La cruïlla de les esquerres catalanes

El canvi polític que va esdevenir-se a Catalunya a finals del 2003 ha permès desenvolupar unes polítiques socials innovadores, un aprofundiment de la qualitat democràtica i ha posat les bases per un avenç del nostre país cap a l’exercici del dret a decidir. La llei de serveis socials, la protecció del petit comerç, la llei de barris i el Pacte Nacional per l’Habitatge o la futura llei de consultes populars en són unes altres. I aquest avenç ha estat lligat amb l’impuls d’una nova manera d’entendre el país més moderna, sense falsos cosmopolitismes però també més desacomplexada, com ho demostren la política exterior de la Generalitat, l’impuls del cinema en català o la construcció d’una universitat moderna i amb vocació de referent europeu però profundament arrelada al país.

La continuïtat d’aquests canvis polítics topa avui amb diversos obstacles, però n’hi ha un de fonamental que en condiciona la resta: l’hostilitat del govern del PSOE vers el govern català. El pas de Zapatero de l’oposició al govern de l’Estat l’ha portat a passar d’intentar capitalitzar el govern de Catalunya sortint al balcó del Palau de la Generalitat el desembre de 2003 a la presa de possessió del president Margall a intentar situar el novembre de 2006 Artur Mas al capdavant del govern català. Des d’aleshores, la hostilitat del PSOE cap a les esquerres catalanes no ha parat de créixer, i en són una bona mostra les negociacions del finançament, les trampes en l’aplicació de la llei de la dependència o la resistència numantina a efectuar els traspassos previstos a l’Estatut del 2006.

El camí de les esquerres catalanes s’acosta cada vegada més a una bifurcació, on s’haurà de decidir si anem cap a ser un complement perifèric de l’estratègia del PSOE o continuem un projecte propi per a Catalunya sense límits de cap mena. I les contradiccions del PSC, a mesura que avancem cap a la cruïlla, cada vegada són més grans. El paper d’ERC en aquesta cruïlla ha de ser el d’actuar com a eix d’una nova proposta d’esquerra catalana independent, l’únic camí possible per desenvolupar un programa ambiciós de justícia social i llibertat nacional per al nostre poble. Perquè com deia Rafael Campalans referint-se al PSOE a Política vol dir pedagogia, “no s’han fet càrrec encara –després d’una experiència de trenta anys terriblement alliçonadora- d’aquesta veritat elemental: que, igual que passa a tots els altres pobles de terra, el socialisme de Catalunya ha d’ésser obra de nosaltres mateixos”.

Article publicat a El Triangle

2 pensaments sobre “La cruïlla de les esquerres catalanes

  1. Podem pensr el que vulguem de l’estretègia dissenyada el 2003. Segurament era necessari provar-la. Però no ens podem tapar els ulls: ha fracassat rotundament. La mateixa expressió “les esquerres catalanes” és buida de contingut. El PSC no és “esquerra catalana” i ho ha demostrat a tort i a dret. Evidentment que els socialistes catalans i Montilla, ara al Govern, defensen els interessos dels catalans. Però dins d’un ordre i fins a cert punt. Fins al mateix punt (o una mica menys) que Chaves defensa els d’Andalusia. El seu horitzó era, és i serà regional, perquè d’això viuen, el seu modus vivendi depèn del sistema, i la carrera, si n’han de fer, ja saben que la faran a Madrid. Aquests són els seus horitzons, i qualsevol defensa que facin de Catalunya la faran sempre subordinada a la immutabilitat d’aquests horitzons.
    Per això quan la delegada del Govern de la Generalitat se’n fot dels 10.000 a Brussel·les, o la Chacón retira les tropes de Bòsnia, o ens van fotent joc brut amb les seleccions, o ens humilien amb el finançament… als socialistes catalans, desenganyem-nos, no els passa res (una altra cosa és que al Castells, personalment, la cosa el foti, perquè tot el seu historial polític i acadèmic està en joc, però això és purament anecdòtic). Potser baixaran algun puntet en les eleccions, però per això no posaran pas en dubte (ho han demostrat repetidament) el sistema que els dóna sentit i raó de ser. En canvi, a Esquerra, totes aquestes coses l’erosionen profundament.
    Cada dia que passem al costat del PSOE-PSC són més els vots que perdem i més profunda la fossa que ens cavem. L’hòstia serà monumental, ja ho veuràs. Mentre no ens curem de la tonteria demagògica de “les esquerres catalanes” el desgast és per a nosaltres i els trumfos per al PSOE. Sembla mentida que encara no ho veiem. Síndrome d’Estocolm, en diria jo!

  2. L’any 2003 no hi va haver cap canvi polític però si una gran “mandangada” a càrrec d’uns innocents d’aupa, per a més informació només cal fer un cop d’ull a l’actualitat política del País Vasc. I la gran cruïlla que tenim davant no és altra que escollir entre seguir fent el carallot, el gamarús, el passarell, etc… o avançar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s