No és equidistància, és diferència


Diuen
els opinadors que Esquerra
vol tornar a l’equidistància
. L’equidistància és la paraula amb la que
periodistes, mitjans de comunicació, opinadors i polítics de CiU i PSC anomenen
la personalitat pròpia d’Esquerra. L’equidistància, com molt bé ens descriu el
Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
és la qualitat d’aquells elements que es troben a la mateixa distància d’uns
altres. Precisament, aquesta definició ens explica una bona part de la concepció
de la política catalana que encara tenen els grans partits i mitjans de
comunicació.

En l’imaginari de gran part dels
polítics del regionalisme conservador i l’esquerra estatalista, encara es
divideix Catalunya en dos grans partits
, i consideren els altres com actors
secundaris, que només poden ser satèl·lits de CiU o PSC. De fet, aquesta
concepció podia ser vàlida des del 1984 fins al 2003
, any en què un
tercer partit tornava a superar els 20 diputats al Parlament (el 1984 el PSUC va
aconseguir 25 diputats, i el 2003 ERC en tragué 23).

En les eleccions del 2003
Esquerra es converteix en tercera força política, amb un suport gens
menyspreable que li permet aconseguir 23 escons, que representen un 50% de la
representació aconseguida per CiU i un 54% de l’aconseguida pel PSC. Per tant,
la política catalana deixa de ser cosa de dos, per una qüestió purament matemàtic. Però si volem veure que el que s’anomena equidistància és realment diferència, cal refutar clarament dos axiomes d’aquesta manera dual d’entendre Catalunya:

[@more@]– Esquerra i CiU
conformen un mateix moviment nacionalista
.
Esquerra persegueix la independència
nacional, l’assoliment d’un estat propi. Convergència i Unió persegueix un
augment de l’autogovern però en el marc de l’estat espanyol, malgrat que alguns
membres seus els declarin “sobiranistes”. Esquerra és l’únic partit
parlamentari català que té un horitzó nacional més enllà del marc jurídic i polític
de l’Estat Espanyol, i això condiciona
la seva essència, la seva composició, la seva estratègia i la seva tàctica política.
Per tant, no conforma amb CiU un moviment nacionalista conjunt. Això no treu,
però, que es pugui coincidir en aspectes de política cultural, lingüística o d’espai
de comunicació.

Esquerra hauria
de donar suport al PSC per ser un partit d’esquerres
:
Esquerra forma part d’una
tradició de l’esquerra heterodoxa, no marxista, i està a cavall entre l’esquerra
transformadora, la socialdemocràcia i el progressisme liberal. El PSC forma
part de la tradició marxista
, forma part de la socialdemocràcia orgànica, però
aplica polítiques que podríem anomenar social-liberals, i té clares diferències
amb ERC pel que fa a la capacitat d’intervenció de l’estat en l’economia i amb
el model de desenvolupament territorial. No és la mateixa esquerra. ERC, de
fet, està percebuda a l’esquerra del PSC
(com indica la pàgina 15 d’aquest
estudi
de l’acadèmic i socialista Isidre Molas). En política social, PSC i CiU
no són tant diferents.

Aquesta diferència respecte PSC i CiU dónen a Esquerra un
perfil propi i la virtut de poder acordar governs amb els dos partits, depenent
de la possibilitat d’aplicació programàtica i de les prioriats de l’agenda política.
Per tant, totes les portes són obertes i, el que és més important, abans han de
parlar els electors. Ningú pot exigir als electors d’Esquerra que aquesta
renuncïi, abans d’anar a les urnes, a tenir les mans lliures per poder aplicar
millor el seu programa
, destinat, precisament, a aconseguir allò que cap dels
dos partits suposadament antagònics està disposat a assumir
: un estat català
independent, democràtic i del benestar.

4 pensaments sobre “No és equidistància, és diferència

  1. Molt bon article, Pere. Trobo, no obstant, que igual com dius que el PSC i CiU no son tan diferents en matèria social, també s’hauria d’assenyalar que a l’hora de la veritat el PSC i CiU tenen poques diferencies nacionals, i més des de que CiU la dirigeixen aquell parell. És cert que amb CiU podràs fer més polítiques de normalització lingüística (deficients), però també és veritat que amb el PSC podràs fer més polítiques de gènere (deficients), per exemple.
    Jo, personalment, no em cansaré de repetir-ho: l’Estatutet de la vergonya no el signen Montilla i Zapatero, ni Maragall i Zapatero, sino Mas i Zapatero. Convindria que no ho oblidèssim. En particular, ara que comencen a aparèixer tants articles a favor d’un Pacte Nacional entre CiU i ERC. Al meu parer, només podrem decidir informadament quin pacte és el millor per ERC i per l’independentisme un cop pasades les eleccions i avaluat el suport electoral de cada partit. I més val que ens posem el chip de que és possible que tot això de “qui pactarà amb ERC” pot acabar sent una maniobra de distracció per a amagar que el pacte CiU-PSC és més que probable. Si aquest pacte arriba, que el Gran Barrufet ens agafi confesats. I amb una ERC forta, perquè si no els propers 4 anys seran un desert per a aquest país.

  2. Hola Pere,
    Fins ara no ens haviem parlat a la bloquesfera, encara que fa anys que ens coneixem personalment i politicament…
    Dades: les que publiques son errònies. Les correctes:
    1980: PSUC 25 ERC 14 PSC 33
    1984: PSUC 6 ERC 5 PSC 41
    1988: IC 9 ERC 6 PSC 42
    Si tens mes dubtes, la pàgina de la gene sobre el tema:
    http://www.gencat.net/governacio-ap/auto.htm
    Pere, de veritat estàs segur de que és el mateix pactar amb els del Tinell que pactar amb els del Majestic?
    Tu saps tant bé com jo que aquest pais ha avançat social i nacionalment amb majories d’esquerres (32, 79, 2006)…La dreta ens va condemnar al peix al cove com a gran estratègia!!!…Si fins i tot Pujol ho va reconeixer al programa del Angel Casas!!!!…
    De veritat, heu de reflexionar el que feu…Mira el primer racòmetre: els votants d’ERC empatant tècnicament a l’hora d’elegir Montilla o Mas…I si a això li sumes el resultat que us va donar el NO a l’Estatut…Doncs els comptes surten sols company…No ens decebeu com el Barrera al 1980, que després ho pagarem durant tota una generació.
    Salutacions fraternals!!!!

  3. Toni,
    Pel que fa a les dades, tenies raó, ha estat un lapsus. Òbviament, quan parlava dels 25 diputats del PSUC em referia al 1980, no al 1984.
    Pel que fa a que és igual pactar amb Mas o Montilla, crec que tenen molt més en comú ells dos que no pas amb ERC o fins i tot amb EUiA. Mira sinó la política d’infrastructures, el model clientelar de polítiques socials, etc. Hi ha, òbviament, una diferència ja que el PSC es situa més a l’esquerra, però això pot quedar anulat si segueix submís al PSOE com els últims dos mesos. Només amb la presència d’Esquerra al govern es pot evitar aquesta dependència.
    Salut,
    Pere Aragonès

  4. Pere,
    En el meu blog he fet un post dedicat al PSC i un altre dedicat a ERC; en un critico la sociovergència, en l’altre l’anomenat “pacte nacional”. Crec que entre els dos dono resposta al que planteges, i obviament, de moment no coincidim. Ja saps que em decanto per la reedició d’un govern PSC, ERC, ICV-EUiA, per les raons que exposo allà…
    Salut,
    Toni Salado.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s