El “manifiesto” per la imposició del castellà

El “manifiesto” que han impulsat a Espanya uns autoanomenats intel·lectuals contra la llengua catalana i la normalització del seu ús social és una prova que el racisme cultural perdura en el background polític d’una part important de la societat espanyola.

Volia fer una reflexió més extensa sobre aquesta qüestió, però avui he llegit a El Periòdico de Catalunya un article d’en Josep Maria Terricabras que diu tot el que jo volia expressar. Us el transcric a continuació.

La llengua, problema polític

De tant en tant, amb regularitat, apareixen manifestos sobre el suposat perill que comporta la presència normalitzada del català a Catalunya. Bé, la qüestió és justament el terme normalitzada, perquè el darrer manifest ens vol fer creure que el que és normal a Catalunya és que la gent sàpiga el castellà. M’ha costat decidir-me a fer aquest article perquè –ja ho he dit unes altres vegades– m’amoïna perdre el temps defensant obvietats. I és una obvietat –també estatutària– que la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem aprendre d’altres, per obligació o per devoció.

Ara bé, el manifest diu un parell de coses amb les quals estic molt d’acord: a) que el castellà té una boníssima salut arreu del món i que està ben arrelat a tot Espanya; b) que el problema de la llengua és un problema polític. Més enllà d’això, el meu desacord és total. El document conté incoherències i desconeixement. És una incohe- rència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya –¿no és un territori?– el castellà sigui l’únic idioma imposat. El desconeixement de la situació a Catalunya és monumental: si es fan elogis de la riquesa lingüística d’Espanya i si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s’afirma que ja s’han acabat “sobradament” les restriccions del català a Catalunya?

Però el document és molt revelador: s’inventa el concepte de “llengua política comuna”, el coneixement de la qual afavoreix (¿per què?) la democràcia. S’accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català. Les coses, doncs, estan clares: el que es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l’àmbit privat i de la cortesia. ¿I això no és imposició política i lingüística? 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intel.lectuals espanyols van per aquí.

Un pensament sobre “El “manifiesto” per la imposició del castellà

  1. El pitjor és què el llenguatge d’aquesta gent que signa manifiestos por la lengua común és el mateix que podem trobar en la premsa espanyola del segle XIX i bona part del segle XX quan tracten del que ells anomenen “problema català”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s