Del 18-F a l’1-D (II): I ara què?

La manifestació de dissabte, però sobretot el remor de fons al que respon, tindran conseqüències en la política catalana, tant pel que fa als agents polítics com el paper que juguen. Que l’espai central del catalanisme s’ha mogut cap a posicions més independentistes és un fet icontestable. La normalització de l’opció independentista amb l’ascens d’Esquerra i la seva participació al govern, la frustració de la retallada estatutàra i la fi de 23 anys d’un lideratge fort (el de Jordi Pujol) basat en una pràctica autonomista en poden ser les causes.

Com que l’espai es mou, els agents que hi participen també es mouen. La casa gran del catalanisme, proposada per Artur Mas, és un pas cap aquesta direcció. CiU, o més ben dit CDC, es desplaça després de moure’s la centralitat. Val a dir que Esquerra ha fet la pràctica contrària: ha anat per davant del moviment de la centralitat, en continguts i en temps. Com diu en Joan Ridao al seu llibre El Pla B, "tan important o més que tenir una certa idea de Catalunya, o que Catalunya guanyi en cohesió social o pes gravitatori al món, és que tinguem clar quin és el nord al qual ens dirigim. Ja no s'hi valen més implícits ni horitzons tàcits".

El sentiment de fons que ha portat a centenars de milers de catalans a sortir al carrer també tindrà conseqüències al govern, que no podrà quedar sense respondre a la petició dels manifestants, sobretot quan una bona part del govern ha participat de la manifestació. En aquest sentit, el PSC haurà d’abandonar l’actitud autista que ha anat mantenint els darrers dies i, malgrat els equilibris electorals de cada formació de cara al proper març, caldrà que es posi sobre la taula actuacions per tal d’aplicar la demanda del dret a decidir sobre les pròpies infraestructures. Les contradiccions seguiran creixent al PSC, que es debat entre un bon govern a Catalunya i el suport al PSOE, i a ICV, que segueix obstinada en l’estació federal que ha passat de llarg per inexistent. Esquerra, d’aquesta situació, en podrà treure molt bons resultats, ja que la situació generada s’adapta perfectament a la seva estratègia (l’assoliment de la independència per la configuració d’una majoria que hi doni suport democràticament), i per tant, les expectatives són elevades, malgrat la desconfiança en la classe política. En la tàctica, però, és on hi ha el repte: les dificultats actuals ens obliguen a moure peça i arrossegar, una vegada més, la resta de partits. El repte és important, i les mesures per aconseguir-lo s’aniran desgranant els propers dies.

Però de ben segur que el mapa polític no es mourà només a l’esquerra. A CiU l’ambigüitat pot tenir les hores comptades si hi ha una victòria del PP a les properes eleccions (es pot donar, si el PSOE manté la tendència moderada a la baixa i el PP manté el nivell de suport). En una situació del PP en minoria a l’estat, CiU estaria temptada de pactar-hi, esgrimint com a excusa la retirada del recurs a l’estatut. Recuperació de la centralitat per part dels conservadors però tornem a entrar al cercle viciós de l’autonomisme. Aquesta situació provocaria un trencament amb aquella part del país que, també dins de CDC, ha iniciat el camí de no retorn cap a la independència. Hi hauria trencament entre CDC i UDC? Si no hi és, hi hauria trencament dins de CDC?

Cal evolucionar, doncs, cap a un nou marc polític. I aquí hi ha el gran dubte: si aquest marc no pot seguir essent de tall autonòmic, cap a on anem? Tenim la majoria independentista o podem generar-la a curt termini en la resposta actual? D’opinions hi ha de tota mena, però la resposta a les situacions que vindran als propers mesos no podran ser de caràcter neoestatutari: al meu entendre, no es respondre a la sentència del Tribunal Constitucional amb un nou estatut, ni amb una impossible reforma de la Constitució. El nou marc serà el del dret a decidir (dret a l’autodeterminació), però caldrà veure com es concreta.

En aquest sentit, tenim un escenari internacional de normalització dels processos d’autodeterminació, ja que Escòcia celebrarà d’aquí tres anys un referèndum, Bèlgica es debat entre l’autodeterminació de les seves nacions o la continuïtat de la federació i el lehendakari ha fixat el 25 d’octubre com a la data per a una consulta popular.

El més intel•ligent ara per ara, en comptes de prefigurar situacions i resultats, és la construcció de les eines per aquest nou marc. La llei de consultes populars que es presentarà per mandat estatutari al Parlament i la negociació del model de finançament seran la clau en el proper any. Esquerra ja ha engegat la màquina (veieu aquesta notícia, i aquesta altra). Ara, a treballar amb coratge, intel•ligència i sentit polític.

[@more@]

2 pensaments sobre “Del 18-F a l’1-D (II): I ara què?

  1. D’acord, però amb fets també, com per exemple fer que TV3 i CatRadio tornin a treballar per Catalunya i no per Espanya.
    Si ERC no es capaç de fer això , no se perquè continuen leials amb els qui estan espanyolitzant-la
    La llei de consultes populars i la del nou model de finançament que sigui el de la caixa única gestionada per la Generalitat, no es podran mai fer amb el permís del PSC-PSOE. Serà perdre el temps 3 anys més fins que els espanyolistes hauran acabat de dominar la opinió publica catalana. No hem de subestimar el poder de manipular que tenen els mitjans classics com la televisió i la radio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s