanyoles no existeix –la prova més fefaent és la mateixa sentència del TC sobre l’Estatut-, cal estudiar l’opció de portar a terme el referèndum al marge de la Constitució Espanyola.

La segona opció suposa un fet de sobirania previ, ja sigui amb una resolució decidida del govern i el Parlament de Catalunya de celebrar la consulta, en la qual es podria incloure la mediació d’institucions internacionals, o celebrant-ho posteriorment a una proclamació d’independència realitzada pel Parlament. La primera opció, malgrat les seves dificultats, seria la prioritària ja que es remarcaria el caràcter netament democràtic d’un procés d’independència –o de decisió sobre la sobirania, en el cas del referèndum a l’escocesa– i tenint en compte la inexistència –per sort!- d’una situació de conflicte militar com al Kosove o altres nacions balcàniques, i la relativa bona inserció d’Espanya en la comunitat internacional, seria necessària per a un futur reconeixement per part d’altres estats.

(article publicat a Tribuna Catalana)

Un pensament sobre “L’hora del referèndum

  1. En el fons, i sent una mica perepunyetes, Esquerra no s’ha apuntat al carro de les iniciatives populars de la plataforma pel dret a decidir?

    Més enllà d’això, ja està bé que s’hi apunti qui vulgui, si això fos cosa d’un sol partit no aniria enlloc, i una cosa tan gran només es podrà tirar endavant amb el suport d’una gran majoria de les forces polítiques i de la població, cosa que per desgràcia ara mateix encara no succeeix (malgrat que estem en màxims històrics i anant a més). Trobo que l’independentisme català ha de fer un pas més enllà i deixar de ser el que tots coneixem, el dels joves inconformistes que quan arriben a adults, la majoria s’apoltronen i ho deixen estar.

    Ah! I no, Espanya no està per la feina de ser racionals i demòcrates en aquest tema. Si s’hi segueix insistint ja sortiran els de la brunete mediàtica a recordar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s