2014, refèrendum. Som-hi?

El col•lapse de les infrastructures d’aquest agost (apagada elèctrica, cues a l’AP-7, caos de maletes a l’aeroport, la Renfe com sempre, etc.) ha visualitat que l’estat autonòmic ha entrat en fallida pel que fa a les condicions de vida de la gent. Avui, l’autonomia política que té Catalunya (una autonomia emmental, ja que és forada per l’estat, com diu Ferran Requejo) és tan insuficient que ens converteix en un país poc competitiu en el món globalitzat.

El fracàs del procés de reforma de l’estatut, per culpa dels qui viuen de la dependència dins i fora de Catalunya, ha evidenciat que Espanya és irreformable. Que hi ha una majoria a l’estat (exercida per PSOE i PP) que exerceix la seva força demogràfica perquè res –pel que fa al model d’estat- no canviï, i que seguirà perpetuant un estat descentralitzat en la despesa però centralitzat políticament.

La independència política, la sobirania per decidir el nostre futur, és un element indispensable per posicionar-nos en el món competitiu de l’economia de la globalització, i darrere l’economia, en el benestar dels ciutadans. Superar el cercle viciós de la dinàmica autonòmica requereix d’un horitzó possible i ambiciós alhora.

És en aquest marc en què neix la proposta, llançada la setmana passada pel president d’Esquerra (però que ja havia estat proposat anteriorment per entitats i altres dirigents), d’assolir una majoria independentista en dues legislatures (l’actual que acaba el 2010, i la següent que acaba el 2014) per poder exercir aleshores un referèndum d’autodeterminació. O més ben, dit, per poder exercir la democràcia completa d’aquí set anys. El plantejament, doncs, d’aquesta proposta, ha de ser seriós i conseqüent, s’haurà de treballar, compartir-lo amb la societat civil i les forces polítiques que ho desitgin i, sobretot, periodificar com pensem arribar-hi.

Haurem de tenir en compte que, per exercir el dret a decidir, haurem de superar les mancances internes que va tenir el país en el procés de l’estatut, la gran lliçó de com un país que no es vol alliberar i sense unitat no aconsegueix res del què es proposa. En aquest sentit, caldran uns dirigents polítics que siguin capaços de veure i actuar més enllà del tacticisme, que es superi la dinàmica electoralista i que, des de la pluralitat, l’independentisme conscient i conseqüent (que ja va rebutjar l’estatut) encapçali el procés. Caldran també uns sectors econòmics que tinguin clar en quin país fan negoci i des de quin país es va al món a fer més negocis. Uns sectors que no podran ser aquells que viuen de la dependència, ni aquells que quan aconseguit crear un imperi industrial amb ajudes públiques, se’l venen al capital estranger. La internacionalització de l’economia (fer, en definitiva que un nou boicot als productes catalans per part dels espanyols sigui el menys lesiu possible) és una necessitat, però s’ha de fer des d’un punt de vista nacional i centrat en el país. De res servirà tenir multinacionals si aquestes no exerceixen de multinacionals catalanes al món.

I finalment, caldrà una societat civil forta i cohesionada, on els independentistes siguin majoria. Tot i que tot pot canviar ràpidament, sobretot quan els processos històrics s’acceleren, avui no hi ha aquesta majoria ni a la patronal ni als sindicats. Caldrà seguir construint un sindicalisme nacional plural i unes organitzacions empresarials arrelades al país, així com una societat civil (universitats, ONGs, món cultural i comunicatiu, etc.) que siguin sobirans de governs i oligarquies econòmiques, ja que si els primers no són sobirans el país no ho podrà ser.

I per començar a caminar, cal que en el nostre dia a dia, als ajuntaments, en la dinàmica de partit, però sobretot en el govern de la Generalitat, es noti aquesta aposta estratègica. Cal treballar i recuperar la credibilitat de la política que alguns han posat a la nevera en espera de temps millors. Altrament, semblaria que defugíssim, per elevació, el debat actual sobre les condicions de vida i el paper dels partits i el govern català. Guanyar aquest debat, des del treball, la coherència i la credibilitat, és el primer pas per guanyar el referèndum. Us apunteu?

[@more@]

3 pensaments sobre “2014, refèrendum. Som-hi?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s