L’estratègia de Zapatero

En minoria parlamentària, amb una crisi econòmica de nassos i amb conflicte permanent amb Catalunya. Així es troba Zapatero, i els resultats de les eleccions europees de fa una setmana han confirmat que mantenir-se en aquesta situació té un risc incalculable. Per aquesta raó, segons m’expliquen una gent que es mou en el complex político-periodístic de la Villa y Corte, Zapatero hauria decidit enfocar una nova estratègia que li podria resoldre bona part d’aquests problemes de cop.

El primer pas seria convocar el Consell de Política Fiscal i Financera sense tenir un acord tancat amb Catalunya. Això forçaria el govern de la Generalitat a dir que no o en tot cas a tenir una divisió sobre la seva posició (amb un PSC forçat a justificar un mal acord i Esquerra rebutjant-lo). Qualsevol de les dues opcions provocaria un avançament de les eleccions al Parlament de Catalunya, potser per la primavera. Aleshores Zapatero confia en què Convergència i Unió -que va registrar una tendència a l’alça en les eleccions de fa una setmana- es faria amb el govern de la Generalitat, bé amb l’estratègia de Jordi Pujol del 1999 (en minoria) o bé amb un pacte amb un PSC en caiguda lliure. Aleshores, Zapatero oferiria al president Artur Mas un nou acord de finançament en què augmentaria una mica la xifra del Consell de Política Fiscal i Financera, i aquest acceptaria –després d’un estira-i-arronsa digne dels millors anys del president Pujol- empès per la necessitat de fer front una crisi que s’hauria menjat bona part del teixit industrial català. Per Zapatero seria molt menys costós un acord de finançament amb CiU que amb el PSC, ja que no hauria d’internalitzar els costos de la tensió amb les comunitats autònomes del mezzogiorno, i posaria l’excusa de l’estabilitat parlamentària. Posteriorment, aliança PSOE-CiU al Congrés de Diputats amb un programa de reformes per fer front a la crisi (com va passar el 1993 després de la cessió d’una part de l’IRPF) i tot solucionat.

La sentència del Tribunal Constitucional, a més, ajudaria a anar en aquesta direcció. El TC ratificaria la visió jacobina del text estatutari mitjançant una sentència interpretativa que només declararia inconstitucional alguns articles referents al Síndic de Greuges i faria una interpretació a la baixa de la que, curiosament, ja vam advertir l’esquerra independentista en oposar-nos a ratificar l’Estatut de la Moncloa.

Si seguís aquesta estratègia, en un any Zapatero hauria fet una jugada mestra: conllevancia amb Catalunya després de cinc anys de conflicte, suport parlamentari garantit i reformes per sortir de la crisi. De passada, l’independentisme fora del govern de la Generalitat i un PSC derrotat a les eleccions al Parlament que faria una regressió al sucursalisme entusiasta de principis dels 90.

La veritat, quan m’ho van explicar no m’ho creia, però a la premsa d’avui trobo dues notícies que em fan pensar que potser aquesta estratègia és certa. La primera és un article de Marçal Sintes –un dels contratenors de la coral opinadora de la Casa Gran- al diari Avui on diu que “si es vol conquerir la sobirania plena, el que s’ha de fe rés no parlar-ne gaire i, en canvi, treballar molt, incansablement, dia rere dia”. Vaja, com segurament deu pensar l’autor, el que va fer Jordi Pujol durant 23 anys i que va provocar un esmorteïment de la reivindicació nacional –al contrari del què ha passat amb la presència d’ERC al govern, que ha fet que hi hagi més independentistes que mai-. I al mateix diari trobem, en unes pàgines més enrere, una entrevista a Francesc Homs, on després que se li pregunti cinc o sis vegades quin és l’horitzó nacional de CiU, diu “Més Catalunya. (…) No és filosofia, és molt senzill: un govern nacionalista (…) Hem anat enrere i quan es va enrere, s’ha de tornar a passar per on havíem de passar. (…) I llavors hem d’anar a fer la independència? Això és el món al revés. Doncs l’hem de posar del dret”. Espero que el relat que m’han explicat des de Madrid i la realitat no s’assemblin, perquè sinó anem arreglats.

9 pensaments sobre “L’estratègia de Zapatero

  1. Benvolgut Pere,

    Em resulta molt curiosa la valoració que en fas de tot plegat. Si la sociovergència resulta ser el proper sistema instal·lat a la Generalitat voldrà dir que el tripartit ja no suma i l’únic que podrem agrair a Esquerra és arrossegar el PSOE fora de lideratge polític nacional i treure la màscara al vertader enemic de Catalunya, tant li fa la ideologia. A més a més, afirmes que amb Esquerra al govern han aparegut més independentistes que mai, ara bé, ha sigut “gràcies a” ERC o “per culpa” d’ERC? No ho sé, jo miro les tendències de vot, i talment com CiU puja ERC veig que baixa. Potser és que els d’ERC viviu en un altre món…
    Salut!

  2. Benvolgut Dimoni,

    L’estratègia d’ERC podrà ser encertada o no, el temps ho dirà, el què està clar és que ERC actúa pels interessos de Catalunya, i ERC entén que perquè Catalunya avanci necessita un Estat, per tant, potser toquen més de peus a terra que molts d’altres que al final l’únic que volen és el poder pel poder, encara que estiguin subjugats a les esferes centralistes de Madrid.

    ERC perd vots a costa de plantar cara al PSC i al Govern Central, en defensa dels interessos de Catalunya. Jo ho entenc així, i en la resolució del finançament això s’haurà de traduïr en fets.

    Salut i independència!

  3. Albert,
    Si jo sóc el primer que vull veure realitzats els objectius nacionalistes d’ERC, però com ja vinc comentant respectuosament en aquest bloc des de fa unes setmanes no crec que la millor estrategia sigui la que s’està duent a terme ara per ara. Hi ha millors maneres de plantar cara al PSC, i sens dubte una d’efectiva no és des del col·laboracionisme que només està fent perdre vots a ERC.

  4. Per cert Pere, també em diràs que és una estratègia encaminada cap a la independència de Catalunya el fet de rebutjar la ILP a favor del dret de l’autodeterminació del poble català? Quina excusa teniu aquest cop?

  5. Crec que l’article va en la bona direcció. Dues mostres:
    – A la secció “L’escó 136” del diari Avui, el cronista Lluís Bou explica els comentaris d’un dinar entre dirigents de CiU i del PSOE: “L’escena va ser a Figueres. Abans de la remodelació del govern socialista al mes d’abril, en un dinar de la Fundació Gala Dalí compartien taula el rei, l’aleshores ministre de Cultura César Antonio Molina, Narcís Serra, Josep Vilarasau i l’alcalde Santi Vila. Abans del cafè, Molina va marxar per votar a Madrid, arran de la feblesa parlamentària del PSOE. “A veure si feu un pensament i ens doneu un cop de mà”, va dir al convergent Vila. Aquest explicava ahir la resposta, que va tenir el monarca de testimoni. “Doncs ja sabeu què heu de fer: que Zapatero truqui a Montilla i desfacin el tripartit”. “No et pensis, al govern som més d’un els que pensem així”, va deixar anar l’exministre.”.
    – El diari Público treu en portada una notícia sobre el TC i l’Estatut. Diu que afectarà al Síndic de Greuges, a l’obligació dels jutges d’entendre català i farà una interpretació sobre la resta.

    Pel que fa al tema de la ILP, crec que cal posar les coses al seu lloc. Et recomano l’article “Tornarem a vèncer: conflicte democràtic i carrerons sense sortida” a http://jcastellana.blogspot.com

    1. Pere

      Sobre el tema de la ILP, no entenc el No d’Esquerra de l’altre dia, i segueixo sense entendre’l després de llegir l’article ‘tornarem a vèncer: conflicte democràtic i carrerons sense sortida’.
      Esquerra no pot votar mai No a un proposta a favor d’un referèndum d’autodeterminació o d’un referèndum d’independència.
      Però el que fa més absurd el No
      d’Esquerra, és que si hagués votat que sí, si no vaig errat, la iniciativa tampoc hagués prosperat, pel que estaríem on estem, però amb el vot coherent d’ERC.
      Crec que des de fa massa temps, a Esquerra estem patint una sobredosi de tacticisme que a vegades ens fa prendre algunes decisions absurdes, com aquesta.

      Salutacions des de Sentmenat (ens vam veure el divendres al vespre)

  6. A veure, és molt probable que tard o d’hora arribi la sociovergència (decisió errònia de CIU), però resulta que abans no arribi hem hagut de suportar una cosa encara pitjor, veure com ERC es dilueix sense cap por al ridícul, parlant sempre de “convergents”…

  7. que l’estratègia del ZP és aquesta o una de semblant ja ens ho podíem imaginar. El que m’agradaria saber és quina és la nostra: ¿continuar avalant la subordinació del PSC al PSOE? ¿Acceptar que, a Madrid, el PSC voti contra iniciatives que, a Catalunya, han votat tots els partits que donen suport al govern? Si el PSC no fa un gest de força per demostrar-li a ZP que el seu govern està en minoria parlamentària, es farà evident que el seu militant José Montilla no és digne de governar Catalunya.

  8. Aprofitant que aquest dimoni empra arguments dialèctics que semblen dels ” pastorets ” voldria dir-te Pere que tens un nas més fi que el del perdiguer del meu oncle, que ensumava una perdiu aclofada a cent metres en un coscoll dels nostres secans.
    És lamentable que encara hi hagi tants independentistes que no s’ha adonin o que no vulguin adonar-se, fent el joc a la Casa Gran, que mentre ERC es mou, emprenya i decideix majories CiU ha de presumir de sobiranisme i el PSC no pot refugiar-se en el seu retòric i vague federalisme. Per això els vint-i-tres diputats d’ERC van contribuir a l’Estatut del 30 de setembre, la màxima fita nacional dels catalans moderns, empenyent a socialistes i a convergents a posicions força ambicioses impensables només fa set o vuit anys.
    ERC només té dues opcions : o esdevenir l’esquerra nacional o conformar-se amb ser el braç radical de la Casa Gran. Al PSOE, a CiU i a gairebé tot el PSC els encantaria la segona opció. Això, garantiria al PSOE una Catalunya porugament pragmàtica a la qual en el cas que manifestés alguna rampellada sobiranista sempre podria objectar-li que la burgesia catalana no pot qüestionar la solidaritat dels territoris més desvalguts. CiU, per la seva banda, sempre disposaria d’un apèndix amatent que pot emprar-se per fer por o per excitar puntualment el personal. I el PSC ja no patirria la competència d’una esquerra tan o més agosarada socialment però molt més compromesa nacionalment.
    Si la causa de la independència va lligada al drets socials i al foment de l’economia productiva del petita i mitjà empresariat, tot els tòpics associats tradicionalment al catalanisme s’esvairan de cop i ningú a l’Estat podrà brandar-los ja mai més. Per aquests motiu, si un dia la bandera del sobiranisme empunyada per ERC aglutina una majoria social als qui tant des d’allà com des d’aquí repeteixen que el catalanisme en realitat aspira a preservar un determinat estatus sòcioeconòmic, se’ls haurà acabat el bròquil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s