Jo tampoc sóc nacionalista

Joan Puigcercós ha afirmat en una entrevista al diari gratuït ADN d’avui dilluns que no és “nacionalista”. Aquestes declaracions han estat aprofitades pels seguidors d’Artur Mas per tornar a atacar Esquerra i la seva aposta pel govern de l’Entesa Nacional per al Progrés.

Doncs jo tampoc sóc nacionalista, sinó que sóc independentista. Per a mi, allò que fa necessari l’assoliment d’un estat propi per als Països Catalans no és només la llengua i la cultura, sinó el benestar de la gent que viu a aquest tros de món. Crec que la independència i l’exercici del dret a l’autodeterminació és necessari precisament per poder aconseguir les eines que permetin una millora de les condicions de vida de la majoria de la població. Vull que el meu país tingui les eines que tenen els altres països. Sense demanar permís a ningú.

Però a Catalunya, terra de contradiccions, la major part dels qui es qualifiquen de nacionalistes no volen un estat propi. Aspiren a una societat on la llengua i la cultura catalanes es puguin expressar plenament, i que siguin eina de vertebració, però no volen un estat propi.

Amb les declaracions de Puigcercós, els manifestants del Virolai s’han tornat a escandalitzar. Fins que no entenguin la diferència entre nacionalisme i independentisme a Catalunya seguiran sense entendre les decisions d’Esquerra.

Esquerra és independentista, i per tant el seu objectiu és, algun dia, guanyar un referèndum d’autodeterminació. Per fer això, cal una majoria social que estigui d’acord en exercir aquest dret i, després, votar afirmativament en un referèndum. N’hi haurà que ho faran perquè creuran que uns Països Catalans independents permetran normalització del català com a llengua d’ús social o perquè les seleccions esportives podran competir en l’àmbit internacional. I n’hi haurà d’altres, la majoria, que ho faran perquè els convé. I a aquests hem de convèncer.

I aquesta és la raó de ser de l’estratègia d’Esquerra. Convèncer els no independentistes que la independència possibilitarà més benestar i més progrés per tots. I per això volem aconseguir que, en el nostre àmbit ideològic (el de l’esquerra) els partidaris de la independència siguin majoria. Això és el que anomenem l’estratègia de “l’esquerra nacional”.

De la gran diferència d’Esquerra (com a independentista) envers CiU (com a nacionalista) s’entenen discrepàncies importants. Pels independentistes, el respecte al dret a decidir, és a dir, a la decisió que s’ha pres a Catalunya, és fonamental. Demanem que aquest país pugui decidir, i per això acatem aquesta decisió. Una altra diferència amb CiU: vam acatar la decisió del Parlament en aprovar un estatut el passat 30 de setembre i vam rebutjar que des de Madrid es pactés per rebaixar-lo. Vam acatar la decisió majoritària del poble català –malgrat no compartir-la- d’aprovar un estatut retallat i per això ens comprometem a desplegar-lo per la banda ampla.

Per contra, els “nacionalistes” de CiU han intentat sistemàticament, amb l’objectiu de mantenir-se en el poder, pactar fora de Catalunya allò que no aconseguien dins: van pactar una modificació substancial del projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament, i van intentar pactar a Madrid amb el PSOE el govern de Catalunya.

En altres llocs del món, els nacionalistes ho són perquè són independentistes, i deixen de ser-ho quan són independents. Aquí, ni són independentistes ni deixaran de ser-ho si som independents.

Per aquestes raons, jo tampoc sóc nacionalista. Sóc independentista, i espero que algun dia deixi de ser-ho, perquè voldrà dir que el meu té un estat propi. Com la majoria de països del món.

[@more@]

4 pensaments sobre “Jo tampoc sóc nacionalista

  1. Bones, Pere.
    Primer de tot, benvingut a Red Progresista 🙂
    En segon lloc, dir-te que molt bon article en quant a la idea de fons i els arguments, tot i que no estic segur de si seria rigorós diferenciar entre nacionalisme i independentisme. El problema és que independentisme és un terme precís i ben definit, en tant que nacionalisme és com terrorisme: és un terme molt vague, sense una definició clara i més o menys comunament acceptada, i que finalment cada tendència política utilitza com i quan li ve de gust. Per exemple, costa molt d’entendre per què reclamar Perpinyà per a Catalunya és ser nacionalista i en canvi reivindicar Gibraltar per a Espanya no ho és pas.
    Si la claredat és la cortesia del filòsof, està clar que els filòsofs han sigut molt descortesos històricament amb els termes “nació” i “nacionalisme”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s