Crònica des de Caracas (i III)

Últim dia complet a Caracas.
Comencem desplaçant-nos amb en Carles Hernández al barri d’Altamira, on ens
trobem amb en Tomás, consultor de les Nacions Unides en temes d’Amèrica
Llatina. Quan arriba en Carlos Mesa, un jove treballador de la Gobernación de
Miranda
, un dels ajuntaments de la ciutat, agafem el metro (molt més cuidat, àgil,
modern i segur que el de Barcelona) i baixem a Petare, un dels districtes més
poblats de Miranda: més 700.000 habitants, amb un índex de pobresa que supera
el 86%, s’enfila per les muntanyes que voregen el parc natural del Ávila, la
muntanya dee més 2.500
metres d’alçada que presideix la capital veneçolana. L’excusa
és acompanyar a en Tomás perquè conegui les necessitats dels equips de
cooperació al districte, i a en Carles, perquè gravi més imatges per a la seva
sèrie documental. La voluntat, és conèixer de prop la realitat de la majoria
del poble veneçolà i les misiones que
impulsa el govern Chávez.

[@more@]

Arribats a Petare, travessem les
parades dels buhoneros (venedors
ambulants que copen els carrers caraquenys) i unes taules amb telèfons mòbils
que serveixen de cabines telefòniques per agafar un 4 x 4 que ens portarà pels
carrers costeruts del barri de La Bombilla, que té la densitat de població més alta d’Amèrica Llatina. El
viatge es fa per carrers de menys de 5 metres d’amplada amb inclinacions superiors
als 30º i de doble sentit, fet que obliga a retrocedir fins a trobar un espai
on apartar-se quan et trobes un vehicle (normalment també 4×4) de baixada. El
vehicle és un Toyota allargassat on al darrera s’hi ha col·locat dos bancs de
fusta.

Parem a l’inici del barri, on fem
un petit recorregut per carrers costeruts i coneixem l’ambulatori de la zona:
una casa de dues plantes de menys de 70 metres quadrats totals, amb parets d’obra
vista i sense clavegueram. Tot i la precarietat de l’equipament, és el primer
centre assistencial instal·lat a la zona en tota la història, i és conduït per
metges cubans que, malauradament, en aquell moment no hi són. El govern veneçolà
ha impulsat, per tal d’extendre la sanitat en els barris pobres, les misiones
sanitàries portades per
professionals cubans, que són enviats a Veneçuela pel govern de Castro a canvi
de subministrament petrolífer.

Tornem a pujar al cotxe i ens
aturem davant d’una casa en ruïnes per tal que en Carles prengui una panoràmica
amb la DVCam i
continuem per més carrers costeruts fins al cor del barri de la Bombilla,
on, com en tots els barris populars de Caracas, hi ha una música caribenya,
reggae i salsa
sonant constantment que surt dels equips de música que hi ha en moltes
cases. En una plaça utilitzada com aparcament, s’hi trobem els únics espais
comunitaris de la zona: un casa en construcció on s’hi construeix la seu de Petare TV i un pati d’escola. A la zona
hi ha la Asociación Cultural Ismael Rivera, dedicada en homenatge a
aquest cantant de salsa, i veritable ens dinamitzador del barri. Travessem un
carrer amb un gran mural dedicat a Ismael Rivera i en Carlos ens presenta la “Reina”,
una dona d’uns seixanta anys que és la coordinadora de l’associació cultural i
el canal popular de televisió. Ens explica el projecte de la televisió popular
i participativa, feta amb mitjans absolutament casolans, que dóna servei a més
de mig milió de persones, esdevenint una alternativa real a les grans cadenes
privades, en mans de grups mediàtics aliats amb l’oposició dretana (ens sona
una mica, oi?). La casa de la “Reina” és com un museu de l’esquerra popular
veneçolana: dotzenes d’imatges del Che, Bolívar i Hugo Chávez, amb fotos de
moltes de les persones estrangeres que l’han visitat. Amb la “Reina” fem una
ruta a peu per la zona, i coneixem una nova misión
sanitària i, aquesta vegada sí, hi trobem un metge cubà que ens explica la
feina que fa, concentrada sobretot l’atenció sanitària familiar i la prevenció
de malalties de transmissió sexual. Després ens acostem a una casa de alimentación, la número 916 de
Petare, des de les quals el govern de Chávez distribueix aliments als més
pobres, tots fabricats al país i amb paquets plens de consignes polítiques.

Ens acomiadem dels dirigents
locals per acostar-nos a una nova barriada que s’extén al sud de la ciutat: República Unida, una de les més precàries
i amb una salubritat inexistent. Els habitants, molt amablements, ens
acompanyen fins a un barranc on fa just un mes es van desprendre cinc
habitatges
a causa d’un moviment de terra. Val a dir que l’extensió de nous
barris es fa sobre terrenys no consolidats geològicament, fet que juntament amb
l’abocament d’aigües residuals provoca aquests ensorraments. Ens ensenyen la
panoràmica, on les casas miseria semblen
no acabar-se mai, i un bon home ens intenta vendre algun peix dels que té sobre
una taula de fusta amb el seu fill picant a sobre amb una fulla per espantar
les mosques. Declinem la invitació i, just abans de tornar al cotxe, podem
observar com funciona l’enllumenat de les cases (que paradoxalment totes tenen televisió,
parabòlica i equip de música): amb un cable “punxen” l’electricitat de la xarxa
pública, produïnt-se amuntegaments de més d’un centenar de cables dels pals elèctrics,
amb la inclinació conseqüent.

Tornem a baixar amb el cotxe fins
al casc antic de Petare, on s’hi celebren les festes patronals, i els carrers
estan tallats per albergar partits de futbol i voleibol per als joves. L’església
de Petare, que data de l’època colonial, i que segurament no s’ha restaurat des
d’aleshores, és una barreja d’estic neobarroc amb elements precolombins. Després
de veure una espècia de subhasta de vitualles, fem una cervesa (una Polar
ben fresca) i agafem el metro per
anar a dinar. Amb en Carlos i en Tomás quedem per seguir el contacte i
convidar-los a Catalunya, i els expliquem el nostre conflicte nacional. Un
llibret de la campanya
Free Catalonia
per cadascun d’ells i ràpidament ho entenen: l’imperi espanyol del qual ells es
van alliberar fa uns 150 anys va començar amb la negació de les institucions,
llengua i costums de Catalunya, País Valencià, Mallorca i Aragó. Dinant ens
sorprèn una televisió que retransmet el partit entre el Barça i el Mallorca, i
assaborim els dos gols de Messi.

A la tarda, acabem de veure les
últimes activitats del FSM i aprofitem per endur-nos quatre records. La zona
dels voltants del teatre Teresa Carreño és un immens mercat d’artesania indígena
i parades de souvenirs dedicades al Che, Bolívar i Chàvez. El culte a la
personalitat
és, en aquesta primera aproximació a Veneçuela, un dels elements
que menys ens agraden, així com el llenguatge excessivament populista de Chávez, que per altra banda ha aconseguit un suport amplíssim als barris pobres
(la majoria de la població) perquè és el primer govern que s’ha preocupat d’ells
realment (tot i que de moment els èxits són encara petits, i no podem dir si les polítiques són encertades o no).

El temps, dirà, doncs, que queda
d’aquesta revolución bolivariana que
té molt de reforma i poc de revolució, però que ha canviat els paràmetres polítics
de l’esquerra llatinoamericana, i que diu posar els exclosos de la terra al
centre de les seves polítiques. Demà agafem l’avió cap a Barcelona, via París,
i tornarem a submergir-nos, després d’aquest breu parèntesi, en el debat de l’Estatut.

3 pensaments sobre “Crònica des de Caracas (i III)

  1. Pel que llegeixo, Venezuela sembla un pais de contrastos, on Chavez busca igualar-los, arrodonint cap amunt.
    A més… per les fotografies… aneu en maniga curta… i jo aqui refredat… aix!
    També m’alegra veure que visites el meu bloc des de terres bolivarianes!
    Salut, canya i JERC! Que vaya bonito Pere 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s