Chávez, la revolució i l’eurocentrisme

 

“Patria, socialismo o muerte! Lo juro!”. Amb aquestes paraules Hugo Chávez Frías finalitzava el seu jurament com a nou president de Veneçuela, després d’haver obtingut una àmplia victòria a les eleccions presidencials a principis del passat mes de desembre. L’acte de jurament, la promesa d’impulsar un “socialisme per al segle XXI”, l’anunci de la nacionalització de les empreses petrolíferes i la petició a l’assemblea legislativa veneçola de poders especials per impulsar el seu programa polític han situat a Chávez al centre del debat dels opinadors i tertulians al nostre país.

Vagi per endavant que hi ha coses d’Hugo Chávez que no m’agraden gens (com la cancel·lació a un canal privat de televisió que li feia oposició la concessió d’emissió o les relacions amb l’Iran) o que trobo allunyades del meu concepte de política (l’estètica messiànica o la retòrica empalagosa que utilitza). Un cop dit això, i reconeixent els defectes de Chávez, crec que la criminalització i el menysteniment al que sovint se’l somet des de la premsa i l’opinió a casa nostra (i a Europa en general) és fruit d’un desconeixement i una hipocresia importants.

Hem d’entendre el fenomen Chávez en el marc d’una Veneçuela amb una democràcia intermitent al llarg del segle XX i amb una classe política i una adminstració públiques podrides per la corrupció. Una poca tradició democràtica que queda demostrada pels cops d’estat (exitosos o fracassats) que ha patit el país, com que el va impulsar Chávez a principis dels noranta (i pel qual va complir presó) o el que va impulsar l’oposició actual l’any 2002, que va durar 48 hores, temps en el que es va segrestar al president electe i es va nomenar nou president al líder de la patronal del país.

El fenomen de la revolució bolivariana s’ha d’emmarcar en un país amb un 70% de la població sota el llindar de la pobresa (sector que amb Chávez al poder ha vist garantides una atenció sanitària bàsica i l’accés gratuït als aliments fonamentals), malgrat ser un dels primers productors de petroli del món. Un país que, com tot Amèrica Llatina, està sotmès a la dependència econòmica dels Estats Units, que han utilitzat la regió com el pati de darrere casa, ja sigui a nivell de relació comercial desigual o amb la intervenció política contra règims democràtics (suport a la “contra” a Nicaragua, suport a la dictadura de Pinochet a Xile, etc.). Finalment, un país on la classe política ha estat incapaç de millorar el nivell de vida de la població i reduir la dependència dels EUA.

És en aquest escenari on el projecte de Chávez ha tingut una acollida molt bona per una majoria de la població (al desembre Chávez va ser reescollit amb un 68%), lluny de la “polarització” que diuen molts mitjans de comunicació: si atenem als resultats a les urnes, estaria més polaritzades Itàlia o l’Estat espanyol. És més, actualment, Chávez obté el suport també de capes mitjanes i mitjanes-altes, que aspiren a una Veneçuela productiva i pròspera sense la tutela dels Estats Units.

En segon lloc, a Chávez se l’ha qualificat moltes vegades de “dictador”, “tirà” o “autoritari”, quan per altra banda ha estat validat fins a sis vegades per les urnes, cada vegada amb més suport social. Com que no se’l pot acusar de frau electoral, perquè tots els comicis han estat validats per instàncies internacionals, s’acusa la seva voluntat d’acaparar tot el poder. Precisament, el parlament de Veneçuela li atorgarà plens poders perquè Chávez compta amb majoria absoluta, ja que la oposició va rebutjar presentar-s’hi. Evidentment, la cancel·lació de la llicència a un canal de televisió proper a la oposició és l’altra cara de la moneda, d’un règim que no és tan dolent com ens el pinten però que tampoc és el cel.

Finalment, crec que el menysteniment cap a Chávez que es visualitza en tertúlies i fòrums d’opinió al nostre país és fruit d’un eurocentrisme hipòcrita. Costa d’imaginar un president o cap d’estat d’un país europeu mantenint una reunió amb Chávez sense crítiques internes i externes, però trobem completament normal una reunió de qualsevol mandatari amb Vladimir Putin, el president de Rússia, que sí que ha impulsat una repressió contra l’oposició (allà no cancel·len canals, directament empresonen els empresaris opositors i tanquen diaris, maten periodistes i antics espies), que sí que té un autoritarisme més gran i que ha participat en situacions bèl·liques amb actuacions contràries als drets humans (Txetxènia, Daguestan, etc.).  Al seu costat, Chávez és un demòcrata de cap a peus, però com que Putin és europeu, està a un altre nivell.

Cal valorar, doncs, cada projecte polític i cada règim segons la realitat del seu país. Evidentment, el bolivarisme no és perfecte, i no seria traslladable a Europa, i potser mai arribarem a comprendre’l del tot, però també és cert que l’eurocentrisme, l’escorament cap a la dreta de la societat europea, i l’escassetat en els últims anys de processos de desenvolupament social i econòmic als països subdesenvolupats sense la tutela del primer món, fan que avui Europa menystingui el futur “socialisme del segle XXI”. Amèrica Llatina gira cap a l’esquerra, i si no es traiem de sobre l’eurocentrisme, veure que potser s’haurà girat d’esquenes a nosaltres.

[@more@]

4 pensaments sobre “Chávez, la revolució i l’eurocentrisme

  1. Força d’acord, en general.
    Malgrat tot, crec que s’ha d’entendre la retòrica i populisme de Chávez dins el marc de la política llatinoamericana i, com a tal, no crec que sigui negatiu. Fer el contrari pot semblar un exemple de l’eurocentrisme que denuncies.
    Per altra banda, no s’ha cancel·lat el canal de televisió a ningú. Simplement, se li va acabar la llicència i no se li va renovar. Entenc que els mitjans de comunicació han de ser un reflex de la soscietat on s’emmarquen. Així, si tots els canals de televisió eren contraris a Chávez (excepte el públic, per raons òbvies), mentre el president guanyava eleccions amb una clara majoria, aquest fet calia que fos corregit… La fi de les llicències i l’ús de criteris polítics és (en el cas de les ràdios) el pa de cada dia al nostre país, perquè allà no hauria de passar? De fet, encara que li hagués no renovat la llicència a qualsevol altra televisió, la crítica seria la mateixa, perquè com totes són contràries a Chávez…
    El que és innegable és el tarannà democràtic de Chávez, vencedor d’elecció rere elecció, redactor d’una Constitució de les més democràtiques del món, no il·legalitzador de la dreta colpista, enfortidor de les assamblees de barri… I això ho reconeix la població veneçolana, qui en totes les enquestes el reconeixen com l’estat més democràtic del continent.
    Tot i això, és evident que no és perfecte, Caldrà veure, per exemple, com evoluciona la creació del PSUV, esperem que això no limita el debat intern, tot i que l’entenc un pas necessari per avançar en la revolució i no veure’s collat per les fraccions més centristes.
    Finalment, sí que és veritat que no es pot traslladar textualment el model veneçolà a Catalunya, però sí que en podem aprendre algunes coses, com el plantar cara amb més força al capitalisme i l’imperialisme o avançar en les polítiques redistributives de la riquesa.

  2. Ves en compte Pere en creure’t els sopars de duro del populisme. Hi ha uns principis que no es poden mai traspassar i si fas l’excepció o tanques els ulls perquè es Chavez es populista o fa polítiques esquerranoses, o perquè no mata i assassina com en Putin, et pots trobar com en Fidel Castro o exagerant molt com els Nazis. Recorda que aquest darrers varen ser els primer d’obligar a les empreses de donar vacances pagades al treballador, també foren els primers en tot el mon no comunista d’implementar la seguretat social universal al seu país. Ah! també varen nacionalitzar algunes industries pel tal que els Alemanys surtis de la crisis dels anys 30.
    El problema fou amb el “detallet” de que no creien en la llibertat de premsa i en l’existència de races que tenien més drets que altres. Al final ja veus com varen acabar. Estic segur que en el seus inicis, ni en Hitler s’hages pogut imaginar el que va fer al final amb l’Holocaust.
    Però no crec pas que en Chavez faci una cosa ni tan sols senblant, però no perdis molt de temps defensan-lo.
    El temps no perdona i els mentiders es veuen a venir molt abans que un coix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s