Llegiu Vidal-Quadras!

Per copsar quina és l’evolució de determinats valors i posicionaments polítics, l’òptica del dia a dia sovint dificulta veure quin és el recorregut realitzat. En canvi, la visió des de la distància (temporal i d’altres ordres) pot donar una certa idea de les transformacions que s’han produït. Per això val la pena llegir l’entrevista a Alejo Vidal-Quadras que publica el diari Avui.

Diu Vidal-Quadras que “Montilla s’ha tornat nacionalista en la praxi i el discurs”. No exageraré ni diré que el PSC s’ha tornat sobiranista –perquè no és veritat-, però sí que és cert que l’hàbit fa el monjo i hi ha hagut un desplaçament cap a un catalanisme més intens per part del principal partit de l’esquerra a Catalunya. El fet que el PSC doni suport a una LEC que blinda la immersió lingüística, o a una llei del cinema que farà que el 50% de les còpies dels films siguin en català, o a una llei de consultes per via de referèndum que eixampla les escletxes per exercir el dret a decidir són mostres que la participació d’ERC al govern ha fet moure el partit de Montilla cap a un espai –el del catalanisme més moderat- que fins ara era exclusiu de CiU.

I això és una bona notícia per al país, perquè amplia l’espai de consens del catalanisme més avançat. Les lleis que abans he mencionat seran aprovades pel 90% del Parlament, fet que dóna una solidesa i consens molt valuosos en el camí cap a la sobirania plena. Perquè és molt millor comptar amb aquest 90% que no pas amb un suport exclusivament frontista que podria provocar (com hem vist en altres latituds) que els avenços en l’autogovern poguessin fer passes enrere amb una variació del mapa electoral.

Queda molt camí per fer, però les declaracions de Vidal-Quadras i el paper actiu de Ciutadans i UPyD a Catalunya són els símbols de la marginalitat que protesta en veure que el país avança. Malgrat la distància que encara queda fins a l’objectiu final, hi avancem amb més ritme que abans.

Zapatero i les deduccions de l’IRPF

A la sessió d’ahir del Debat de Política General, José Luis Rodríguez Zapatero es treia del barret un nou conill: la supressió de la deducció per adquisició d’habitatge habitual per a rendes de més de 24.000 euros anuals. Observant una mica més els detalls de l’anunci, veiem que és una nova mostra de la frivolitat presidencial.

En primer lloc, una reforma de les deduccions de l’IRPF relacionades amb l’habitatge hauria d’haver tingut lloc molt abans. En els darrers anys, la penalització fiscal del lloguer (que té unes deduccions mínimes en la quota des de fa pocs anys) ha provocat un augment de la demanda d’habitatge de compra, fet que ha contribuït a donar sortida a la dinàmica especulativa. Les mesures per afavorir el lloguer que ha establert el govern de ZP han estat un fracàs (la Renda Bàsica d’Emancipació ha provocat un augment de preus del lloguer i a més acumula retards històrics en el pagament als beneficiaris) i el PSOE va rebutjar fa tres anys -quan tocava fer-ho, en un moment d’expansió econòmica- reformar les deduccions d’IRPF relacionades amb l’habitatge.

En segon lloc, si Zapatero pretenia que la mesura fos un incentiu a la compra d’habitatges, va per molt mal camí. En primer lloc, perquè la mesura grava les rendes mitjanes, que tenen una petita capacitat d’estalvi que es canalitza a la inversió impulsant PIMEs, constituint-se com autonòms, etc. I a més, les classes mitjanes de Catalunya avui no poden comprar un habitatge perquè els preus encara no s’han ajustat de manera suficient.

En tercer lloc, el problema actual en l’accés a l’habitatge no és una falta de demanda a conseqüència d’un atesorament de l’estalvi, sinó les dificultats per accedir al crèdit que precisament tenen totes les classes mitjanes i populars. I finalment, perquè el diferencial del cost de la vida dels Països Catalans respecte al de la resta de l’estat fa que el que a Espanya es consideren rendes mitjanes, aquí siguin rendes mitjanes-baixes. Doble penalització, doncs, per la classe mitjana i popular catalana.

En quart lloc, Zapatero fa aquest anunci sense millorar la fiscalitat del lloguer. Vol crear incentius negatius sense oferir una alternativa. I això és el pitjor que es pot fer si es vol canalitzar la petita inversió de les classes mitjanes i populars, a no ser que sigui un anunci de mesura per no acabar-la complint, és a dir, que ho anuncïi avui per incentivar la compra d’habitatges (i així donar oxigen al mercat immobiliari) i el que el 2011 no l’apliqui. Si finalment és així -que sembla el més probable- el truc de Zapatero té trampa i enganyifa, que és encara pitjor.

I finalment, fem quatre números amb la proposta. Zapatero diu que només tindran dret a la deducció màxima -9.015 euros- els que tinguin uns ingressos inferiors a 17.000 euros. Si la deducció és el 10,05% de les quotes hipotecàries, això vol dir que per cobrar la deducció màxima, una persona que cobri menys de 17.000 euros l’any haurà d’haver pagat 89.701,49 euros d’hipoteca en el mateix període. ¿Dónde está la bolita?

Clar i castellà

Les coses, a vegades, te les han de dir des de fora per creure-te-les. Passa això amb la Llei d’Educació de Catalunya (de la qual se’n va aprovar el dictamen a la Comissió d’Educació i Universitats al Parlament i que serà aprovada definitivament properament) que, entre moltes altres qüestions, blinda la immersió lingüística a l’escola catalana. La norma, doncs, donarà suport per fer front a les denúncies constants d’espanyolistes de tota mena (amb Ciutadans i El Mundo al capdavant) que posaven en escac el nostre model educatiu, i també per exigir a aquells mestres –més dels que voldríem- que no compleixen amb el principi d’immersió lingüística que ho facin perquè la llei ho marca.

I ningú dubta que sense Esquerra aquest blindatge no hagués tingut lloc. Perquè l’avantprojecte de llei que va fer el Departament d’Educació no ho incloïa i perquè un cop el govern va aprovar el projecte –després de discutir-ho entre tots els consellers, especialment els d’Esquerra- ja hi havia el Títol Segon dedicat a aquesta qüestió, element que ha estat enfortit pel treball del Grup Parlamentari d’Esquerra amb en Josep Maria Freixanet al capdavant, amb les disposicions transitòries que impedeixen l’aplicació de la tercera hora de castellà. I si algú li queda algun dubte, que llegeixi la premsa amiga. Diu El Mundo: Catalunya se declara independiente de España en materia de enseñanza. Clar i castellà.

1 de maig contra la crisi

El proper divendres la gent d’Esquerra Republicana tornarem a sortir al carrer per commemorar el Primer de Maig, dia dels treballadors i treballadores. Amb el context econòmic actual, no és necessari posar sobre la taula noves raons per sortir al carrer. La crisi econòmica està afectant amb una intensitat important els treballadors i treballadores, amb una destrucció de llocs de treball continuada (com apunta Maria Àngels Cabasés en un article interessant) que no pot tenir com a solució mesures de més precarietat. Quan arreu del món s’enterren les mesures neoliberals que havien caracteritzat els mercats financers, ara no podem acceptar que continuïn o siguin més intenses en el mercat de treball.

Per aquesta raó, el proper divendres Esquerra és present a diversos actes en motiu del Primer de Maig. A la Plaça Goya, on hi ha el monument a Francesc Layret, farem l’homenatge a aquest sindicalista a les 10.30, i posteriorment participarem dels actes convocats per les organitzacions sindicals. Ens trobarem, doncs, a la manifestació que sortirà des de la mateixa Plaça Goya a les 12.30.

Article recomanat: “Front patriòtic” de Jordi Muñoz

El politòleg Jordi Muñoz, professor de la UPF, ha escrit un article molt lúcid sobre el debat que els darrers dies ha distret a l’esquerra independentista. Copio aquí el seu text i us enllaço a la pàgina de Tribuna Catalana on l’ha publicat:

“Front patriòtic”

Des de l’experiència de la Solidaritat Catalana no ha faltat qui ha defensat la necessitat de reedició d’una mena de front patriòtic que, per sobre de divisions ideològiques, tingués com a única preocupació la qüestió nacional.

Formulat de diverses maneres, el front patriòtic és una idea constant en el nacionalisme català, rarament reeixida però sovint plantejada. Llegit en la seua literalitat, l’article ‘Patriotisme i dignitat’ publicat el passat dissabte a l’Avui per Joan Carretero sembla plantejar la necessitat d’una nova versió d’aquest front patriòtic, ara amb l’objectiu de promoure la declaració unilateral d’independència per part del parlament autonòmic de Catalunya. Per a alguns sectors del nacionalisme català, aquesta aposta no necessita cap justificació perquè intuïtivament, i sentimentalment, és la que apareix com a més lògica.

Massa sovint, però, les intuïcions i sentiments no són garantia d’èxit del projectes polítics, sinó més aviat al contrari, sobretot quan tractem problemes complexos amb visions falsament binàries i simplificades de la realitat. Un front patriòtic d’aquesta naturalesa seria, com demostra la història, un artefacte polític inestable per definició. Per molts que hi haja qui s’enteste a cantar-li les absoltes, l’eix esquerra-dreta continua estructurant els sistemes polític de bona part dels països del món, i també del nostre.

Trascendir-lo en pro d’un objectiu nacional de més abast pot ser convenient i fins i tot en un moment determinat, necessari. Però per tenir èxit una maniobra d’aquesta naturalesa, cal que es faça amb garanties d’èxit, plantejant-se un objectiu i amb capacitat per assolir-lo. Dit en altres paraules: una candidatura d’ampli espectre per declarar la independència unilateralment només tindria sentit si fos per guanyar amb majoria absoluta les eleccions i, efectivament, declarar la independència.

En qualsevol altre escenari, aquesta mena de coalició es veuria abocada a la inestabilitat i la divisió. És ben legítim voler constituir un partit independentista de centre-dreta, el que és més qüestionable és voler fer passar bou per bèstia grossa i emprar la idea de front nacional com a coartada. Una operació política d’aquesta naturalesa hauria de ser quelcom de molt més abast, i estar basada en una lectura atenta de la realitat per tenir alguna garantia d’èxit.

Més de 252.000 joves aturats als Països Catalans

Les dades de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre del 2009 ens ofereixen un panorama desolador. La destrucció d’ocupació fruit de la crisi econòmica afecta de ple als Països Catalans i al seu jovent, i avui ja són 252.100 els joves de 16 a 24 anys que es troben a l’atur.

Per territoris, el Principat és l’àmbit en què l’augment de l’atur juvenil ha estat més dur, passant de 82.000 a 137.200 aturats en aquest tram d’edat en tres mesos. El País Valencià també ha tingut un augment, però no tant gran, passant de 82.200 a 97.000, i les Illes Balears i Pitiuses han reduït en 400 el nombre de joves aturats, fruit de l’estacionalització del mercat de treball que comporta la indústria turística.

Podeu consultar l’excel, que incorpora les dades de l’atur juvenil dels Països Catalans sota administració espanyola des del 2005, aquí.

Articles anteriors relacionats:

“200.000 joves aturats als Països Catalans”, del 25 de gener del 2009.

“182.000 joves aturats als Països Catalans”, del 16 de desembre del 2008.

Llibre recomanat: “Vògits, modolons i desfedors”, de Daniel Rangil

Fa uns mesos recomanava, des d’aquest mateix bloc, el llibre Històries i llegendes l’any vuit. Recull de cultura oral al Montnegre (I), un recull dels contes i llegendes de la serra maresmenca. En la seva lloable tasca de recuperació de la memòria oral dels qui van viure, treballar i patir a les muntanyes de l’Alt Maresme, en Daniel Rangil ens ofereix el segon volum d’aquesta triologia (Vògits, modolons i desfedors. Recull de cultura oral al Montnegre (II)), dedicat als oficis antics i al treball als paratges naturals del Montnegre, des dels molins de les rieres fins als pous de neu i dels cistellers als saurins.

El llibre és una capsa on s’hi guarden els records de la darrera generació de persones que van viure a un Montnegre molt diferent al d’avui, els darrers que van treballar intensament la terra i que tenien un coneixement espectacular de la nostra natura. I és també una bona eina a tenir en compte abans de fer una passejada o una excursió per aquesta serra, i especialment pels que som de la banda de mar de la muntanya, tot el que fa referència a la vessant vallesana del Montnegre (Sant Celoni, Ramió, etc.), no tan coneguda com Hortsavinyà o la Vallalta per nosaltres.

La transcripció dels testimoniatges del llibre li dóna una agilitat molt gran, i fa que t’enganxis a les narracions i et costi tancar-lo per continuar-lo l’endemà. Felicitats pel llibre, i ja esperem el tercer volum.

Això, ben distrets

Curiositats de la vida. Mentre els opinadors d’aquí i d’allà ens diuen que Catalunya viu un moment històric, amb l’esgotament de l’autonomisme i la desafecció creixent cap a Espanya, l’independentisme no resisteix la pulsió als enfrontaments interns i a les lluites caïnites. En un moment en què la sensació de la presa de pèl del govern espanyol s’estén entre capes de la ciutadania que no han format part històricament del catalanisme, en comptes d’anar-los a buscar, explicar les efectes i els culpables del dèficit fiscal, mostrar-nos oberts però acollidors, i entendre el significat de la primera plantada d’un govern de la Generalitat a una proposta de finançament en tota la història de la institució, ens dediquem al megacumcony permanent, molt digne i ferm però absolutament estèril.

I ens anem distraient. I ens dediquem a barallar-nos entre nosaltres per veure qui porta el pal de la bandera, i ens trobarem que algú altre ens l’haurà presa per tornar-la a guardar al calaix. I juguem a les insinuacions i a les ambigüitats que ens permeten un gran debat però ens allunyen del combat. I frivolitzem amb la fractura. I ensenyem la poteta però després diem que ni sí ni no, sinó tot el contrari. Apa, vinga, ben distrets, i mentre, els altres van fent.

Llibre recomanat: “Lletres de l’exili”

La Fundació Pere Coromines ha publicat el llibre Lletres de l’exili: Epistolari Manuel Serra i Moret – Pere Foix (1940-1963), que recull la correspondència entre els dos polítics i economistes catalans en el període de l’exili. L’amic Joan Pujadas ha recuperat aquesta correspondència i l’ha editat, i juntament amb les notes a peu de pàgina que acompanyen a les cartes, podem recòrrer la història de bona part de l’exili polític català després del 1939: les penúries econòmiques, les polèmiques sobre la continuïtat de les institucions republicanes, les purgues al si del PSUC, l’arribada de Tarradellas a la presidència de la Generalitat, etc.

El llibre serà presentat el proper dijous 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a Pineda, i forma part d’un conjunt d’actes en commemoració del 125è aniversari del naixement de Manuel Serra i Moret, que va ser líder de la Unió Socialista de Catalunya, alcalde de Pineda, conseller del govern Macià i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Solvència

L’amic Antoni Soy ha publicat un excel·lent article sobre la crisi econòmica que patim, i que en poques línies traça de manera preclara les claus de la situació actual i traça les línies de la recuperació. I ho fa des de la posició privilegiada – pel que fa a la perspectiva, però altament complexa pel que fa a les solucions immediates- de la Secretaria d’Indústria i Empresa del govern català. Diu Antoni Soy que “no som, doncs, davant d’un mer problema de liquiditat, sinó d’una manca de solvència del sistema financer i, cosa que és encara més greu, d’una enorme incertesa sobre la seva solvència actual i futura.” Déu n’hi do, doncs.

Ross Levine, un dels economistes més coneixedors del sistema financer, diu que aquest té cinc funcions fonamentals: 1) produeix informació sobre inversions futures, 2) fa un seguiment de les inversions i de la qualitat de la governança corporativa, 3) facilita les transaccions, la diversificació i la gestió del risc, 4) mobilitza i localitza l’estalvi i 5) facilita l’intercanvi de béns i serveis. Seguint Soy, veiem que aquestes funcions del sistema financer avui estan en entredit, i per tant, la solució a la crisi vindrà, o bé per la liquidació del sistema financer (molt poc probable en el món actual) o per la garantia pública de la prestació de les funcions que s’han esmentat abans. I això comporta una regulació adequada i més intensa, justament en el sentit contrari del que la política econòmica del neoliberalisme ha estat proclamant des d’un cert dogmatisme i una voluntat hegemònica des de la dècada de 1980.

I cal fer-ho. Perquè recuperant un neoclàssic cada vegada més heterodox, Ben Bernanke –de qui cal fiar-se més dels seus estudis sobre la història econòmica que no pas de les polítiques financeres que ha liderat-, la Gran Depressió de 1929 es va traslladar dels mercats de valors a l’economia productiva precisament perquè el sistema financer va deixar de complir les seves funcions. Aleshores els governs van tardar molt a reaccionar –van passar gairebé quatre anys des del dijous negre fins a l’inici del New Deal de Roosevelt-. Ara, potser s’ha arribat més d’hora però cal la valentia i la voluntat de servir el verdader interès general per tornar la solvència als elements claus de la nostra economia.