‘Lock out’ al català

Com un bumerang, el lock out que l’oligopoli de les distribuïdores va perpetrar contra llei del cinema dilluns passat ha acabat reforçant la necessitat d’una normativa que garanteixi una oferta digne de cinema en català. La llei Tresserras, la normativa més ambiciosa en política lingüística de la darrera dècada, neix per defensar el consumidor de cinema i els veritables professionals del sector -que per altra banda, gaudeix de molt bona salut, com vam poder comprovar amb els Premis Gaudí el mateix dia del tancament-.

Els arguments de les majors –que han obligat a algunes sales a tancar sota l’amenaça de marginar-los en el circuit d’estrenes- no s’aguanten per enlloc. En primer lloc, perquè si la indústria cultural en català (a la televisió, literatura, teatre, música, etc.) no ha enfonsat cap sector, no s’entén perquè ho ha de fer amb el cinema. En segon lloc, perquè deliberadament (potser per no generar un precedent amb altres llengües no imperials) han omès les recomanacions d’un estudi del prestigiós catedràtic d’empresa de la UPF, Oriol Amat, en què per encàrrec de la mateixa patronal del cinema considerava que la major presència del català al cinema podria suposar un augment d’activitat i ingressos per al sector. En tercer lloc, perquè el problema d’avui de les sales de cinema no és la llengua en que s’emeten les pel·lícules (que sí que és una discriminació pels consumidors, que només poden veure un 3% de pel·lícules en català), sinó la pirateria que també pateixen altres creadors culturals.

Ara corren a fer professions de fe d’amor a la llengua, quan van rebutjar fa un any i mig una major implantació del català per via subvenció. Arriben tard, i el govern fa el que toca en defensa dels consumidors, els principals afectats quan es dóna una situació d’oligopoli com la que patim avui en l’àmbit de les distribuïdores de cinema. Precisament, aquests dies s’han sentit veus demanant que sigui el mercat i no la llei qui posi el català al lloc que es mereix. Una mica fariseu s’ha de ser, quan el mercat del cinema avui és captiu dels representants d’unes multinacionals amb sucursal a Madrid que imposen un tancament patronal a la diversitat lingüística i cultural.

3 pensaments sobre “‘Lock out’ al català

  1. Vaig escriure aquest article el 10 de març de 2009 i el vaig enviar a La Vanguardia que me’l va publicar. Dies més tard vaig gravar per a la secció El Faristol d’El Matí de Catalunya Ràdio que va ser emès uns dies més tard:
    Ara que es discuteix sobre el percentatge de pel·lícules al català em crida l’atenció que també es parli del subtitulat i de versió original. Anem a pams. Si jo vaig al cine vaig veure una pel·lícula, no vaig a llegir. Quan vull llegir agafo un llibre, el cinema és imatge en moviment. Seria ideal veure els films en versió original si sapiguessim i entenguessim la llengua original d’aquella pel·lícula. La majoria del cinema que veiem o podem veure procedeix dels Estats Units i per tant l’idioma original és l’anglés, però també hi ha a les nostres cartelleres films alemanys, japonesos, xinesos, russos, etc. Em d’aprendre totes aquestes llengües abans d’anar al cinema?. I repeteixo, jo no vaig al cinema a llegir. Per tant el doblatge és necessari i el doblatge en català una necessitat urgent. Li agradi a alguns o no estem a Catalunya i tenim una llengua pròpia. Deixem-nos d’esnobismes barats dient que s’han de veure films en versió original. Fa molts anys quedava molt modern dir que agradava molt el cinema d’art i assaig, films en blanc i negre amb un argument mínim i uns personatges absurds.

    http://es.video.yahoo.com/watch/6878489/17892728

    Des del primer moment ni a les Majors ni a les distribuidores els ha fet gràcia que se’ls obligués a doblar o subtitular el 50% dels films al català. El sector dels exhibidors diu que no hi ha mercat pel català quan és evident que difícilment ningú comprarà un producte que no està en venda. I ara per ara, la cartellera està buida de pel·lícules en català.
    A hores d’ara no tenen dret a queixar-se si els cauen sancions. Ells poden amenaçar amb no distribuir cap film a Catalunya però en aquest cas els que tenen més a perdre són ells. Els guanys o les pèrdues són cosa seva. No subministrar films a un país de 7,5 milions de persones és absurd i només pot tenir raons polítiques, no econòmiques.

  2. Diuen del Bloc “Reflexions en Català”:
    “Es veu que el Joan Ridao va dir al Pere Aragonès que expliqués als mitjans que a la manifestació d’Esquerra de divendres hi havia entre cinc mil i vuit mil persones. Es veu que l’Aragonès li va respondre que ho digués ell, això. No m’estranyaria que l’anècdota fos certa.”

  3. Jaume, gràcies pel comentari.
    Josep Maria, no sé aquesta anècdota a què es refereix. Segurament és un rumor sense cap importància, i jo no recordo cap conversa amb en Joan Ridao sobre això. Suposo que algú s’ho ha inventat per fer mal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s