“Això no interessa a la gent…”

“Els polítics han de parlar dels problemes reals de la gent”. Per a tots els qui alguna vegada hagin de defugir un debat on tenen les de perdre, els recomano que utilitzin aquesta frase per no afrontar-lo. L’ambigüitat del concepte “interès de la gent del carrer” et pot permetre obviar un debat per molt important que sigui. És més: et dóna la possibilitat de ridiculitzar-lo, de considerar-lo extraterrestre o, simplement, de fixar el debat en un element perifèric i no entrar en la qüestió que es planteja.I en el nostre país, on els clubs són més que un club i les caixes més que unes caixes, els polítics del règim (el règim constitucional espanyol, s’entén) ens diuen que poder decidir el futur del país no interessa a la gent. Que als ciutadans els és igual si tenim un estat propi, si en tenim un de federat o si seguim pagant l’estat del costat.

Evidentment, quan es publica una enquesta amb un top ten de preocupacions de la ciutadania, als primers llocs hi ha l’habitatge, la seguretat, l’atur o la immigració. I és natural que així sigui. La responsabilitat dels polítics, però, és fer possibles les solucions d’aquestes qüestions. I per fer-ho possible hem de mirar quines eines tenim, i aquí és, segons els partits i opinadors del règim, aquestes qüestions “deixen d’interessar a la gent”.

En l’habitatge, quan és l’estat espanyol qui té la competència sobre legislació en arrendaments urbans, hipoteques, regulació de les professions immobiliàries o és qui determina els impostos que afecten a l’accés a l’habitatge, el debat sobre aquesta preocupació incorpora, evidentment, un debat sobre qui ha de poder decidir en aquesta qüestió. I ens trobem, per exemple, que el Parlament de Catalunya està tramitant una llei pel dret a l’habitatge però és l’estat espanyol qui determina els canvis normatius que afecten a les hipoteques i la regulació fiscal que fa que els lloguers no es puguin desgravar.

En el treball, quan és l’estat qui té la gestió de la seguretat social i qui té la capacitat legislativa en matèria laboral, el debat sobre l’ocupació, l’atur i la reinserció laboral és també un debat de sobirania. Perquè, per molt que Catalunya faci totes les polítiques que estiguin al seu abast, Espanya pot decidir –i molt!- en aquest àmbit.

I podríem seguir posant exemples similars en immigració, educació, seguretat, etc. Perquè parlar d’autodeterminació és parlar d’una eina possible per solucionar aquestes problemàtiques. Perquè poder decidir sobre qui ha de gestionar aquests aspectes,  si l’estat del costat o el d’aquí, sí que importa a la gent. I això és el debat sobre l’autodeterminació.

Però els pares de la democràcia espanyola, els opinadors del règim i els qui ja els va bé l’autonomia, han determinat que “això no interessa a la gent”. Com feien els antics il·lustrats, en el segle XVIII, quan deien “tot pel poble però sense el poble”, ens diuen què ens ha d’interessar i què no. Si Espanya està en descomposició o no, com quedarà el mercat de l’energia elèctrica o si es podrà presentar l’esquerra abertzale a les eleccions municipals no són temes que trenquin la son a molts ciutadans, però són temes que els afecten. I es veu que aquests temes ens han d’interessar moltíssim, perquè tot el dia els polítics del règim (tant del PP com del PSOE) en parlen sense parar, malgrat que no ens treguin la son.

Potser, en definitiva, a qui no interessa l’autodeterminació és a aquells que després de l’autonomia retallada només hi veuen un desert ideològic. No els interessa el debat perquè davant una demanda democràtica, oposar-s’hi només porta a la derrota.

[@more@]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s