Cites històriques per al debat del finançament

Diu Karl Marx al seu llibre El 18è Brumari de Lluís Bonaparte que la història es repeteix, primer com una tragèdia i després com una farsa. En aquestes setmanes en què estem immersos en la negociació del nou finançament per al Principat de Catalunya, és d’utilitat recordar algunes reflexions al voltant de l’espoli fiscal que feien fa quaratna, setanta i vuitanta anys els economistes catalans, que es troben recollides al llibre L’autodeterminació en el pensament econòmic català de Frederic Ribas, editat l’any 1978 per Rafael Dalmau. Veieu-ne una mostra:

Catalunya és així mateix la perla de les finances espanyoles. El pressupost espanyol, en efecte, s’alimenta dels catalans en una proporció bastant superior a la que la resta d’Espanya contribueix“. Joan Creixells, a La Publicitat, el març de 1923.

Les provícines catalanes, segons aquest estat, han satisfet en 1920-21 el 23% de la recaptació total [dels impostos de tot l’estat espanyol]. Les províncies dels països de la Catalunya gran [els Països Catalans] el 31%. Això representa un tant per cent bastant superior a llur població, car la Catalunya estricta és encara no un 11% de l’Espanya en conjunt i la Catalunya gran un 20%”. Joan Creixells, a La Publicitat, el març de 1923.

Estudiant els coeficients de la tributació de Catalunya i les partides que rep de l’Estat central, resulta que un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta d’Espanya paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma de 48 pessetes, i l’habitant de la resta d’Espanya un percep 75.” Joan P. Fàbregas, a Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, conferència realitzada el 15 de març de 1932 al local d’Estat Català.

Amb dades referides al 1960, un espanyol de fora dels Països Catalans pagava a l’Estat 2.373 pessetes l’any i en rebia, en serveis públics i atencions generals, 2.594 ptes. En canvi, un ciutadà català pagava 2.943 petes. i, en serveis públics, en rebia 579. […] En altres termes, ésser dominat per l’Estat espanyol costava a cada ciutadà dels Països Catalans, el 1960, 2.364 pessetes l’any.” Frederic Ribas, a L’autodeterminació en el pensament econòmic català, explicant el treball de J.M. Batista i Roca L’Economia Catalana i el pla espanyol de desenvolupament regional, treball editat per Edicions Vida Nova l’any 1966 a Montpeller.

4 pensaments sobre “Cites històriques per al debat del finançament

  1. Más razón y menos victimismo, señor Aragonès…

    Una fuente adecuada para tratar este tema son las balanzas fiscales del año 2005 que acaba de publicar el Gobierno (y no hechos no contrastados de hace medio siglo o más, como los que usted invoca).

    Si tiene honradez intelectual, puede consultar dichas balanzas en el siguiente enlace del Ministerio de Economía y Hacienda (y comprobará que es Madrid y no Cataluña quien tira hoy del carro):

    http://documentacion.meh.es/doc/C18/C12/Varios/BalanzasFiscalesCCAA.pdf

    Un saludo.

    (…)

    El dinero de Cataluña para los catalanes.
    El dinero de Barcelona para los barceloneses.
    El dinero de Sants para los vecinos del barrio.
    El dinero de Jaume para Jaume.

  2. Benvolguda Yaiza,

    Evidentment que les dades a les que es refereixen aquestes cites són de fa quaranta, setanta o vuitanta anys. Potser no ho has llegit bé, però no les he transcrit com una descripció del què passa avui, sinó per demostrar que el debat fiscal Catalunya-Espanya no és nou.

    Pel que fa a les balances fiscals publicades pel Ministeri d’Economia i Hisenda d’Espanya, des d’Esquerra les coneixem bé, ja que les hem reclamat successivament al govern espanyol.

    I pel comentari final, la millor resposta és l’article d’en Lluís Pérez Lozano “Els territoris, les persones”, que pots llegir a
    http://perezlozano.blogspot.com/2008/08/els-territoris-les-persones.html

  3. M’ha agradat la frase incial amb la que has inciat el text: la història primer es repeteix com una tragèdia i després com una farsa.

    Sí bé és cert que el debat del finançament català pot tenir el seu punt de partida a la dècada dels vint del segle passat, el model econòmic espanyol no és nou.

    L’estat espanyol sempre ha tingut un model econòmic bassat en l’espoli, es va iniciar amb el descobriment de les Amèriques i es va extendre a totes les colònies espanyoles. I, curiosament, els períodes de crisis econòmica de la història d’Espanya coincideixen amb la progressiva pèrdua de les seves colònies d’ultramar, degut al seu sistema d’espoli.

    Sense anar més lluny, la darrera fou la pèrdua de Cuba i les Filipines, que va sumir Espanya amb una forta crisis econòmica de la qual va sortir una escola de pensament polític (el regeneraciosnisme). Un cop van perdre les colònies, Espanya ha hagut de buscar nous territoris on seguir practicant aquest model de finançament i com que el Pais basc tenia els seus drets forals, la “sort” va recaure en Catalunya. La resta de la història, malauradament, ja la coneixem.

    Endevina que li espera a Espanya quan ens independitzem?

    Espero veure’t aviat.

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s