Autodeterminació: marquem el camp de joc del post-estatut

El debat especial sobre el desplegament de l’estatut al Parlament de Catalunya que s’està portant a terme ha girat, per sorpresa dels partits autonomistes i federalistes, en una controvèrsia al voltant de l’aplicació del dret a l’autodeterminació.

Les declaracions de Xavier Vendrell el passat diumenge en un acte de les JERC han posat en el centre de l’atenció mediàtica el posicionament que, des de fa mesos, l’independentisme està posant sobre la taula al voltant de les limitacions de l’estatut i les dificultats en el seu desplegament: la via autonomista està esgotada i cal posar les bases per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Unes declaracions que no són noves, i que segueixen la línia que ja vam avançar les JERC en les mobilitzacions del passat 6 de desembre contra la constitució, que va aprovar dissabte passat el Consell Nacional d’Esquerra, i en la que treballen entitats com Sobirania i Progrés o la Plataforma pel Dret de Decidir.

Entre les acusacions de frivolitat d’aquells que no volen entrar en el fons de la qüestió i el silenci dels qui no volen que s’obri aquest debat, cal prendre mesura de la importància històrica que té la posició de l’independentisme en aquests moments: per primera vegada en la trajectòria del catalanisme polític, es posa sobre la taula l’exercici –que no el reconeixement abstracte- del dret a l’autodeterminació.

El camí que queda davant la impotència del nou estatut (ja sigui per les pròpies limitacions o per la rebregada que prepara el Tribunal Constitucional) ha de tenir com a objectiu la superació del marc actual, no la formulació de noves propostes estatutàries que ens obligarien a seguir girant tota la vida sobre el mateix eix, el de la dependència política i l’espoli fiscal fruit del marc polític de la Constitució del 1978, tal i com proposta CiU quan diu que vol recuperar l’estatut del 30-S. Aquesta reflexió, per cert, l’haurien pogut tenir en compte en la negociació de l’estatut a Madrid on vam perdre, com a país, bous i esquelles gràcies a les concessions d’Artur Mas.

En aquest sentit, la importància de la resolució que presentarà Esquerra en el debat extraordinari d’aquesta setmana, i que ahir va anunciar el nostre portaveu al Parlament, Joan Ridao, rau en què per primera vegada a la història, el Parlament debatrà sobre l’assoliment d’un estat propi, un debat que va molt més enllà de la no renúncia del dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, hi ha tres constatacions que cal tenir en compte: 

Esquerra marca l’estratègia del post-estatut. L’independentisme és l’única força que ha proposat un full de ruta a seguir després de l’aprovació d’un estatut retallat.

-L’autodeterminació és una proposta clara i no devaluable. No és un estatut que pugui aigualir-se: on ens autodeterminem o no. L’ambigüitat (que tants rèdits a donat a la Catalunya de l’oasi que alguns partits s’entesten en perpetuar) en aquest cas no és possible.

No hi ha altra via per defensar la construcció nacional, eina de cohesió social, del nostre poble. Per aquesta raó, aquest debat provoca por als beneficiaris de la Catalunya depenent: davant d’una proposta inqüestionable des d’un punt de vista democràtic, els poders fàctics primer la ridiculitzen per no entrar al debat. 

Esquerra ha marcat, mitjançant el debat sobre l’autodeterminació, el camp de joc del post-estatut. Comença la partida.

[@more@]

Un pensament sobre “Autodeterminació: marquem el camp de joc del post-estatut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s