Tornant a la realitat després de la reforma de l’Estatut: per una esquerra sense límits

Ja ho deia jo”, és una frase que, en política i en la vida, serveix de ben poca cosa. Aquesta reflexió la fa sovint el secretari general d’Esquerra, en Joan Puigcercós. L’he sentida en diverses reunions i també en entrevistes als mitjans de comunicació. I té tota la raó. Lamentar-se ara de les limitacions d’un estatut retallat, de que els avisos i les premonicions que van portar als independentistes a votar “no” al referèndum s’acaben convertint en realitat, aporta llum sobre el què ha passat, però no dóna cap sortida cap a on hem d’anar.

Però abans de dibuixar –i proposar- algunes vies de futur en el combat ideològic de la construcció nacional i social, cal fixar l’atenció en les causes de la situació actual.

Les dificultats en el desplegament de l’estatut retallat que patim ara rauen, nuclearment, en el contingut del mateix text. Un text que ni reconeixia Catalunya com a nació (situant la definició al preàmbul, sense eficàcia jurídica), ni establia la bilateralitat en la distribució de competències, que va perdre els instruments de blindatge i canviava absolutament el model de finançament que havia proposat el Parlament de Catalunya en el text del 30 de setembre.

Dir avui que les dificultats en aquest desplegament són culpa de l’actual govern de la Generalitat és demanar que es solucioni, via desplegament,  les mancances del text estatutari. Aquesta argumentació absolutament perversa és la que utilitzen els mateixos que, ara fa un any, van pactar un estatut rebaixat amb el president espanyol d’esquenes a la resta de forces polítiques catalanes i, el que és més greu, d’esquenes a les institucions del país. Els mateixos que ara s’exclamen quan llegeixen en un diari espanyol editat a Barcelona les al·legacions de l’advocat de l’estat al recurs del PP contra l’estatut (donant una versió del text per la banda baixa), eren els que callaven quan, després del pacte Mas-Zapatero, els dirigents del PSOE (Joaquín Leguina, Diego López Garrido, Pedro Solbes, etc.) expressaven la mateixa argumentació.És cert que el “ja ho deia jo” no ens ajuda a dibuixar cap escenari de futur, però abans de posar-nos a fer servir el paper i el llapis, és important distribuir les responsabilitats.

Un cop fet això, m’agradaria llençar dues reflexions a l’esquerra catalana: 

          En primer lloc, que el federalisme és impossible. La proposta del PSC de relació entre la nació catalana i l’estat espanyol no ha reeixit, i veient la situació actual, no és agosarat dir que no reeixirà mai. Aquesta constatació situa el pensament polític dels socialistes catalans en desert del qual havien fugit fins ara gràcies a una ambigüitat calculada. I els primers indicis que el mateix socialisme català va fent la mateixa constatació és que intel·lectuals de referència d’aquest espai polític (López Burniol, Josep Ramoneda, etc.), parlen cada vegada més de la “desafecció” cap a Espanya de la societat catalana.

          En segon lloc, que les mancances de l’autonomia actual no són una qüestió simbòlica, identitària, cultura o lingüística. Les mancances de l’autonomia són mancances socials. La situació de Renfe, el dèficit fiscal, l’aeroport, etc. són problemàtiques unides per l’eix de la dependència amb Espanya. Si bé és cert que al govern d’esquerres de Catalunya li queda camí per recòrrer, ja està xocant amb les limitacions de l’autonomia. I això també crea una gran incomoditat al PSC, que veu com el fet de governar en coalició a la Generalitat i que el seu partit germà governi a Madrid no soluciona les contradiccions entre Catalunya i Espanya. 

Les esquerres catalanes han de fer un pas endavant en el seu projecte polític. Un pas endavant que passa per tenir com a un objectiu un nou marc polític i democràtic que permeti superar les limitacions de l’autonomia i la Constitució espanyola, que són limitacions a les polítiques socials. Aquest nou marc no pot ser l’estatut del 30 de setembre (un projecte superat per l’actual conjuntura) sinó ha de ser l’exercici del dret a l’autodeterminació.

L’esquerra catalana ha d’arribar tan lluny com ho expressi el poble de Catalunya de manera democràtica. Una esquerra que posa límits a les seves polítiques socials (mitjançant una autonomia retallada o un dèficit fiscal) no pot seguir anomenant-se d’aquesta manera. Catalunya necessita una esquerra de veritat, sense límits. Aquest és l’espai que ens toca construir.

[@more@]

3 pensaments sobre “Tornant a la realitat després de la reforma de l’Estatut: per una esquerra sense límits

  1. Totalment d’acord Pere!
    Mort l’avi temps ençà i el fèretre polític del nét, ja no hi ha federalisme possible que plani per damunt del PSC.
    L’Esquerra Nacional ha d’obrir solcs en aquesta direcció, desemmascarant la mentida i befant-nos d’allò que ens usurpen per culpa dels mateixos traïdors de casa nostra, quan s’autoanomenen: “salva-pàtries”, pobres incrèduls…
    Propera parada, el dret a l’autodeterminació!

  2. Estic d’acord amb el qual dius, però només una consideració, no oblidis els catalanistes que no són d’esquerres. En aquest moments són prop d’un milió que els estem desconsiderant si solament parlem amb l’eix esquerra-dreta. Avui dia, molta gent sobretot la gent major no es considera d’esquerres. És una mica natural amb la vellesa, per desgràcia la nostra societat és cada vegada més envellida i per tant “naturalment” més pròxima cap a discursos conservadors que d’esquerra. Per a mi ERC ha de tornar als origens de Macià perquè el nostre president martir, Lluís Companys va cometre l’error de confiar massa amb l’esquerres ,tal com ara tornem a repetir de nou i al final no obtindrem res de res. Estem perdem pistonada en el camí cap a a la independència i cada dia que passa el PSC-PSOE ens esta posant en ridicul als nostres dirigens. En tot cas, espero que tu Pere, que tens molt talent no caiguis en el parany de la teranyina del poder que ha agafat als nostres liders i sempre no perdis el nord.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s