El mal perdre de la dreta i el mal de La Moncloa

L’ofensiva populista de la dreta (d’aquí i d’allà) contra el
Govern de l’Entesa Nacional per al Progrés és una mala notícia. Una mala notícia
per la salut democràtica, ja que es pretén deslegitimar el govern que sortirà
de la majoria parlamentària.
Dels arguments que ha utilitzat CiU per intentar
deslegimitar el futur govern hi ha un suposat engany per part d’Esquerra al seu
electoral. Sobre això només cal dir:

  1. Esquerra
    no es va comprometre amb cap opció
    durant la campanya. Vam dir que allò
    important no era el nom del president sinó de qui dependria el govern. Podia
    dependre de Madrid (amb un govern en minoria de CiU, del PSC, un pacte
    CiU-PP o la sociovergència) o podia dependre d’Esquerra (amb un govern
    CiU-Esquerra o PSC-Esquerra-Iniciativa). Seria en funció de la força que
    ens donarien els resultats que podríem condicionar una situació o l’altra.
  2. Els
    resultats van ser clars: CiU no va tenir l’augment esperat (i va fracassar
    en el seu intent de guanyar un plebiscit contra les forces d’esquerres) i
    Esquerra va obtenir un resultat millor que no pas les prediccions. Per
    tant, ni CiU adquiria l’autoritat moral esperada per fer impossible una
    altra opció que no passés per la presidència de Mas ni Esquerra va tenir
    la davallada que la podia situar en una situació d’inferioritat en un
    possible nou govern d’esquerres.
  3. A
    partir d’aquí, cada partit va posar sobre la taula la seva opció
    negociadora. CiU volia un acord amb el PSC. El PSC volia un acord amb
    Esquerra. I Esquerra esperava a parlar amb tots dos per veure quina era la
    millor opció
    . Amb una CiU que oferia un pacte de poltrones renunciant al
    seu propi programa i proposant la meitat del govern per Esquerra, l’opció
    de la federació era poc creïble, sobretot tenint en compte que seguia
    trucant a la Moncloa
    per fer canviar la primera opció dels socialistes. En canvi, el PSC posava
    sobre la taula les seves condicions, que s’havien d’acordar i millorar,
    però que s’assemblaven molt més a la realitat del futur govern que no pas
    les propostes de CiU.
  4. Esquerra,
    doncs, va optar per aprofundir les negociacions amb PSC i ICV en veure la
    seva aposta com la creïble i honesta, mentre CiU seguia trucant a la Moncloa. Un
    cop vam veure que les polítiques socials i culturals bàsiques del nou
    govern seguirien el programa d’Esquerra, es va decidir tirar endavant amb
    el nou govern.

Finalment, dir que la tria no ha estat fàcil. Hi
havia un element nou respecte al 2003 que feia variar la situació: l’acord del
21 de gener a La Moncloa
entre Zapatero i Mas
que, en la seva agenda oculta, incloïa la presidència per
Artur Mas si aquest superava en escons al PSC. Zapatero i Mas tenien al cap la
mateixa idea de país: un país bipartidista, on les opcions tercera, quarta i
cinquena no compten. I van oblidar que representen 50 dels 135 escons del
Parlament. El 21 de gener, pactar a Madrid allò que s’ha de pactar a Catalunya
va beneficiar Artur Mas, que es va erigir com el solucionador del conflicte de
l’Estatut. Nou mesos més tard, no li ha funcionat. No es podia decidir a Madrid
allò que s’ha de fer a Catalunya perquè, en aquesta ocasió, qui votava era el
poble català. I aquest votava a un parlament, no a un president. Això ho van
oblidar Zapatero i Mas.

[@more@]

10 pensaments sobre “El mal perdre de la dreta i el mal de La Moncloa

  1. Heu jugat brut i malgrat et (us) pesi, no hi ha retòrica barata -i deixam’ho dir, si et plau- clònica, que justifiqui el vostre fi. Per molts clavells vermells amb que guarniu el pacte amb el PSOE-Sucursal Catalana, no fareu callar la raó: Heu venut el país per quatre rals.
    I que consti, que jo vaig votar ERC, però com molta gent, molta més de la que voleu creure, serà la última vegada.

  2. Jo no veig cap ofensiva populista de ningú, he vist a uns quans ciutadans emprenyats i punt.
    En país normal l’alternança entre dreta i esquerra es necessària, però Catalunya no és un país normal, encara, damunt de la taula tenim altres variables que no es poden ni ignorar ni menysprear.
    Estic desil·lusionant amb Esquerra per aquest dos desafortunats tripartits, i sóc d’aquells que també es va desil·lusionar amb CIU al 99. Pertanyo, doncs a aquell grup de gent que no simplifica el discurs entre dreta i esquerra.

  3. Company Aragonès, et planyo. Com us heu de veure, justificant ridículs injustificables.
    Suposo que quan veiem que el vostre departament de cultura envia a Frankfurt escriptors espanyols per representar la cultura catalana, la culpa també la tindrà en Mas.

  4. “esquerra no es va comprometre en cap opció” Ja ho sabia i això és lamentable en un partit que es diu independentista i que pacti amb la sucursal del PSOE.
    “Esquerra va obtenir un resultat millor que les prediccions” EL que manen son els vots i no les enquestes i esquerra ha perdut vots.
    “polítiques socials i culturals ..” definitiu, esquerra només és esquerra i tot component nacionalista ha quedat desfet.
    Trist

  5. El que em sap greu de tot això és que ERC no hagi plantejat en cap cas -ni a en Mas ni a en Montilla- reclamar la presidència del govern. ERC té la clau altre cop i no entenc perquè no la fa servir.
    Un cop donem per bo que no presideix qui tingui millor resultats, no entenc perquè collons no us plantejeu presidir la Generalitat. No sé perquè ara teniu tanta pressa.
    Demano humilment: ni us ho heu plantejat?
    Només que haguessiu fet el gest, us estalviariau molta incomprenssió.

  6. Hola Pere. Com sovint ens passa en aquest país, els opositors criden molt i els partidaris romanen en silenci. Així que, per no ser majoria silenciosa, jo us vull felicitar, tal i com ja vaig fer ahir.
    Realment aquest cop hi ha gent molt emprenyada, fins al punt que s’utilitzen arguments irracionals i sense base política ni legal. Els companys convergents haurien d’entendre que alhora de formar un govern no només es tracta de candidats més o menys votats, sinó de projectes comuns. I que aquest cop, la línia que diferenciava de forma més clara entre un projecte i l’altre era la que separa dretes i esquerres. Dit sigui de pas que considero que dir “esquerres” és indestriable de dir “catalanisme”.
    I en qualsevol cas, com bé dieu, en matèria estríctament nacionalista, a la pràctica les diferències entre CiU i PSC no es noten. En aquest sentit aquí et deixo un article del Vicenç Navarro que trenca tòpics.
    Salut
    http://www.elpais.es/articulo/cataluna/Cataluna/elpepiautcat/20061010elpcat_13/Tes/

  7. Benvolgut,
    Ja és la segona o tercera vegada que t’escolto en el programa d’en Clapés i voldria felicitar-te per la teva brillant i contundent oratòria. Modestament, però, crec que una part important del substracte de les teves idees romanen en un eix arcaic: dreta/esquerra, Madrid/Barcelona o Independentista/regionalista. La política de blocs. Personalment considero que mantenir i alimentar aquesta premissa consolida un model obsolet d’entendre i exercir la política. On l’origen ideològic esdevé sinònim de bondat. Per bé que prefereixo guiar-me per allò… “puig que parla català vajam que diu!” Hi ha polítiques bones i politiques dolentes i això m’interessa més que esbrinar qui pacte amb qui.
    Cordialmet,
    Manel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s