Crònica des de Caracas (I)

Després d’una setmana política
d’infart, que ha acabat amb el “no” rotund d’ERC a l’Estatut pactat per
Zapatero i Mas, vaig empendre el vol cap a Caracas amb l’objectiu de participar
al Fòrum Social Mundial, juntament amb altres companys gràcies a la Fundació Josep Irla i l’Aliança
Lliure Europea. L’objectiu és clar: establir contactes polítics de les JERC amb
les organitzacions juvenils d’Amèrica Llatina i d’altres parts del món que
també participaran a aquest fòrum.

L’arribada a Caracas dóna una
primera fotografia, bastant fidedigna, del què és la República Bolivariana
de Veneçuela
. La presència del mite de Simón Bolívar i de la imatge d’Hugo
Chávez és arreu, però només cal passar unes hores per veure que l’actualitat
política va més enllà del govern del Movimento V República. En arribar a
l’aeroport (que porta per nom Simón Bolívar, no podria ser d’altra manera), el
país de l’ordre dins el caos s’exhibeix en tota la seva esplendor.

[@more@]

Fa unes setmanes, un pont de
l’autopista
que uneix l’aeorport amb Caracas va cedir a causa d’unes pluges
torrencials que van afectar-ne els fonaments. Això, per un visitant, però, és
un privilegi, ja que permet veure, al llarg de 3 hores de viatge per una
carretera costeruda que en determinats moments arriba a més de 1000 metres d’alçada,
la realitat d’uan bona part de la població veneçolana: les favelas (aquí anomenades villas miseria) s’extenen a base de construccions de fusta, ferro i
plàstic, i a mesura que ens acostem al centre de la ciutat, es van convertint
en barraques d’obra vista.

Arreu de la ciutat hi ha murals
amb el lema “Contigo Caracas decidió cambiar”, alusives a la victòria del
candidat chavista a les eleccions de l’alcaldia metropolitana, així com
pintades amb la inscripció “no”, referides al referèndum revocatori contra Hugo
Chávez celebrat fa més d’un any i mig. Els carrers, amb un trànsit esgotador,
són plens d’autobusos molt antics i cotxes damnificats pel pas dels anys que
insisteixen a convertir-se en taxis posant-se un cartellet al capó.

El primer dia comencem, però, amb
un coneixement de primera mà de la gent del Centre Català de Caracas, situat
als barris més benestants, i que compta amb unes instal·lacions envejables. El
Casal, fundat l’any 1945 per exiliats catalans, com els fundadors d’ERC Marc
Aureli Vila
o Carles Pi Sunyer, és avui el lloc de trobada de fills i néts de
catalans que han fet fortuna a Amèrica, i que, per raó de la seva posició
social, són partidaris, en una gran part, de l’oposició al govern bolivarià.
L’acollida és gratificant, i és admirable veure com després de més de 60 anys
hi ha catalans que conserven les tradicions, la llengua i els costums (ens van
obsequiar amb una coral que cantava cançons populars, un ball de bastons i
l’actuació de l’esbart del centre). Durant la trobada, conversem amb unes
senyores grans sobre el chavisme. Radicalment oposades, es queixen de la
voluntat aclaparadora del líder governamental.

L’endemà, 27 de gener, comencem
l’activitat del fòrum amb una xerrada organitzada per la Fundació Josep Irla, on hi
participen en Bernat Joan, eurodiputat d’ERC, i Encarna Otero, directora
d’habitatge de la Xunta
de Galiza pel BNG; i al cap de mitja hora empalmem amb una taula rodona
impulsada per la xarxa Euralat que tracta de la relació entre partits polítics
i moviments socials on hi participen els catalans Josep Bargalló (conseller
primer del govern per ERC) i Dolors Camats (diputada d’ICV), a més del
Secretari General del PT brasiler i ex-alcalde de Porto Alegre, Raúl Pont, entre d’altres. És el moment de
conèixer la gent del PT, d’intercanviar contactes amb unes colombianes que
treballen en l’àmbit audiovisual i d’atendre a la Venezolana de
Televisión
(d’on han nascut Vive TV, Catia TV i Telesur), una televisió pública que ens fa una entrevista a mi i en David
Minoves
, director de l’Agència Catalana de Cooperació. A tot arreu, ens veiem
obligats a difondre la realitat nacional dels Països Catalans, que tothom té
clar que són una “nació sense estat”.

A la tarda fem allò que cal fer
en un fòrum com aquests: donar voltes i conèixer gent. Reconec i xerro amb
companys dels Països Catalans i també d’Euskal Herria i la companyia d’en
Carles Hernández, un català que està realitzant una multitud de documentals per
l’Observatori de Relacions Europa Amèrica Llatina, em porta a fer diverses
reunions amb gent del PKK kurd i preparar les reunions amb el Moviment al Socialisme
de Bolívia i conèixer un munt de persones que coordinen xarxes alternatives de
comunicació audiovisual a Amèrica Llatina. La lliçó del dia, precisament, és
aquesta: a Amèrica del Sud s’ha desenvolupat una xarxa de televisions locals
que difonen un pensament alternatiu i una visió crítica del capitalisme, i ens
porten molts anys d’avantatge a Europa, on els mitjans “alternatius” tenen una
difusió limitada.

Seguirem informant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s