Davant la dependència pressupostària, independència política

El conseller Mas-Colell va presentar el projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any 2015 al Parlament. Amb aquest acte, s’inicia la tramitació que acabaria, en cas que tingués majoria per tirar-los endavant, amb l’aprovació definitiva els dies 4 i 5 de febrer de 2015. (Nota al marge: si el President de la Generalitat vol convocar eleccions i alhora aprovar pressupostos, haurà d’esperar al 6 de febrer per dissoldre el Parlament, provocant que les eleccions fossin, com a molt aviat i d’acord amb els cinquanta-quatre dies d’antelació que preveu la llei, el diumenge 5 d’abril, amb les eleccions municipals ja convocades).
Els pressupostos presentats incorporen la recuperació de la catorzena paga dels treballadors públics i l’eliminació de la reducció del 15% de salari i jornada als treballadors interins que han estat vigents en els darrers anys. L’augment de la despesa respecte als actuals es basa, bàsicament en aquest element.
El problema dels pressupostos actuals està, per damunt de tot, en l’aspecte de la previsió d’ingressos que han de permetre les despeses compromeses. Cal recordar que en un pressupost, els ingressos són previsions i les despeses autoritzacions. En l’àmbit dels ingressos, malgrat alguns augments de recaptació en determinats impostos (fruit de modificacions en la llei com el cas de l’Impost de Successions i Donacions o de la lleugera recuperació en determinades transaccions com el cas de l’Impost de Transmissions Patrimonials), es segueixen requerint 2.500 milions d’ingressos extraordinaris per quadrar els comptes. D’aquests, 317 corresponen a venda d’edificis i concessions i 2.183 milions a la negociació política amb el ministre Montoro: la compensació per l’impost a la banca (635 milions), bestreta del fons de competitivitat (789 milions) i el pagament de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut corresponent a l’any 2008 (759 milions).
Vet aquí el punt que serà central del debat de pressupostos i que evidencia quina és la situació estructural de les finances públiques de la Generalitat. Es confien a obtenir uns ingressos a la negociació política amb un govern espanyol que es querella contra el Govern de Catalunya per portar a terme un procés participatiu, que escatima les inversions del Pressupost General de l’Estat al nivell més baix dels darrers 20 anys i que està en croada constant contra l’autogovern i l’escassa autonomia financera que encara té la Generalitat. La veritat, crec que hi podem confiar molt poc, en aquests diners.
El que serà la crítica d’alguns grups parlamentaris serà per a ERC l’evidència que la naturalesa del mal de les finances de la Generalitat és –sobretot- política, i que per tant, requereix de solucions polítiques. La solució no és cap altra que assolir la independència com més aviat millor, ja que el que la societat catalana contribueix en forma d’impostos a les diferents administracions és suficient per mantenir tots els serveis públics a Catalunya, i que si avui no els podem mantenir, és per la pertinença a un estat espanyol que ens imposa un dèficit fiscal insuportable.
El més coherent amb la necessitat d’obtenir aquest mandat democràtic el més aviat millor és, en definitiva, una pròrroga pressupostària fins a les properes eleccions (constituents, plebiscitàries, referendàries, com vulgueu dir-li), que incorpori alguns increments de despesa per fer front a la recuperació de les retribucions dels treballadors públics. Un cop obtingut el mandat i amb un govern de concentració nacional que afronti el procés d’independència, serà l’hora de fixar el marc pressupostari per aquests temps (esperem que curt) de transició

Quatre aportacions al full de ruta d’Artur Mas

El passat 25 de novembre el President de la Generalitat va pronunciar la conferència Després del 9N, temps de decidir, temps de sumar, en la que va formular diferents propostes que en els darrers dies han centrar el debat polític -i crec que encara ho farà unes setmanes més. Bona part de les discusions i les especulacions s’han centrat en la proposta de llista electoral. En aquest article no hi entraré.

Modestament, opino que seria més convenient, útil i eficaç centrar el debat en el full de ruta proposat, més que no en les formulacions de llista o llistes electorals. Primer hem de saber quin és el camí que es proposa i acordar-lo, i després podrem aboradar les diferents propostes d’equips i instruments que hi ha per travessar-lo. És més lògic d’aquesta manera, des del meu punt de vista.

En aquest sentit voldria fer quatre aportacions sobre el full de ruta que Artur Mas va proposar. Aportacions que corregeixen, matisen i intenten eliminar contradiccions que es podrien produir. Totes són subsanables i pactables si l’objectiu és la independència. Per evitar malentesos, faig aquest anàlisi transcrivint literalment el full de ruta que Mas va presentar a la seva conferència:

Segons el meu criteri, les funcions bàsiques serien les següents:

–        La primera, si ha guanyat el sí, comunicar a les institucions de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i de la comunitat internacional la intenció de constituir un Estat a Catalunya d’acord amb el mandat rebut a les urnes. 

–        La segona, proposar l’obertura de negociacions formals, si cal amb el concurs de la mediació externa, per acordar les condicions de la constitució del nou Estat amb el propòsit que siguin justes, respectuoses i profitoses per a totes les parts implicades.

–        La tercera, acabar de preparar les estructures d’Estat per assegurar una transició eficaç fins a la constitució del nou Estat, així com el paquet legislatiu necessari, aprofitant els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional i recollits en el Llibre Blanc presentat a finals de setembre.

–        La quarta, endegar un procés de participació durant aquells 18 mesos i mig de la ciutadania catalana, del seu teixit associatiu i del món local per preparar les bases d’una futura constitució catalana, per ser aprovada en el mandat legislatiu següent, segons el criteri que establissin aleshores els partits polítics representats aquell moment en el Parlament. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot ser una bona base de referència.

–        La cinquena, assegurar la majoria parlamentària al Govern per poder garantir la governació normal del país i el bon funcionament de l’Administració de la Generalitat així com la prestació dels serveis públics, al llarg de la durada del mandat.

–        I la sisena, a l’acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l’Estat català en el context europeu i mundial. A través d’aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seva sobirania, amb l’aval novament de les urnes.

Sobre aquest full de ruta, crec convenient resoldre els quatre elements següents:

  1. No té sentit una doble volta sobre el mandat democràtic. Mas proposa unes eleccions “referendàries” i al cap d’un any i mig de mandat del govern que en resulti, un referèndum on els ciutadans decideixin “la proclamació definitiva del nou Estat”, coincidint amb unes eleccions constituents on els partits es tornarien a presentar per separat. No té sentit fer dos referèndums d’independència: el primer, les eleccions referendàries i el segon, el referèndum d’independència al cap d’un any i mig. Quin dels dos és el mandat democràtic que necessitem davant la comunitat internacional? Si és el primer, per què cal un segon? Si és el segon, les eleccions no seran referendàries sobre la independència. Entenc que és posar-nos proves innecessàries i pot aportar confusió. El punt de trobada serien unes eleccions referendàries i que el referèndum al cap de un any i mig de govern sigui de ratificació o no de la Constitució Catalana, no sobre la independència (atès que ja l’hem decidida en unes eleccions que precisament són referendàries per aquest motiu). 
  2. Cal situar en algun punt del full de ruta la Declaració d’Independència, o com vulguem anomenar l’acte pel qual ens constituïm en un nou estat i, per tant, podem demanar el reconeixement internacional. Entenc que amb el full de ruta de Mas aquest és el referèndum de ratificació del procés, però atès el que he raonat en el punt anterior, caldria que prèviament a la ratificació de la Constitució Catalana es produís aquesta Declaració d’Independència.
  3. L’obertura de negociacions formals amb l’estat espanyol no pot suposar atorgar-los un dret de veto sobre el procés d’independència. Entenc que aquesta idea és implícita al full de ruta de Mas, però cal que sigui pública, per evitar malentesos i mantenir la unitat d’acció (aprenem del què va passar amb la suspensió del 9N original). I per tant, que independentment que l’estat espanyol col·labori o no, el procés ha de tirar endavant (tot i que és evident que és molt diferent fer-lo d’una manera o de l’altra).
  4. La preparació d’estructures d’estat s’ha de fer independentment de la legalitat espanyola, atès que en cas contrari aturaríem qualsevol acte davant d’una impugnació o suspensió per part dels tribunals de l’estat espanyol. És evident que no es pot construir un estat aplicant les normes de l’estat del qual et vols emancipar. Cal tenir-ho clar i explicitar-ho de la forma més convenient.

Aquestes quatre aportacions fan referència a elements del full de ruta que són subsanables, ja que l’estructura bàsica del full de ruta plantejat per Mas s’assemblea força a la Crida a un nou país presentat per ERC el 12 de novembre passat. Ens hi posem?

L’hora del què i del com

La jornada del 9 de novembre ha marcat un abans i un després en això que en diem “el procés”. L’alt grau de mobilització -en un context de crides al boicot i amenaces d’intervenció del govern espanyol, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional i els grans mitjans de comunicació estatals- va convertir en un gest de sobirania el que inicialment s’havia plantejat com un procés participatiu que, en no generar un mandat democràtic, no podia substituir la consulta original, però que havia de servir per demostrar la voluntat de decidir el nostre futur com a poble. La miopia política de Rajoy, que el va portar a impugnar també el procés participatiu, va ser determinant per transformar el que podia haver estat un repte difícil d’assolir en un gest de dignitat col·lectiva, un veritable acte de sobirania: l’estat espanyol no va ser capaç d’imposar les seves decisions a Catalunya i més de dos milions de persones vam anar als punts de participació a expressar-nos lliurement.

L’obsessió pels detalls i pels elements que tenim més a prop ens impedeixen moltes vegades veure quin és el paisatge més ampli que tenim al davant. En aquest cas -i probablement tots hi hem contribuït- ha estat també així: el debat sobre el qui (les llistes electorals i els noms que les han de liderar) ens ha descentrat del debat sobre el què i el com (i per tant, els posicionaments, acords i compromisos d’ara endavant per assolir la independència).

Probablement el temps que s’ha donat el president de la Generalitat per formular públicament la seva proposta en relació al full de ruta ha deixat uns dies en stand-by l’hora d’iniciar aquest debat, i per tant, la conferència de demà hauria de contribuir, segons la meva modesta opinió, a permetre’ns tornar a centrar-nos en el què (independència) i en el com (els instruments per fer-la possible com més aviat millor).

A partir d’aquí, no concebo un altre camí que un acord sobre aquest full de ruta entre les forces que han donat suport al procés, i com a mínim, entre aquelles que han situat la independència com a horitzó nacional (CDC, ERC i les CUP), tot i que hauria d’anar molt més enllà, ja que la gran part de la població no està enquadrada en lògiques de partits. Per tant, és imprescindible que el full de ruta que s’acordi sigui també compartit per altres sensibilitats polítiques i sobretot per les organitzacions de la societat civil. En aquest sentit, ERC ha fet una proposta per contribuir a aquest debat, sota el títol de Crida a un nou país: la República Catalana . Una proposta que és oberta, i per tant, sotmesa a discussió. A grans trets es proposen quatre fases pel al full de ruta: eleccions constituents, govern d’unitat (per fer les estructures d’estat, treballar el reconeixement internacional i que impulsi la convenció constitucional) que declari la independència, referèndum de la nova constitució i naixement de la República Catalana. Una proposta que s’haurà de confrontar a les altres, que esperem que siguin tan explícites com la nostra. El 9N va significar deixar enrere l’etapa de la reivindicació del dret a decidir per encetar (un cop comprovat que aquest dret no es podrà exercir actuant com una comunitat autònoma) l’etapa de la construcció de la independència. Això obliga a tots els agents polítics i socials a concretar la seva posició i a proposar quin és el full de ruta. I estic segur que arribarem a un gran acord.

Referèndum, referèndum, referèndum

Abans de tot, cal repassar l’hemeroteca:

– 28 de juny de 2010. Després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional declara inconstitucionals diversos preceptes de l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum l’any 2006.

– 10 de juliol de 2010. Massiva manifestació a Barcelona contra la sentència. El rebuig a la retallada a l’autonomia desemboca en una reivindicació a favor de la independència, malgrat les crides efectuades dies abans per tal d’evitar-ho.

– Agost i setembre de 2012. L’Assemblea Nacional Catalana, creada uns mesos abans, convoca a una gran manifestació a favor de la independència. A l’agost, nous intents per desvirtuar la manifestació i convertir-la en un acte de suport al pacte fiscal (aquí, aquí, aquí i aquí). L’èxit de la manifestació esborra els dubtes d’agost.

– Agost i setembre de 2013. De nou l’Assemblea Nacional Catalana convoca els ciutadans l’Onze de Setembre, aquesta vegada a enllaçar amb una gran cadena humana Alcanar amb el Pertús, sota el nom de “Via Catalana cap a la independència”. Nous dubtes i intents de rebaixes d’agost per limitar la reivindicació de la manifestació. Una vegada més, es veuen superats pels esdeveniments.

– Agost del 2014. Amb l’horitzó del 9 de novembre i amb el repte d’una nova mobilització per l’Onze de Setembre, nous intents de rebaixes d’agost: sorgeixen veus favorables a no fer la consulta acordada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya si el Tribunal Constitucional (el mateix que obrir el conflicte) no en valida els instruments.

I de nou, si mantenim els tres ingredients que durant aquests darrers anys han fet possible superar cada vegada els dubtes i intents de rebaixes, una altra vegada es veuran superats pels esdeveniments.

Àmplies majories socials i polítiques, una mobilització massiva i constant cívica i pacífica, i concebre el procés d’autodeterminació com un camí d’emancipació democràctica són els ingredients que han permès arribar fins aquí. Al costat, hi ha tothom que ho està fent possible: el moviment cívicopolític, els partits polítics, la configuració de majories parlamentàries subordinades a l’entorn del dret a decidir…

Ningú pot negar que organitzar la consulta del 9-N, en un escenari d’hostilitat de l’estat espanyol, no és el mateix que fer-ho de forma acordada i conjunta, com faran a Escòcia i com es va proposar sense èxit l’abril passat al Congrés de Diputats. Tampoc podem oblidar que, darrere d’allò que es veu, es sent i es llegeix als mitjans de comunicació, els poders espanyols han iniciat una campanya contra determinats sectors dirigents del país per obligar-los a desistir, i que l’Estat (en el sentit més profund de la paraula) ha activat tots els seus ressorts i clavegueres per abortar el procés d’autodeterminació.

Però tenir present aquesta diferència en la consulta i aquest context no ha suposar acceptar de cap de les maneres que el veto del Tribunal Constitucional ens ha d’impedir portar-la a terme. El camp on som més, tenim més consens intern i podem fer-nos entendre millor al món és el del referèndum. Qualsevol de les alternatives (eleccions plebiscitàries -que algú fa dos anys ja va plantejar-, declaració unilateral d’independència pel Parlament sense referèndum previ…), tot i que per principi de prudència no es poden descartar mai del tot, es porten a jugar a un camp on no som tant forts: podem ser menys des del punt de vista del suport social, dificulta el consens intern i és més difícil fer-nos entendre al món lligant la nostra causa als valors democràtics. És contraproduent, imprudent i estratègicament erroni avançar escenaris de jugar en camps pitjors quan no hem lluitat fins al final per jugar al camp on les condicions ens són les més favorables. A part de la constatació que algú que renuncia a fer un referèndum pel veto del TC, és inversemblant que aquesta mateixa persona estigui disposada a proclamar la independència de forma unilateral i implantar el nou estat, on qui hi haurà en contra no serà només el TC, sinó el poder legislatiu, judicial, policial i militar espanyol.

“Si esperes les condicions ideals, aquestes no arribaran mai”, va dir Nelson Mandela. El procés d’autodeterminació, si l’estat espanyol s’oposa, comportarà en algun moment un escenari de xoc de legitimitats: la legitimitat democràtica catalana contra la legalitat espanyola interpretada pel TC. El millor àmbit per resoldre aquest xoc -que serà pacífic i de caràcter estrictament polític- és el d’un referèndum on tothom hi pugui participar. Qualsevol altre ens comporta més dificultats.

El 2010, el Tribunal Constitucional va fer caure la bena dels ulls a molta gent. El 2014, aquest mateix tribunal no ens pot lligar de mans. El referèndum s’ha de fer, i caldrà defensar el dret a vot en tots àmbits on calgui.

Per Pineda, ara toca

Avui fa una setmana que la militància, simpatitzants i amics d’ERC-Junts x Pineda em van escollir candidat a l’alcaldia de Pineda per a les eleccions de l’any que ve. En primer lloc, voldria agrair a tots els que d’una manera o altra heu participat en aquest procés –molts de vosaltres votant, d’altres animant-me a presentar-me – la vostra confiança i els ànims que m’heu transmès. En segon lloc, voldria compartir les raons que em motiven per presentar-me amb més ganes que mai a l’alcaldia de Pineda.

Ara fa tres anys, en les darreres eleccions municipals, vaig encapçalar la candidatura i vam aconseguir un bon resultat, passant d’1 a 2 regidors i obtenint un dels millors resultats d’ERC en unes eleccions municipals. En aquests anys, en què he exercit com a regidor a l’oposició, he pogut aprendre el funcionament i les dinàmiques de l’Ajuntament de Pineda, i també he pogut tenir un coneixent de Pineda des de la política municipal, és a dir, des de la part de la gestió del bé comú de la nostra vila. Fins aleshores tenia la visió d’un ciutadà implicat en la vida social i política, però no la d’un regidor que s’ho mira des de la sala de màquines de l’Ajuntament. He de dir que en aquesta experiència he après molt de la Mònica Palacín, regidora del grup municipal d’ERC-Junts x Pineda, amb més experiència a l’Ajuntament que no pas jo, i amb qui hem fet un bon equip que es complementa molt bé.

Ara crec que és necessari tornar a fer el pas. En aquests anys he pogut comprovar com Pineda té molts reptes, problemes i oportunitats que es poden gestionar diferent des de l’Ajuntament. El primer de tots: tenim 3.000 aturats que volen treballar i que no poden, veïns i veïnes que pateixen i als qui l’Ajuntament no ofereix –des del meu punt de vista- la resposta que es mereixen. Ja sabem que un Ajuntament com el de Pineda, malgrat que gestiona un pressupost de 26 milions d’euros i governa un municipi de 26.000 habitants, per si sol no pot arreglar la crisi econòmica que patim, però hi pot fer molt, especialment per estar preparats per quan remunti l’economia: ampliar usos del polígon industrial, reduir el fracàs escolar, millorar la formació dels treballadors o facilitar l’activitat comercial i de serveis són exemples de coses que o bé no s’han fet o s’han fet a mitges, tard i malament.

No només de treball viu un municipi. Per exemple, un dels poders més importants per un Ajuntament és l’àmbit urbanístic. Podríem haver aprofitat que l’activitat edificadora s’ha aturat per posar al dia el planejament urbanístic i protegir millor els nostres espais naturals de per si molt degradats, impulsar un parc agrari facilitant l’activitat agrícola que resisteix a la Vall de la Riera i facilitant la seva ampliació. En l’àmbit ambiental, Pineda té un índex de recollida selectiva molt més baix que la mitjana de Catalunya, i de moment la seva implantació està aturada.

En l’àmbit dels serveis socials, l’esforç dels treballadors d’aquesta àrea ha permès pal•liar una mancança de recursos, i mereixen més suport i més dotació per fer front a tots els casos de precarietat que han d’atendre, cada vegada més greus i també més variats, i una millor coordinació amb la borsa de treball municipal. Tenim 1.400 habitatges buits, i les actuacions que s’han fet, moltes d’elles a remolc de les propostes que hem fet des de la oposició. O en l’àmbit cultural, cal donar suport a les entitats però es troben a faltar propostes que surtin del mateix Ajuntament, impulsant una política cultural que dinamitzi els equipaments que ja tenim, com Can Comas o la Biblioteca Serra i Moret, i modernitzar espais com l’antiga Biblioteca i dotar els barris d’espais més dignes per a la vida veïnal i cultural.

Com veieu, hi ha moltíssimes coses a fer, i hi estem disposats. El cicle del PSC al capdavant de govern municipal, després de dues legislatures, està mostrant els seus símptomes d’esgotament. Es poden fer moltes més coses i les que es fan s’han de fer molt millor.

I finalment, l’Ajuntament de Pineda no pot donar l’esquena al moment que està vivint el nostre país. Necessitem un alcalde que els pinedencs també tenim dret a votar sobre el futur de Catalunya. Ho va fer l’alcalde Serra i Moret el 1931 quan s’adherí a la República Catalana proclamada per Francesc Macià. Ara també ho hem de fer, i si ens feu confiança, ho farem des de l’Ajuntament.

Ara toca fer un pas endavant per Pineda. Decidim-ho junts.

La paradoxa Margallo. O perquè una Catalunya independent no sortiria de la UE

Imatge“Si Escocia se vuelve independiente de acuerdo con los procedimientos legales e institucionales, pedirá la admisión. Si este proceso se ha hecho legalmente, la petición se puede considerar. Si no, no” José Manuel García-Margallo, ministre d’Afers Exteriors i Cooperació del Regne d’Espanya.

Margallo diu que Espanya no s’oposaria a que una Escòcia independent esdevingui un estat membre de la Unió Europea si és reconegut pel Regne Unit. El ministre espanyol, doncs, imposa el requisit del reconeixement de l’estat matriu per a l’admissió del nou estat en les organitzacions internacionals. Aquest raonament, que coincideix amb la seqüència que han seguit els processos d’independència en què el temps de transició ha estat molt curt, impedeix, però, que el Regne d’Espanya exclogui una Catalunya independent  de la Unió Europea.

M’explicaré. Imaginem que després d’un referèndum amb victòria dels vots favorables a la independència, Catalunya es declara un estatindependent sense l’acord amb el govern espanyol, és a dir, ho de forma unilateral. Segons Margallo, el nou estat hauria de quedar fora de la Unió Europea, i per tant, els tractats europeus es deixarien d’aplicar al territori de Catalunya. Però, paradoxalment, si el Regne d’Espanya exigeix això a les institucions comunitàries, està reconeixent que el territori sobre el que demana que no sigui considerat part de la Unió Europea ja no forma part del seu àmbit de sobirania, i que per tant, la sobirania correspon a un altre, en aquest cas, el nou estat independent de Catalunya. Perquè altrament, si no considera Catalunya un estat independent, com pot demanar que s’exclogui un territori i els ciutadans que hi viuen dela UE si encara el Regne d’Espanya els considera súbdits seus?

Per expulsar-nos de la Unió Europea, doncs, el Regne d’Espanya ha de reconèixer prèviament que som un tercer estat. Si fa això, aleshores no pot dir a la Unió Europea que veta l’estat de Catalunya perquè no està reconegut pel Regne d’Espanya, ja que ho ha fet reconeixent-lo com un tercer estat. Aleshores, la raó per no acceptar Catalunya (que ha fet un procés d’independència no reconegut pel Renge d’Espanya) deixa de tenir sentit.

Quina és la lliçó de la paradoxa Margallo? Que el nostre futur com a estat independent depèn, única i exclusivament, de la nostra voluntat democràtica. Ras i curt.

La darrera oportunitat

780_008_4951816_56e3eba346923525ca8d34cf8797ada0“Ens n’hem cansat mútuament. Ja no podem continuar així, ens fem mal l’un a l’altre. La decisió està presa, ara no arreglis en un minut el que s’ha espatllat en anys. No et posis així, no m’insultis ni t’enrabiïs, que podríem acabar-ho bé. Millor parlem amb un advocat i fem una separació de mutu acord, serà més fàcil per als dos. Ja que s´ha d’acabar, mirem d’acabar-ho bé. I decidim entre els dos com ho fem, respectant-nos l’un a l’altre.”

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat una proposta que es presentarà al Congrés de Diputats per tal que sigui transferida a la Generalitat la competència, via el que disposa l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, per a convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Es tracta, doncs, de portar la proposta a les Corts Generals per tal que la consulta del proper 9 de novembre sigui acordada amb l’estat espanyol i es faci d’un marc legal reconegut per les dues parts.

La via del 150.2 que hem utilitzat no és l’única ni esgota les possibilitats de fer la consulta amb un marc legal que l’empari, com molt bé explicat l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (pdf). És cert que des d’un punt de vista ideològic, Catalunya no ha de demanar permís a ningú per fer un referèndum, perquè considerem que som un subjecte polític i jurídic sobirà, com vam aprovar amb la Declaració de Sobirania ara fa un any. Però també és veritat que de cara al reconeixement internacional del futur estat independent –si aquesta és l’opció triada pels ciutadans en referèndum-, l’itinerari seguit és un element clau per guanyar legitimitat. Hem de poder dir que hem intentat fer un acord, tot i que les possibilitats avui són escasses. Però tant de bo m’equivoqui, un acord seria el millor per a tots.

La cessió de competències per a convocar i realitzar un referèndum concret és el camí més fàcil per a l’estat espanyol si té la voluntat política que es pugui celebrar. És el camí que han seguit Escòcia i el Regne Unit, on primer Alex Salmond va anunciar una pregunta i una data per fer-lo i sis mesos després va acordar amb David Cameron el marc legal per a fer-lo possible. Serà Rajoy menys demòcrata que Cameron? Probablement sí.

Un estat que es diu democràtic no pot mantenir l’autoritat sobre un territori sense el consentiment de la majoria de la població que hi viu. Avui hem aprovat una proposta per a discernir si hi ha aquest consentiment o no, com s’ha de fer a les societats madures: votant, no imposant una opció ni negant-ne una altra.

La proposta aprovada avui és un pas més en el camí. Volem fer les coses de mutu acord i pactar procediments, però davant d’una negativa no donarem per finalitzat el procés. Perquè els procediments es poden pactar, però el dret a vot no es negocia.

“Bé, si no vols fer-ho bé i parlant-ho, jo seguiré endavant. No deixaré de fer-ho perquè tu em diguis que no.”