El directori que governarà Catalunya

L’estratègia del pacte de la fam a la que el govern espanyol està sometent a la Generalitat de Catalunya s’està desplegant a velocitat de creuer. Fa pocs dies s’aprovava al Congrés de Diputats el Proyecto de Ley de Estabilidad Presupuestaria, que desenvolupa la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola que van aprovar PSOE i PP el passat mes de setembre en tots els seus elements: objectiu de dèficit zero estructural, reducció del deute públic i sotmetiment de l’estabilitat, limitació de la despesa pública i prioritat absoluta del pagament del deute públic per sobre l’altres despeses.

Sota aquests principis difosos àmpliament com a indiscutibles en la política econòmica europea (tot i que donarien per discutir molt, ho deixarem per una altra ocasió) s’hi amaga una voluntat clara d’aprofitar la cojuntura per acabar amb l’autogovern de Catalunya. Fent una lectura del projecte de llei, tothom pot veure que és l’eina normativa necessària per aplicar definitivament el pacte de la fam sobre Catalunya, aprovant diversos mecanismes que suposen ja ara mateix una intervenció de facto de les finances de la Generalitat, i en un futur situen com a molt probable una intervenció directa, mitjançant un directori d’experts que passaria a governar financerament la Generalitat i, amb això, acabar amb la minsa autonomia que tenim.

Així, l’article 16 preveu que el ministeri d’Hisenda imposi uns objectius de dèficit individualitzat per cadascuna de les comunitats autònomes, l’article 20 amplia les facultats de l’Estat per vetar operacions d’endeutament de la Generalitat, els articles 21 i 22 preveuen la tutela de les finances autonòmiques mitjançant plans econòmico-financers i plans de reequilibri, l’article 24 estableix controls trimestrals sobre els plans aprovats, o l’article 25 estableix la requisa de les finances de la Generalitat d’un 0,2% del PIB de Catalunya (uns 400 milions d’euros) en forma de dipòsit al Banc d’Espanya si incompleix el pla de reequilibri aprovat pel govern espanyol.

La mesura prevista que significa la fi de l’autogovern financer i polític de Catalunya és la facultat del govern espanyol, tal i com estableix l’article 25, de nomenar un directori per intervenir les finances de la Generalitat (anomenat comissió d’experts) que es desplaçaria a la Generalitat a imposar mesures i gestionar políticament el pressupost del govern català, ja que es preveu que aquesta comissió d’experts (que ningú diu qui la composa, sinó que és de lliure designació per part del govern espanyol) formuli recomanacions sobre mesures d’obligat compliment.

El govern espanyol del PP exigeix al govern de la Generalitat el pa i la sal que li ha negat prèviament, portant al govern de la Generalitat a una trampa per tal de fer-lo caure en la necessitat d’una intervenció financera. Davant d’aquesta operació, l’actitud del nostre govern no pot ser entrar per motu propio a la trampa (pensant-se que així farà més mal), sinó que ha d’aconseguir escapar del perill. El grup de Convergencia i Unió al Congrés de Diputats ha donat suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostària que consagra el cop d’estat financer contra la Generalitat. Una decisió que demostra que davant l’asfíxia financera, el govern català s’ha lliurat totalment a l’agressor i descarta la lluita, esperant que el deixi sobreviure. Cal que passi a plantar cara, perquè de res servirar les lamentacions quan el directori financer de Montoro entri a cavall a la conselleria d’Economia de la Generalitat per prendre el control i governar la caixa i la faixa dels catalans.

El pacte de la fam

El que fou conseller d’Economia de diversos governs de Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas, va dexiar escrit el 1985 al llibre Una asfíxia premeditada : “des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta”. Aquelles paraules, que ja tenien sentit fa vint-i-sis anys (i quaranta, setanta o cent-vint) avui descriuen amb absoluta perfecció la situació en la que es troba la Generalitat de Catalunya: sense capacitat per gestionar plenament l’esforç fiscal dels catalans (a causa del dèficit fiscal del 8% del PIB anual), sense seguretat jurídica davant els incompliments de l’Estat espanyol (de l’Estatut, de la LOFCA i dels propis pressupostos de l’estat) i davant una ofensiva per terra, mar i aire contra l’autonomia financera (amb la nova llei d’estabilitat pressupostària en aprovació a les Corts Espanyoles).

A més, fa unes setmanes coneixíem els titulars d’un estudi de la Presidència de la Generalitat en què es xifra en 11000 milions d’euros els deutes de l’Estat amb Catalunya: 759 milions en concepte de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut de l’exercici 2008, 210 milions pel mateix concepte de l’exercici 2009, 2427 milions d’euros d’increment de la despesa a Catalunya provocat per decisions de l’Estat sense finançament suficient, i  5700 milions d’euros d’infraestructures compromeses i no executades.

Com podem enfrontar-nos a aquest pacte de la fam i sortir victoriosos? Hem proposat al conseller Mas-Colell solucions definitives, propostes a curt termini i actuacions a mig termini. La solució definitiva a aquest problemes, que tenen un origen polític, és de caràcter polític: considerar d’una vegada per totes el poble català com a major d’edat i iniciar el procés cap a la independència. A curt termini, no podem restar de braços creuats i calen mesures que no s’havien executat fins ara davant de l’ofensiva que patim: si els pressupostos de l’Estat incompleixen l’Estatut d’Autonomia, que forma part del bloc de constitucionalitat, cal presentar-hi recurs en contra davant el Tribunal Constitucional. També cal activar mecanismes dins del marge que encara tenim per augmentar la solidaritat interna a Catalunya, ja que actualment l’espoli fiscal a qui passa més factura és a les classes mitjanes i populars. I mentre se’ns consideri a Europa una simple comunitat autònoma espanyola a l’hora de decidir sobre el nostre nivell de dèficit públic i d’emetre deute, cal fer una campanya per tal que es visualitzi que l’esforç fiscal dels catalans és suficient i que aquests problemes vénen derivats de l’epsoli de l’estat espanyol.  I l’actuació a mig termini de la que ja anem tard és afrontar la reivindicació del concert econòmic d’una vegada per totes (pel qual ja hi ha una majoria al Parlament, mentre malauradament encara no tenim una majoria per la independència), aprovant la proposta al Parlament i sotmetent-la a referèndum de la ciutadania.

Actuacions a tres nivells per donar resposta a la difícil situació actual. Aquesta vegada  o actuem diferent del què denunciava també Trias Fargas (“és just reconèixer que per motius diversos no hem sabut combatre aquesta estratègia”) o l’asfíxia acabarà amb el seu propòsit: deixar sense aire el petit espai de llibertat que ara tenim.

L’esperança i l’orgull

Dissabte passat les JERC varen celebrar el seu 80è aniversari en el mateix lloc on es van fundar l’any 1931, la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). No es tracta de repetir aquí el què es va dir en un acte emotiu i solemne, però no em podia estar de deixar per escrit el què em va venir al cap el dissabte passat, quan acompanyat de la resta d’exportaveus de les JERC vam bufar el pastís dels 80 anys de l’organització.

L’Oriol Junqueras, que també va participar en l’acte com a president d’ERC, s’ha referit als joves del país en les desenes d’actes que com a historiador ha fet per les seccions locals de les JERC com “l’esperança i l’orgull”: “sou l’esperança perquè en sou l’orgull i un dia en sereu l’orgull perquè avui sou l’esperança”.  A mesura que passa el temps, ratifico aquestes paraules de l’Oriol Junqueras en comprovar dia a dia la preparació, la capacitat política i el compromís dels militants de les JERC que han pres el relleu de la nostra tasca, i que estan cridats a aconseguir altes fites en el camí cap a la independència i la justícia social, dos elements indestriables un de l’altre, com ens recordava també l’exsecretari general de les JERC entre 1987 i 1993, en Joan Puigcercós.

També volia posar aquests pensaments per escrit per aprofitar i agrair a tota la generació que vam compartir militància a les JERC. Dissabte em va tocar a mi, com a exportaveu nacional, participar a l’acte com a representant d’una etapa, però els veritables protagonistes en són els centenars de militants de les JERC amb qui vaig tenir el gust de compartir compromís, causa i trinxera. La baula de la cadena de la història de les JERC que ens va tocar ser no és res més –i ja és molt!- que un treball col·lectiu de tota una generació. De nou, gràcies per haver-me fet l’honor, entre el 2003 i el 2007, de representar-vos i sobretot per l’ajuda i el compromís que vau demostrar sense defallir.

80 anys donen per molt, però el més important de les JERC no és aquesta gran història, sinó els reptes que tenen per endavant i que estic segur que sabran assolir. Les millors pàgines de la història de les JERC, que explicaran com van aconseguir els seus objectius d’independència i justícia social, estan per escriure i estic convençut que les veurem ben aviat.  Com va deixar escrit Kavafis a Ítaca,  “tingueu ben present no aturar-vos”:

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

 

Endavant, i fins la victòria!

L’enganyifa de les participacions preferents (II): què carai passa a les Illes Caiman?

Ara fa un parell de mesos vam rebre les primeres queixes de ciutadans afectats per les participacions preferents, i  des de l’equip econòmic del grup parlamentari d’ERC vam començar a buscar informació sobre aquests títols i com s’havien comercialitzat. Una de les coses que més ens va sorprendre era que en molts casos l’entitat que emetia aquests valors no era l’entitat financera que les comercialitzava, sinó que aquesta només actuava en garantia de la primera. D’aquesta manera, vam començar a fer un llistat –d’acord amb les dades públiques de la Comisión Nacional del Mercado de Valores i el mercat de renta fixa corporativa AIAF que pertany a Bolsas y Mercados Españoles (BME)- de quines eren les entitats que havien emès participacions preferents, per quina quantitat havien estat autoritzades i des de quina data, per poder tenir una radiografia completa del problema.

La sorpresa la vam tenir quan vam començar a veure que moltes de les entitats que emetien preferents estaven registrades a les Illes Caiman, un arxipèlag del Carib que pertany al Regne Unit però que té plena autonomia financera i fiscal, un territori considerat com a paradís fiscal o centre offshore, és a dir, que compta amb “una estructura composta d’impostos establerta deliberadament per a explotar i aprofitar-se d’una demanda mundial d’oportunitats de negoci per a aconseguir evasió legal d’impostos”, tal i com Colin Powel va definir el concepte paradís fiscal per la revista The Economist.

No cal ser un Sherlock Holmes del segle XXI per trobar aquell llistat, sinó només utilitzar els diferents  cercadors d’internet i remenar una mica la pàgina d’AIAF per localitzar el llistat de participacions preferents que actualment estan en circulació, i a partir d’allà consultar la documentació que s’hi exposa sobre les característiques de l’entitat emissora, qui les garanteix i quin és el capital autoritzat.

Nosaltres ho hem fet i hem llistat fins a un mínim de vint-i-dues emissions de participacions preferents que actualment estan autoritzades de les quals l’entitat emissora té el domicili a les Illes Caiman, tal i com consta en el fulletó informatiu de l’emissió, que és de caràcter públic i obligatori. Aquest és el llistat que hem elaborat nosaltres:

Ens trobem, per tant, que la CNMV va autoritzar, del 1999 al 2002, un mínim de vint-i-dues emissions de participacions preferents d’entitats domiciliades a les Illes Caiman, que sumades arribaven a més de 6.500 milions d’euros, l’equivalent a l’1% del PIB espanyol d’aquells anys.

A més, si remeneu una mica per aquests fulletons informatius, veureu que les societats registrades a les Illes Camian tenien com a capital social xifres ridícules si les comparem amb la de les emissions autoritzades de participacions preferents. Per exemple, l’emissió de preferents de la Caja de Ahorros el Monte de Huelva y Sevilla es feia a partir de la filial El Monte International Capital Limited, que tenia només un capital social de mil dòlars però que tenia autoritzada l’emissió de participacions preferents pel valor de 130 milions d’euros, és a dir, unes 150.000 vegades superior al seu capital social (amb el que hauria de respondre).

Davant d’aquestes constatacions, ens sorgeixen diferents preguntes:

- Va valorar la CNMV el fet que les societats emissores estiguessin registrades en un paradís fiscal per autoritzar la seva comercialització?

- Va notificar la CNMV a l’Agència Tributària aquest fet per tal de mirar si hi havia alguna irregularitat?

- Com és que a partir del 2002, en plena majoria absoluta del Partit Popular, primer amb la llei 44/2002, i després amb la llei 19/2003, es va promoure una amnistia fiscal d’aquestes entitats i es va permetre que un producte altament tòxic com les participacions preferents pogués computar com a capital bàsic de les entitats financeres?

Com que aquestes preguntes continuen sense resposta (potser haurem d’anar a les Illes Caiman a preguntar-ho), des d’ERC les hem registrat a les diferents cambres parlamentàries per tal que qui tingui responsabilitats doni la cara, el primer pas imprescindible per trobar una solució justa i ètica que permeti el retorn del capital bloquejat pels inversors i que va ser utilitzat per generar beneficis (no pels inversors, sinó per una societat pantalla) amb una tributació mínima en paradisos fiscals.

L’enganyifa de les participacions preferents (I): 26.000 milions d’euros retinguts als estalviadors

Aquests dies ha sortit (per fi!) en alguns mitjans de comunicació la problemàtica que s’ha creat per a centenars de milers de petits estalviadors amb el bloqueig de les anomenades “participacions preferents”, un producte d’estalvi tòxic d’alt risc caracteritzat pel seu caràcter perpetu (no és a un termini determinat), un tipus d’interès variable a decidir per l’entitat, la manca de drets polítics de participació a les entitats que els emeten i una difícil liquiditat i que no tenen cap mena de protecció per part del Fons de Garantia de Dipòsits.

Aquest producte es va comercialitzar de manera irregular, contravenint les recomanacions de la Unió Europea i l’esperit de la Directiva MiFiD, assegurant als clients que en qualsevol moment podrien recuperar els diners invertits perquè l’entitat (banc o caixa) s’encarregaria de col·locar els títols en un mercat secundari. De fet, això es va produir fins aquest estiu, quan les entitats van tancar el mercat secundari degut a que la Comissió Europea va detectar l’alta toxicitat d’aquest producte. A més, en molts casos els testos MiFiD que es van realitzar donaven un perfil d’inversor conservador (que no vol arriscar capital) que haurien d’haver fet desistir a les entitats de col·locar-hi el producte. El resultat d’aquests testos es van obviar deliberadament.

Cal subratllar, a més, que el caràcter “preferent” d’aquests productes és absolutament inexistent, ja que en cas de fallida de l’entitat que els emet els estalviadors recuperarien el capital després dels dipòsits garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits, els treballadors de l’entitat als que se’ls degués retribucions salarials i tots els creditors. És a dir, que no el recuperarien mai.

Entre 1999 i 2011 es van comercialitzar, d’acord amb les dades que tenim, més de 25.962 milions d’euros (gairebé l’equivalent al pressupost de la Generalitat de Catalunya de tot un any), la major part emesos per bancs i caixes . La Comissió Nacional del Mercat de Valors va autoritzar aquestes emissions des del 1999, però no ha estat fins fa poques setmanes en què ha començat a fer alguna cosa.

Alguns exemples de les persones afectades els vaig poder conèixer dissabte passat quan vaig assistir amb l’Anna Simó en nom d’ERC a la mobilització que diferents entitats van convocar davant la Borsa de Barcelona. Molts són gent gran, pensionistes a qui havien col·locat aquest producte tòxic amb la promesa de recuperar el capital quan ho necessitessin per, per exemple, pagar-se una residència o l’ajuda d’una persona que en tingui cura a casa seva. D’altres casos són joves que han vist com els estalvis que tenien per poder estudiar un màster estan bloquejats i han de renunciar a la seva formació.

Algunes entitats han ofert bescanvis d’aquestes participacions preferents per deute subordinat amb les mateixes característiques però amb un termini de 10 anys, fins el qual els inversors no podran recuperar els seus estalvis, si no és que algú els compra aquests títols abans (a canvi d’una pèrdua del capital invertit).

Des d’ERC hem impulsat un conjunt d’iniciatives (notícia 1 i 2) per tal de donar veu als afectats i intentar trobar una solució que permeti el retorn del capital actualment bloquejat i evitar la continuïtat d’aquest corralito a l’espanyola com alguns economistes ja ho han titulat. Esperem sortir-nos-en.

Eurovegas i el desenvolupament econòmic de Catalunya

Per què ningú va preveure la bombolla immobiliària? Com és que els polítics no van ser capaços de veure que el model basat en ocupació de baixa qualitat i en especulació per guanyar a curt termini ens portava a una bombolla? Aquestes són preguntes que no hem parat de sentir des de l’esclat de la bombolla immobiliària i la irrupció de la crisi econòmica des de l’estiu del 2008. Tot i que alguna d’aquestes preguntes es basa en idees errònies (sinó llegiu les advertències que ja feia Josep Huguet sobre els riscos de bombolla immobiliària l’any 2004 al llibre Emancipar Catalunya), la qüestió és si hem après alguna cosa del camí que ens ha portat a la crisi.

Seria lògic suposar que les decisions públiques que ajudin Catalunya a sortir de la crisi tenen en compte els errors del model que va convertir els anys que seguiren a l’adopció de l’euro en una dècada malgastada: un model de creixement basat en mà d’obra barata i de baixa qualificació, l’oblit de la indústria i l’economia productiva, i la seducció per grans projectes especulatius (amb molts guanys a curt termini però amb immensos riscos de cara al futur).

La realitat és, però, que sembla que alguns no han après res del què ha passat en els darrers quinze anys, i de les causes per les que avui ens trobem en la major crisi econòmica des de la postguerra. El projecte Eurovegas sembla la taula de salvació d’un govern sense política industrial (no en va, de manera significativa, va derogar la Llei de Política Industrial), però trobem a faltar una argumentació seriosa sobre els costos i beneficis de l’Eurovegas per recolzar la disposició de l’executiu d’Artur Mas a crear un marc legal ad hoc pel major complex de joc d’Europa.

L’argument únic per defensar la implantació d’Eurovegas a Catalunya és la creació de llocs de treball. Aquest argument es basa en la creença que els llocs de treball que es generarien durant la construcció i la posada en marxa d’una ciutat de les apostes serien ocupats per ciutadans de Catalunya que es troben a l’atur. La realitat, però, és que la major part de vegades aquests llocs de treball generen un efecte crida, generant l’arribada massiva de treballadors d’altres territoris, amb l’impacte que això genera sobre l’augment de la població i la necessitat d’augmentar la despesa en polítiques socials, mentre que no es varia sensiblement el nombre de treballadors aturats. En aquest sentit, són interessants les conclusions d’aquest informe (en pdf) de la Reserva Federal dels EUA (seu de Sant Louis) , que destaquen els escassos resultats en reducció de l’atur en els resorts de casinos implantats en àrees urbanes (com seria el cas de l’Eurovegas). A més, cal afegir que els llocs de treball generats en la construcció del complex serien efímers i no hi ha cap garantia que ocuparien als treballadors catalans que es troben a l’atur.

Un altre argument, aquest de caràcter secundari, és que ajudaria a consolidar Barcelona i Catalunya com “la principal destinació turística del sud d’Europa”, en paraules del president Mas. Val a dir que, en aquest cas, les evidències empíriques que han trobat els economistes que han estudiat l’impacte de la implantació de grans casinos sobre el sector del turisme en alguns ciutats dels EUA desmenteixen les paraules del president: es produeix un “efecte substitució”, en què els casinos ocupen l’espai de mercat d’altres formes d’oci, turisme i comerç, desplaçant-los cap a posicions residuals. Més enllà dels efectes sobre la marca Barcelona o la marca Catalunya d’un negoci d’aquestes característiques, com a mínim els estudis que hem ciutat haurien de portar al Govern a reflexionar sobre si podria passar això mateix a Catalunya.

En tercer lloc, caldria observar els efectes que pot generar un shock d’aquestes característiques sobre l’economia d’un territori, especialment quan es generaria una dinàmica especulativa, ja que hi hauria guanys a curt termini tot i que probablement conseqüències negatives a llarg termini. Actualment hi ha un cert consens que el boom de la construcció va generar una competència per als recursos (humans, financers, de sòl disponible, etc.) envers altres sectors que, tot i que no produïen tants guanys a curt termini, eren molt més sostenibles i competititius a llarg termini. La indústria del nostre país va haver d’afrontar una competència del sector de la construcció per accedir a finançament bancari, recursos humans i va haver d’afrontar un augment del preu del sòl industrial molt gran a causa de l’alternativa “bona, bonica,barata” de les requalificacions urbanístiques. Aquesta experiència em va dubtar de si es podria produïr en el cas d’Eurovegas, i només les conseqüències que es podrien generar ja serien suficients per analitzar-ho amb rigor i més dades, i visualitzar clarament quins són els riscos per al desenvolupament d’un model industrial competititiu, sobretot en la zona més propera a on es voldria implantar.

En quart lloc, hi ha els costos socials derivats d’una indústria d’aquestes característiques. Un estudi sobre els costos i beneficis socials dels casinos als EUA i Canadà situa els primers entre 112 i 338 dòlars (inversions associades pagades amb fons públics, cost dels beneficis fiscals, pèrdua de negocis competidors, augment dels costos de polítiques socials degut als canvis demogràfics, etc.) i els segons al voltant de 56 dòlars (increment del consum, increment de la recaptació de tributs, etc.). Per tant, les evidències empíriques dels casos més estudiats posen sobre la taula el fet que els costos socials multipliquen com a mínim per dos els beneficis que s’aporten, tot i que els costos podrien arribar a multiplicar per sis els beneficis.

Durant la bombolla immobiliària se’ns acusava als qui advertíem dels riscos que tenia per a l’economia i el benestar de conservadors, contraris al progrés i apocalíptics. El temps ens ha donat la raó, però els arguments que s’utilitzen per rebatre els nostres dubtes sobre l’Eurovegas no han millorat gens, i són els mateixos arguments que s’utilitzaven per no fer res davant la bombolla immobiliària. Alguna cosa hauríem d’haver après, oi?

No pensis en una Alícia!

Recordeu ara fa uns anys, durant els moments més durs de l’administració Bush als Estats Units, quan es va publicar el llibre “No pensis en un elefant!” de George Lakoff? Aquell llibre, que va esdevenir manual de capçalera dels estrategs del Partit Demòcrata als EUA i de bona part dels spin doctors també de casa nostra, explicava que la victòria política de Bush i la seva hegemonia política es basava en què prèviament els republicans americans havien aconseguit delimitar el marc de referència del debat polític i social.
Aquesta idea -que també havia estat objecte de reflexió d’Antonio Gramsci quan deia que la victòria ideològica és el primer pas cap a la victòria política- i el llibre de Lakoff haurien de recuperar-se per analitzar les conseqüències polítiques del pacte entre CiU i PP sobre els pressupostos de la Generalitat. El preu del Partit Popular per recolzar els comptes del 2012 no ha estat un canvi substancial en l’orientació del pressupost, sinó la inclusió en l’agenda política dels temes “estrella” dels nacionalistes espanyols.
En el mateix ple en què es van acceptar a tràmit en els pressupostos, PP i CiU van acordar una moció en la que el govern es comprometia a estudiar el tancament de les delegacions a l’exterior (i que vam denunciar àmpliament), i en el mateix en què finalment s’aprovaven els pressupostos, CiU i PP acordaven una modificació de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que residualitza el paper de TV3 i Catalunya Ràdio, aquesta última assumint a més una reducció progressiva de la publicitat fins a suprimir-la del tot.
En tots aquests casos, després de l’acord amb el PP, el govern han fet seva aquella màxima del Comte de Romanones, quan dia allò de “vostès facin les lleis, que jo faré els reglaments”, i afirma que aquests acords no s’aplicaràn perquè el dia a dia està en mans de CiU. Més enllà de si aquests acords tindran efectes pràctics o no (que en tenen, evidentment), aquesta actitud de CiU contribueix a modificar el marc de referència de la política catalana per adaptar-lo a l’agenda política del PP. Aquest és el gran perill de la geometria unidireccional del govern Mas: canvieu el títol del llibre de Lakoff, traieu l’elefant i poseu-hi el PP i veureu els riscos als que ens aboquen les darreres decisions.