De qui depèn el Govern de Catalunya?

El debat polític està protagonitzat, en l’àmbit del Principat de Catalunya, per la negociació del nou sistema de finançament previst a l’Estatut d’Autonomia del 2006. La concreció del sistema, que s’ha de fer mitjançant un acord entre el govern espanyol i el govern català (tal i com estableix la Disposició Final Primera de l’Estatut), no s’ha donat en el termini previst estatutàriament i això ha generat un enfrontament entre Catalunya i l’estat.

Els principis que s’han seguit en aquesta negociació han estat l’ambició (és a dir, l’aplicació efectiva d’allò que preveu l’Estatut d’Autonomia) i la unitat (cap partit català farà un acord sobre aquesta qüestió amb el govern de l’estat i com a gest de compromís el govern de la Generalitat consensuarà l’eventual acord final amb el principal partit de l’oposició a Catalunya). Els resultats d’aquesta estratègia comuna són –de moment- que davant la possibilitat d’un mal acord –la proposta Solbes – no hi ha acord.

El paper del govern de la Generalitat i del seu President ha estat, fins al moment, el què calia esperar. La fermesa en la negociació ha estat elogiada fins i tot pel president Pujol aquesta mateixa setmana. I val a dir que, des de sectors diversos, s’havien expressat dubtes de què aquesta fermesa es pogués donar, i per tant, aquesta ara adquireix més valor. Si hi afegim el fet que el govern de la Generalitat ha decidit no acceptar com a propis acords bilaterals entre partits catalans i el govern espanyol (com el polèmic acord entre ICV i el PSOE sobre la compareixença de Zapatero), creiem que anem en el bon camí.

Hi ha però, algunes veus, provinents de CiU i estan contagiant l’independentisme, que han intentat condicionar la continuïtat de la coalició de govern d’esquerres a Catalunya al paper que puguin fer els 25 diputats del PSC al Congrés Espanyol. Si no hi ha un acord o aquest no és satisfactori, diuen, el PSC ha de rebutjar la llei de pressupostos de l’estat al Congrés de Diputats. Curiosament, qui demana aquesta actuació és CiU, que ha donat suport –amb l’excepció dels comptes del 2008- a tots els pressupostos de la història dels governs de Zapatero.

És obvi que si no hi ha acord s’hauran d’executar diferents actuacions de protesta i de pressió, com la mobilització social, la protesta de la societat civil i econòmica, i l’actuació també dels partits polítics, i que no es pot descartar res d’entrada. Però tenir present això no implica posar-nos la bena abans de la ferida, ja que sembla que avui és més important saber què faran 25 diputats al Congrés espanyol que no quin serà el resultat (en termes monetaris absoluts) del nou finançament per a Catalunya.

Però a més, el raonament de fer dependre el govern de la Generalitat de Catalunya d’una actuació en un parlament espanyol no és nou. A les eleccions del novembre del 2006, es va intentar que fos a Espanya on es decidís qui formaria govern a Catalunya, i ara sembla que algú –ni que sigui només per fer bullir l’olla- ho vol tornar a provar.

L’independentisme no pot caure en aquesta trampa. El govern de Catalunya depèn d’una majoria de diputats al Parlament de Catalunya, i és a l’única cambra, com a representant de la voluntat del poble català, a qui ha de retre comptes. Aquesta convicció – que compartirà qualsevol catalanista- ha de servir per treure el focus mediàtic de l’actuació de 25 diputats al Congrés espanyol i centrar-lo sobre qui té la veritable responsabilitat: el govern de la Generalitat i el seu President. És a ells a qui cal demanar ambició i fermesa per tal d’assolir un bon acord, i de moment sembla que es va per un bon camí. Distreure’ns d’objectiu i de responsables no pot fer res més que contribuir a no assolir els objectius que, en l’àmbit del finançament, han unit al 90% del Parlament de Catalunya.

7 pensaments sobre “De qui depèn el Govern de Catalunya?

  1. L’acompliment de l’EC no hauria de ser considerada una política ambiciosa, sinó una qüestió de mínims. D’altra banda, no cal fer gaire cas del que pugui dir CiU sobre el particular, ja sigui el que digui Pujol o el que digui qualsevol altre.

    El que sí és important és constatar que el mecanisme negociador més important que té el Govern de Catalunya per negociar un finançament impresentable però que almenys s’ajusti al que va quedant a l’EC després de les successives retallades són els 25 diputats del PSC, i és des d’aquest punt de vista que el que facin -em refereixo al que votin, no a declaracions, no a amenaces, no a omplir titulars, i sí a fer el que toca quan toca sense avisar gaire de les pròpies intencions- sí hauria de tenir conseqüències pel govern català.

    Un munt de catalans que vam passar de confidencials.cat i que hem passat de tot el discurs de baixa estofa sobre Montilla i demés no consideraríem convenient que Esquerra estigui en un govern el president del qual no es deixa el que calgui -i aquí hi incloc el seu ascendent sobre els diputats catalans del PSC- per, com a mínim, fer complir la llei.

    Salut,

  2. Evidentment l’acompliment d’una llei no s’hauria de considerar una ambició, però l’experiència ens diu que o bé hi ha actitud ambiciosa o la llei que beneficia Catalunya (encara que sigui poc, com el cas de l’EAC) no s’aplica (llei de retorn dels papers de Salamanca, etc.).

    En una estratègia negociadora es poden articular diferents mecanismes de pressió, entre els quals hi ha una possible actuació catalana conjunta a Madrid. Però centrar-nos en això seria transferir la responsabilitat a qui no toca, tot i que és un element que no es pot descartar. I si ha de ser possible, millor parlar-ne poc i quan arribi el moment demanar-ho i aconseguir-ho, no anar marejant la perdiu amb aquest tema en comptes de centrar-nos en la negociació.

    Estic d’acord amb el teu últim paràgraf: Esquerra no pot acceptar un mal acord, i per això hem demanat a Montilla que mantingui la fermesa, i ho està fent de moment. Quan les coses van bé (en la línia de mantenir la fermesa i la unitat) pensar que aniran malament és la millor manera de fracassar.

    Gràcies pel teu comentari.

    Salut,

  3. No crec que condicionar el futur del Govern al que faci el PSC a Madrid sigui fruit del “contagi” del discurs convergent.

    Tens raó en que no s’ha de focalitzar l’atenció en els 25 vots del PSC. Si més no avui, en aquest moment, el nostre referent ha de ser el Parlament i el Govern. Però crec que Popota fa un exercici de realpolitik que subscric: al final, l’eina que DE DEBÒ podrà aconseguir doblegar el PSOE són els 25 del PSC. La resta (Govern, Parlament, unitat catalana…) podrem rondinar i patalejar, però res més, no tenim cap altre element de força.

    Ambició i unitat, dius. Perfecte! Però ull, fins al final, eh. Els nostres electors no ens perdonaran cap incoherència. I això vol dir que ERC ha de ser inflexible amb el PSC. També amb els 25 de Madrid.

  4. Benvolgut Sr. Aragonès.

    Si tot el rigor amb què actua políticament es el mateix que fa palès en aquest text, ja tinc l ‘explicació de la pèrdua de 350.000 vots de la vostra formació, de la direcció de la qual en formeu part, des de fa temps i temps.

    Dieu literalment “Hi ha però, algunes veus, provinents de CiU i estan contagiant l’independentisme, que han intentat condicionar la continuïtat de la coalició de govern d’esquerres a Catalunya al paper que puguin fer els 25 diputats del PSC al Congrés Espanyol. Si no hi ha un acord o aquest no és satisfactori, diuen, el PSC ha de rebutjar la llei de pressupostos de l’estat al Congrés de Diputats. Curiosament, qui demana aquesta actuació és CiU, que ha donat suport –amb l’excepció dels comptes del 2008- a tots els pressupostos de la història dels governs de Zapatero.”

    Es evident que no sou tonto. Ni desmemoriat. Ni imbècil. Per tant, nomes queda el sectarisme i la difamacio com a motius de la vostra grossen mentida.

    El Sr. ZP va ser investit, a la 1a., amb el vot a favor dels diputats d’ERC, i amb el vot en contra dels diputats de CiU.Això era el 2004. Els pressupostos del 2004, del 2005 i del 2006, i del 2007 van ser votats afirmativament, a la primera oportunitat, pel grup (quan en tenia) o pels diputats d’ERC, sense res a canvi. Mentre els diputats de CiU mai van votar a favor ni encara han votat mai a favor de cap dels pressupostos espanyols dels governs del Sr. ZP.

    Recordeu les corredises, còmiques i patètiques, amb que el vostre Secretari General d’ara, Sr. Puigcercos, va fer retirar a correcuita les esmenes a la totalitat que havia presentat el grup d’ERC a canvi de no res. Els assesors i diputats del vostre grup a Madrid semblava (aixo ho mostraren les televisions) aficionats a emular els sprinters jamaicans, però sense la figura, l’estil, i l’elegància dels jamaicans.

    O sia, Sr. Aragonès, dieu mentida grossa. ERC ha votat a favor la investidura, a la 1a., de ZP el 2004; a favor dels pressupostos del 2004, (aprovats abans de l’estiu 2004), del 2005, i del 2006 i del 2007. Nomes els del 2008 no han comptat amb el vot favorable dels diputats del grup mixt d’ERC.

    Tot el contrari del que escribiu com a base d’una nova mentida, fruit de l’odi, del ressentiment, i del lliurament sense condicions, a canvi de res per al pais, i nomes de càrrecs per a alguns “coronels i tinents coronels” d’E, en el govern de l’independentista Montilla, aquell que coneix tant i tant la nostra llengua pròpia, el nervi de la nostra nació, ara control.lada pe un partit espanyol, jacobí, espanyolista, unitarista, com el Psoe, derrotat a les urnes pel poble català sempre, a totes les eleccions catalanes, incloses les dues darreres del 2003 i del 2006, gràcies a la imprescindible col.laboració del vostre partit, el que perd 350.000 vots, en 4 anys, assolint un nou rècord guiness, i que fa palesa la pèrdua enorme de confiança que vostra prxis politica, supeditada al psoe, a Catalunya, heu dut a terme els darrers 5 anys.

    La fal.lacia sobre els pressupostos espanyols dels governs ZP que inenteu, deixa sense cap base racional tot el vostre article.

    Si us documenteu millor, abans de donar per veritats el que nomès son somnis o presuncions fora de la realitat, podrieu, potser, col.laborar a que la gent normal puguem confiar més en una classe politica tant gris i tan poc rigorosa com la que, amb aquest article, ens demostreu.

    Cordialment,
    Andreu

  5. Benvolgut Andreu,

    Gràcies pel teu comentari, en primer lloc.

    Dius que hi ha manca de rigor en el meu escrit i que per tant el meu raonament és només “sectarisme i difamació” i per argumentar-ho comentes que “els diputats de CiU mai van votar a favor ni encara han votat mai a favor de cap dels pressupostos espanyols dels governs del Sr. ZP”. Com que suposo que no em creuràs, et transcric una notícia extretadel 3cat24.cat amb el corresponent enllaç:

    “El Congrés aprova els pressupostos del 2006 amb l’únic vot en contra del PP”. ” han tirat endavant amb el suport del PSOE i sis partits més: CiU, ERC, IU-ICV, PNB, BNG i CHA”

    http://www.3cat24.cat/noticia/106104/altres/El-Congres-aprova-els-pressupostos-pel-2006-amb-lunic-vot-en-contra-del-PP

    Evidentment, això és només una mostra. Però també t’equivoques quan dius que “ERC ha votat a favor la investidura, a la 1a., de ZP el 2004; a favor dels pressupostos del 2004, (aprovats abans de l’estiu 2004), del 2005, i del 2006 i del 2007. Nomes els del 2008 no han comptat amb el vot favorable dels diputats del grup mixt d’ERC.” ERC sí va votar a favor de la investidura de Zapatero i dels pressupostos del 2005 i 2006. Els dels 2007 ens vam abstenir i el 2008 vam votar en contra. A la investidura de Zapatero el 2008, ERC va votar en contra i CiU es va abstenir. I els pressupostos del 2004 no van ser aprovats abans de l’estiu, sinó que es van aprovar el 2003 amb la majoria absoluta que aleshores hi havia dels diputats del PP d’Aznar. Els que es van aprovar abans de l’estiu van ser els pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

    Acusar-me de poc rigor (segur que puc cometre equivocacions, és humà) amb un argumentari ple d’errors crec que produeix el resultat invers al que buscaves.

    T’agafo el consell que em dones al final (“si us documenteu millor”), però pren-te’l tu també.

    Gràcies per visitar el bloc i seguim en contacte.

  6. Gràcies per la resposta, Pere. Un afegitó. Quan dius que “Quan les coses van bé (en la línia de mantenir la fermesa i la unitat) pensar que aniran malament és la millor manera de fracassar” jo hi estic d’acord, però amb una salvetat: això funciona quan les coses depenen de tu, i com ja vam aprendre amb tota la pel·liculeta de ZP, Mas i demés amb l’Estatut, no és pas el cas.

    Salut,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s