Els nostres avis treballaven amb la seva memòria. Ara n’hi ha que volen que cada tres anys tinguem amnèsia.

(a la imatge, una enquesta de la revista Esquerra Nacional del mes de març de 2006)

En minoria parlamentària, amb una crisi econòmica de nassos i amb conflicte permanent amb Catalunya. Així es troba Zapatero, i els resultats de les eleccions europees de fa una setmana han confirmat que mantenir-se en aquesta situació té un risc incalculable. Per aquesta raó, segons m’expliquen una gent que es mou en el complex político-periodístic de la Villa y Corte, Zapatero hauria decidit enfocar una nova estratègia que li podria resoldre bona part d’aquests problemes de cop.

El primer pas seria convocar el Consell de Política Fiscal i Financera sense tenir un acord tancat amb Catalunya. Això forçaria el govern de la Generalitat a dir que no o en tot cas a tenir una divisió sobre la seva posició (amb un PSC forçat a justificar un mal acord i Esquerra rebutjant-lo). Qualsevol de les dues opcions provocaria un avançament de les eleccions al Parlament de Catalunya, potser per la primavera. Aleshores Zapatero confia en què Convergència i Unió -que va registrar una tendència a l’alça en les eleccions de fa una setmana- es faria amb el govern de la Generalitat, bé amb l’estratègia de Jordi Pujol del 1999 (en minoria) o bé amb un pacte amb un PSC en caiguda lliure. Aleshores, Zapatero oferiria al president Artur Mas un nou acord de finançament en què augmentaria una mica la xifra del Consell de Política Fiscal i Financera, i aquest acceptaria –després d’un estira-i-arronsa digne dels millors anys del president Pujol- empès per la necessitat de fer front una crisi que s’hauria menjat bona part del teixit industrial català. Per Zapatero seria molt menys costós un acord de finançament amb CiU que amb el PSC, ja que no hauria d’internalitzar els costos de la tensió amb les comunitats autònomes del mezzogiorno, i posaria l’excusa de l’estabilitat parlamentària. Posteriorment, aliança PSOE-CiU al Congrés de Diputats amb un programa de reformes per fer front a la crisi (com va passar el 1993 després de la cessió d’una part de l’IRPF) i tot solucionat.

La sentència del Tribunal Constitucional, a més, ajudaria a anar en aquesta direcció. El TC ratificaria la visió jacobina del text estatutari mitjançant una sentència interpretativa que només declararia inconstitucional alguns articles referents al Síndic de Greuges i faria una interpretació a la baixa de la que, curiosament, ja vam advertir l’esquerra independentista en oposar-nos a ratificar l’Estatut de la Moncloa.

Si seguís aquesta estratègia, en un any Zapatero hauria fet una jugada mestra: conllevancia amb Catalunya després de cinc anys de conflicte, suport parlamentari garantit i reformes per sortir de la crisi. De passada, l’independentisme fora del govern de la Generalitat i un PSC derrotat a les eleccions al Parlament que faria una regressió al sucursalisme entusiasta de principis dels 90.

La veritat, quan m’ho van explicar no m’ho creia, però a la premsa d’avui trobo dues notícies que em fan pensar que potser aquesta estratègia és certa. La primera és un article de Marçal Sintes –un dels contratenors de la coral opinadora de la Casa Gran- al diari Avui on diu que “si es vol conquerir la sobirania plena, el que s’ha de fe rés no parlar-ne gaire i, en canvi, treballar molt, incansablement, dia rere dia”. Vaja, com segurament deu pensar l’autor, el que va fer Jordi Pujol durant 23 anys i que va provocar un esmorteïment de la reivindicació nacional –al contrari del què ha passat amb la presència d’ERC al govern, que ha fet que hi hagi més independentistes que mai-. I al mateix diari trobem, en unes pàgines més enrere, una entrevista a Francesc Homs, on després que se li pregunti cinc o sis vegades quin és l’horitzó nacional de CiU, diu “Més Catalunya. (…) No és filosofia, és molt senzill: un govern nacionalista (…) Hem anat enrere i quan es va enrere, s’ha de tornar a passar per on havíem de passar. (…) I llavors hem d’anar a fer la independència? Això és el món al revés. Doncs l’hem de posar del dret”. Espero que el relat que m’han explicat des de Madrid i la realitat no s’assemblin, perquè sinó anem arreglats.

Finalment la vaga prevista per avui a Renfe s’ha desconvocat, després d’arribar a un acord -que no s’ha fet públic- a les 04.30h del dia d’avui. El traspàs del servei de rodalies, que preveu l’Estatut d’Autonomia en el seu article 169.1, -com l’eventual transferència de l’Aeroport del Prat, no prevista a l’Estatut- ha tingut sempre l’oposició de les organitzacions sindicals de l’empresa pública Renfe.

Els convocants d’aquesta vaga són els sindicats SEMAF, UGT, CCOO i CGT, i exigeixen que un cop acabi la concessió que té Renfe d’aquí pocs anys, se li torni a renovar automàticament, impedint que cap altra empresa ho faci. Ho fan per defensar “la integritat de l’empresa”. Si bé entenc que el pas d’una empresa pública a una companyia privada que actua en un mercat amb altres competidors ha generat sempre conflictes per la por a perdre els llocs de treball (com ha passat a Iberia i tants d’altres), la nul·la disposició a favor del traspàs de rodalies la Generalitat -que facilitaria una millora en la gestió i els serveis als viatgers- diu molt poc d’aquestes organitzacions, sobretot si es té en compte que la nova empresa adjudicatària -en cas que no continués essent Renfe- voldria comptar amb els treballadors que han fet la feina fins ara, com passa en tantes concessions de serveis públics a empreses privades.

Sembla que darrere la “integritat de l’empresa” s’hi amaga la “integridad territorial del Estado“, sobretot si tenim en compte que la vaga prevista era d’àmbit estatal i no només català. Sé de bona font que les direccions catalanes d’alguns d’aquests sindicats no estan d’acord amb la vaga, però caldria un posicionament molt més públic i contundent en aquest sentit. Els sindicalistes compromesos amb els Països Catalans que conec i que són delegats d’UGT, CCOO i CGT haurien de pensar-hi. I entre tots hauríem d’entendre que sense un sindicalisme nacional català qui hi perd són els Països Catalans i els seus treballadors i treballadores. Perquè mentrestant, qui acaba tallant el bacallà és l’altre sindicalisme que sí que és nacional de debò, però espanyol.

Encara caldran uns dies per poder fer una valoració més acurada, però permeteu-me que uns primers apunts sobre els resultats d’ahir:

1. ERC revalida la presència al Parlament Europeu. El bon paper de l’Oriol Junqueras, una campanya adequada i unes noves aliances (malgrat el descens d’EA i la CHA) ha permès millorar el resultat a nivell estatal i revalidar l’eurodiputat. Fa mig any i fins i tot tres mesos, ningú donava ni un duro per Esquerra i la nostra coalició, i molts s’esperaven que no sortissin. Els nostres socis del SNP d’Escòcia i el Plaid Cymru de Gal·les obtenen també molts bons resultats.
2. Malgrat tot, hi ha una pèrdua de vots al Principat(encara que molt menor en termes absoluts i percentuals que en els comicis precedents) que cal analitzar en un context de forta crisi econòmica, alta abstenció, desprestigi de la política i desgast de l’independentisme parlamentari (gent que plega a les portes d’una campanya amb el corresponent altaveu d’alguns mitjans de comunicació). Al País Valencià també s’acusa un descens (tot i que compartit amb BNV i EUPV) i a les Illes Balears augmentem en vots absoluts i ens consolidem. Prova superada (i amb més que un aprovat), però cal seguir pedalant i amb més força.
3. L’Oriol Junqueras ha estat un excel·lent candidat i serà un molt bon diputat. La seva experiència comunicativa i professional fora de la política ha portat una alenada d’aire fresc, i la campanya ha estat innovadora en imatge, intensiva en web 2.0 i amb uns espots televisius molt ben treballats.
4. Les esquerres retrocedeixen a Catalunya, però qui més ho fa -i això és una novetat respecte d’altres comicis- és el PSC, que paga la seva vinculació amb el PSOE. Això hauria de fer reflexionar els socialistes catalans sobre la seva “relació federal”, i els ha de donar motius per donar suport a les propostes d’ERC d’augmentar la pressió en la negociació del finançament. Per altra banda, CiU manté una tendència a l’alça però es queda lluny dels percentatges del 1999 i el Partit Popular aguanta amb força arreu dels Països Catalans i especialment al País Valencià, enmig de l’escàndol dels vestits del president Camps. Iniciativa Internacionalista queda molt lluny de les seves expectatives fora d’Euskadi, fet que hauria de fer reflexionar també alguns sectors de l’independentisme català.
5. El desenvolupament de la campanya no ha ajudat a fomentar la participació. Els cartells del PSC i els arguments del PP i la cantarella dels periodistes de TV3 sobre els blocs electorals (ja en parlarem un dia amb més deteniment), o el fet de situar les notícies campanya al final del Telenotícies (darrera dels esports, al costat de l’agenda cultural), hauria de fer reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació públics, que són del país i no dels polítics ni dels periodistes.

A Europa ens juguem moltes coses, i per això és important anar a votar diumenge. En el vídeo que encapçala aquest bloc ho deixa molt clar, amb exemples del dia a dia d’un jove dels Països Catalans. Però hi ha moltes altres raons per anar a votar diumenge, i una de molt important fa referència al sistema aeroportuari català en el marc europeu.

La Unió Europea té com un dels seus pilars la defensa de la lliure competència. A l’Estat Espanyol, on l’oligarquia financera i econòmica té un pes molt important encara, aquest principi només s’ha aplicat per beneficiar els de sempre. En canvi, sorprèn que sigui el mateix Estat el que el violi en altres aspectes, com l’aeroportuari: la discriminació permanent de l’aeroport d’El Prat respecte el de Barajas n’és un exemple. I aquesta discriminació no ve per decisions d’AENA, sinó per l’existència d’una trenta de convenis internacionals signats per l’Estat Espanyol on s’obliga a utilitzar Barajas com a punt de sortida i d’arribada de vols intercontinentals.

En aquesta campanya en què molta gent parla del ferrocarril de mercaderies (que és molt important pel futur logístic dels Països Catalans), la gestió aeroportuària ha quedat en un segon terme. I ahir l’Oriol va proposar les actuacions que portarà a terme quan sigui diputat a Brussel·les i Estrasburg: s’exigirà una revisió dels acords i, en cas que no es faci, es portarà l’Estat Espanyol al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees per violar el principi de lliure competència. Una raó més per anar a votar diumenge i fer-ho per l’Oriol Junqueras i per ERC.

Doncs, això, que sí que podem. El 7 de juny tots amb l’Europa dels Pobles-Verds.

Ja ho sabíem, que l’Oriol seria un candidat diferent. És un home savi, honest, compromès, valent i també generador de consensos. Fixi’ns, doncs, quina ha estat la primera –i de moment l’única- proposta de consens dels candidats dels partits catalans als comicis europeus: la Iniciativa Ciutadana Europea que va proposar en Junqueras dijous passat per fer del català llengua oficial a Europa. Ell va llançar la proposta, i ràpidament va ser acceptada per Maria Badia, Ramon Tremosa i Raül Romeva.

La proposta de l’Oriol ha centrat els primers dies de campanya, i malgrat que n’hi hagi que només sàpiguin fer campanya mostrant-se com el menys dolent, la línia en positiu que defensa Esquerra és un pas més en el combat contra l’abstenció, aquella que volen els grans partits espanyols i la que hem de vèncer si volem una representació catalana i plural a l’eurocambra.

Ahir l’Oriol va fer una nova proposta. Que de la mateixa manera que ens diuen quines joguines podem importar, els criteris medioambientals o la intensitat de l’ús de l’energia, les institucions europees marquin uns topalls màxims de dèficit fiscal per als diferents territoris de la UE respecte al seu estat. Si la UE volgués fer això –cosa que pot fer, només depèn de la voluntat política- demostraria a Catalunya que el procés de construcció europea és capaç de corregir els dèficits de l’estat espanyol. Si s’hi sumen els altres candidats –com ho hem aconseguit amb la qüestió del català- hi estarem més a prop. Ens hi posem?

L’enquesta del CIS sobre les properes eleccions europees aporta dades interessants. En primer lloc, ratifica la bona posició de la candidatura d’Europa dels Pobles-Verds on està integrada Esquerra, que té garantit l’eurodiputat. En segon lloc, adverteix que el segon eurodiputat està al caure i ens juguem, per un estret marge, aquest escó amb el PP, que perdria Santiago Fisas, el tàndem de Vidal-Quadras en aquestes eleccions.

L’elecció és clara: o reforcem l’Europa dels pobles, el progrés i de la sostenibilitat o donem aire als qui portaran la immersió lingüística al Tribunal Constitucial, cau de torquemades en ple segle XXI. Per si encara no ho teniu clar, aquí coneixereu les nostres propostes i el nostre candidat.

El proper diumenge 24 de maig a les 12 del migdia tindrà lloc l’acte central de campanya per a les properes eleccions al Parlament Europeu. Hi parlaran Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Joan Ridao i Josep-Lluís Carod-Rovira, a part dels candidats del Bloque Nacionalista Galego (que en aquesta ocasió ha decidit deixar l’aliança amb CiU i PNB i venir a l’aliança de les esquerres independentistes), Aralar (la força emergent abertzale al País Basc) i Els Verds (que es sumen a la candidatura).

Serà un acte potent que demostrarà la il·lusió amb la que la gent d’Esquerra afrontem aquesta campanya, amb el millor candidat (un savi professor universitari, excel·lent comunicador i patriota compromès) i amb l’aliança més àmplia però ideològicament més coherent (sumem a Esquerra els valors emergents i la totalitat de les esquerres nacionals en la circumscripció).
Les institucions europees han quedat lluny dels ciutadans, però aproven cada dia centenars de disposicions que afecten al nostre dia a dia. La crisi econòmica en la que ens veiem immersos, a més, trobarà una part de la resposta en les institucions europees, que són les que comanden la política econòmica i la monetària. I Europa és l’espai de seguretat i comfort per afrontar el procés d’independència i evitar actuacions coercitives de l’estat espanyol. I és que la pròxima estació és Europa.

Aquí trobareu més informació sobre l’acte. I podeu confirmar la vostra assistència a info@esquerra.org.

Et convido però pagues tu. Fem un pacte i tot seguit el porto el jutge. Et prometo amor etern i després et clavo una bufetada. Et dic que ets el motor però et trec el combustible. Aquesta ha estat la pràctica de la d’Espanya amb Catalunya, que en els darrers anys s’ha visualitzat molt més.

I aleshores, quan ens planten l’himne espanyol en jugar un dels nostres grans equips, xiulem. Què espera l’Espanya del Tribunal Constitucional i de les falses promeses? Que a sobre de rebre aplaudim? Si Espanya hagués respectat Catalunya en el procés de l’Estatut, si hagués sortit una sola veu mesetària clamant contra l’odi envers els catalans, si existís un sol aliat, si s’hagués acceptat la pluralitat com un valor i no com un element a combatre, potser ara hi hauria catalans que sentirien com a propis els símbols espanyols. Però no ha estat així, ni ara ni en els darrers 300 anys.

La xiulada del passat dimecres és una mostra d’una sensació cada vegada més creixent entre la població catalana: que amb Espanya no hi ha res a fer. Doncs a seguir la feina: des de les institucions, continuar construint estructures d’Estat; i des del carrer, construir nació. Aquest és el camí.