Què farem des d’ERC? Ja fa setmanes que hem repetit una vegada i una altra que volem ajudar, no al govern de CiU, sinó al país, immers en una crisi econòmica profunda i que té conseqüències en la cohesió social. Per aquesta raó vam formular alternatives als primers anuncis de noves retallades presentades pel president Mas dos dies després de les eleccions generals, i hem fet un esforç per aportar alternatives, sobretot en l’àmbit dels ingressos, que permetin reduir al màxim les retallades en serveis públics i que permetin un repartiment més equitatiu de les càrregues de la crisi.

Els pressupostos presentats ahir pel govern no inclouen les nostres propostes, tot i que aquesta vegada han intentat equilibrar la reducció de la despesa amb un esforç  per obtenir més ingressos. Aquesta bona notícia deixa de ser-ho quan anem al detall d’aquest esforç per incrementar els ingressos: hi ha un augment generalitzat i creació de noves taxes per a l’utilització de serveis públics sense discriminació per renda i s’opta per la venda de patrimoni (sobretot edificis) i la privatització d’empreses.

Caldrà, doncs, un esforç important en la tramitació parlamentària per poder corregir aquests elements que considerem que són negatius per als objectius de justícia social i progrés econòmic que plantegem (en aquest sentit, és alarmant la clamorosa absència de propostes de reactivació econòmica). Dos exemples ben clars: l’anomenat “tiquet moderador” amb el que es volen obtenir 100 milions d’euros, no discrimina per renda i ni tant sols estableix topalls (al contrari del que s’havia filtrat a la premsa) que evitin un sobrecost per als malalts crònics; o les dificultats per vendre immobles en un context de sobreoferta del sector, ja que segons la mateixa documentació dels pressupostos, a 30 de setembre d’enguany només s’havia obtingut un 0,04% dels 200 milions d’euros que per aquest concepte es preveien per al 2011.

En els propers dies completarem les nostres propostes amb nous elements per a l’obtenció d’ingressos (seguint els criteris d’equitat i progressivitat), que han de permetre replantejar uns quants ajutos en la despesa i posarem sobre la taula mesures per a la reactivació econòmica que han d’anar molt més enllà de la timidesa de les que proposa el govern. Aquest esforç –tot i que som conscients que pot ser en va si no es recull per part de CiU- té un únic objectiu: posar els diputats d’ERC al servei del país, de les classes populars i mitjanes i de la reactivació econòmica, en el camí cap a l’estat propi.

En primer lloc, ens deien que això convertiria Catalunya en una “illa impositiva” a Europa, en un context en què el capital es mou de manera ràpida d’un país a l’altre. Quan observem la comparativa europea sobre impostos similars (només cal buscar els termes “bank levy” o “bank tax” al Google), veiem que des del 2009 s’han anat aprovant impostos específics sobre la banca a Alemanya, França, Gran Bretanya, Suècia o Portugal, entre d’altres. La majoria d’aquests països han adoptat aquests impostos durant les etapes de governs conservadors, perquè fins i tot la dreta europea ha entès que la banca ha de contribuir a la sortida de la crisi.

En segon lloc, se’ns deia que hi havia d’haver altres maneres de gravar la banca (tot i que no han proposat cap alternativa), en comptes de fer-ho sobre els dipòsits. Tornem a la comparativa europea: la majoria de les bank levies es basen en un càlcul sobre el passiu (liabilities), entre d’altres coses, perquè és una xifra que tenen els bancs centrals i que és molt difícil de maquillar (al contrari que els beneficis).

En tercer lloc, i aquesta potser és la més interessant, s’altera d’una possible fugida de dipòsits a Catalunya. Algú podria dir que li és igual si fugen els dipòsits de Catalunya o no (de fet, els seus rendiments seguirien tributant a l’IRPF perquè aquest es grava segons la residència fiscal del ciutadà), però assumim que és molt millor que els dipòsits segueixin a Catalunya. Tornem a l’experiència, que ens mostrarà si la realitat confirma les tesis de CiU i PP: en aquest enllaç (excel) podeu veure l’evolució de dipòsits a Extremadura des del 2004, any en què va entrar en vigor un impost molt similar al que proposem. No només els dipòsits no van disminuir, sinó que van augmentar de manera significativa, com va passar a la resta de territoris de l’estat espanyol.

Però si fins i tot no ens creguéssim aquesta estadística, una altra dada en hauria de fer reflexionar. Des del 2009 –any en què s’han començat a aprovat impostos com el que proposem a Europa- Catalunya és un dels territoris que segueix sense un impost a la banca, mentre que Alemanya, França o Regne Unit l’han aprovat. Si l’adopció d’un impost a la banca provoqués una fugida de capitals, aquests països haurien d’haver-la patit, i evidentment Catalunya –en ser un dels territoris on aquest impost no existeix- hauria d’haver estat un dels receptors.

De creure en aquesta idea, avui Catalunya seria un país que, gràcies a l’adopció d’impostos sobre la banca a les principals economies europees, hauria d’haver rebut capital estranger de manera ingent, nedaríem en l’abundància i seríem aquell país que “regalima llet i mel”, com parlaven els profetes de l’Antic Testament de la terra promesa. Però la realitat no és aquesta: per això cal que la banca pagui un impost com aquest, per tal de convergir amb Europa no només en reducció del dèficit, sinó també en model fiscal.

Il·lustra aquest article una vinyeta del diari britànic The Guardian sobre l’impost a la banca creat a Gran Bretanya.

Caldria, abans de fer una primera valoració i proposar alternatives menys lesives per a l’equitat impositiva i l’estat del benestar en el context actual de forta crisi econòmica i reducció dels ingressos públics, precisar alguns aspectes sobre la necessitat dels ajustos pressupostaris. En primer lloc, cal tenir clar que a curt termini –abans d’obtenir el concert econòmic, si s’assoleix- cal fer ajustos en la despesa, ja que la caiguda d’ingressos així ho obliga per evitar un dèficit excessiu que condicionaria el futur més immediat. Tenint en compte el marge de maniobra de la Generalitat (limitat en matèria fiscal i inexistent en política monetària) a curt termini no hi ha moltes alternatives.

En segon lloc, cal advertir que la causa principal de la reducció de les despeses no és el dèficit heretat, sinó la caiguda d’ingressos. El dèficit heretat per sobre del previst als pressupostos per a l’exercici del 2010 és de 3.600 milions d’euros, una xifra gens menyspreable, però la caiguda de la recaptació tributària total a Catalunya respecte al 2007 és de 14.200 milions (d’uns 47.600 el 2007 a 33.400 el 2010). Per tant, la qüestió problemàtica (i que es tradueix en la necessitat d’ajustos per quadrar els comptes) no és el pagament del dèficit no previst, sinó la caiguda d’ingressos, que el multiplica per quatre.  Dit d’una altra manera: suposant que el 2010 s’hagués complert amb el dèficit previst, la caiguda d’ingressos faria que enguany hi hagués d’haver nous ajustos en la despesa.

En tercer lloc, cal dir que els ajustos es poden fer de moltes maneres, i que calen també decisions per incrementar els ingressos. Aquest és el pas que ha fet avui el govern d’Artur Mas. Per part d’ERC, hem estat plantejant diferents mesures per incrementar les ingressos de la Generalitat i reduir al màxim els ajustos en la despesa. Per aquestes raons hem demant de no suprimir l’Impost de Successions, incrementar l’IRPF a les rendes de més de 250.000 euros (en la línia de l’impost a les grans fortunes impulsades en altres països d’Europa) o l’establiment d’un impost a la banca.

Però per poder estalviar 1.000 milions d’euros, el govern de CiU no es centra en un augment dels ingressos a partir d’un criteri de renda (que comportaria que qui més tingués més aportés), sinó a partir d’un criteri de consum i d’utilització dels serveis públics (independentment de la renda de cadascú). Com se sap, els impostos directes (que graven la renda i la riquesa) permeten l’establiment d’un sistema progressiu i van ser introduïts a Europa amb força a partir de la dècada de 1930 per tal de desenvolupar l’estat del benestar, ja que fins aquells anys la hisenda pública es finançava amb impostos sobre el consum, bàsicament. Els impostos indirectes no tenen aquest caràcter progressiu.

Més enllà d’algun ajust puntual i petit que es podria fer algunes taxes (tenint en compte criteris de renda, contaminació, ús abusiu, etc.), caldria que incrementar el cost d’accés directe per al ciutadà als serveis públics essencials fos la darrera cosa que es toqués per incrementar els recursos de la Generalitat. Abans, si depengués d’ERC, impulsaríem altres mesures complementàries, que permetrien incrementar ingressos i repartir també les càrregues de la crisi en funció de la renda, entre les quals:

-          Un increment d’un 1,5% de l’IRPF a les rendes superiors a 250.000 euros anuals, que passarien de pagar un 25,5 a un 27% del tram autonòmic, i que hem entrat com a proposició de llei al Parlament que es discutirà properament. Aquesta mesura permetria recaptar 65 milions d’euros de més.

-          Un impost sobre dipòsits de clients en entitats de crèdit, que també hem entrat com a proposició de llei, que pagarien les entitats financeres i que seria la fòrmula per aplicar a Catalunya els diferents impostos sobre la banca que s’han aprovar a Alemanya, Itàlia, França, Regne Unit o Suècia, i que permetria recaptar uns 592 milions d’euros de més.

En total, si CiU no tomba les nostres propostes, la Generalitat tindrà la a seva disposició uns 652 milions d’euros suplementaris, que sumats als 102 milions que des del mateix Govern es reconeix que es deixaran de recaptar amb la supressió gairebé total de l’Impost de Successions de la passada primavera , suposen el 75% de l’estalvi que les retallades i augments de taxes anunciades avui pel president Mas comportaran. Hi ha alternatives? Malgrat les dificultats de la situació actual, sembla que sí.

• Més de 16.000 milions d’euros (només l’any 2009) d’espoli fiscal per al Principat de Catalunya, i més de 22.000 per al conjunt dels Països Catalans.
• La voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya, limitada i retallada per un Tribunal Constitucional.
• Els drets afectats per una reforma laboral que agreuja la precarietat i abarateix l’acomiadament.
• Centenars de milions d’euros que l’Estat reclama als ajuntaments catalans per una bestreta mal calculada pel Ministerio de Economía y Hacienda.
• Centenars de quilòmetres d’alta velocitat en territoris de l’estat que no es justifiquen ni per l’interès econòmic ni per la demanda social.
• Un model universitari que entra a l’Espai Europeu d’Educació Superior per la porta del darrere.
• Una mentalitat en les infraestructures de transport pròpia de l’ample ibèric, quan el que volem i necessitem és l’ample de via europeu.
• Unes institucions espanyoles que no defensen els nostres interessos (econòmics, culturals, socials, esportius…) en les institucions comunitàries i internacionals on es suposa que ens representen.
• El dret a emetre el nostre deute com a institucions catalanes i decidir com han de ser les nostres finances.
• Unes polítiques econòmiques que han afavorit la bombolla immobiliària en detriment de l’economia productiva.
• Centenars i centenars de lleis, disposicions i reglaments que consoliden la posició del català com una llengua de segona des del punt de vista legal.

I encara algú es pensa que no hem d’anar a votar el 20-N per recuperar tot això?

No es pot dir blat fins que el tinguis al sac i ben lligat, però els símptomes que la nova Esquerra Republicana de Catalunya (i dic nova perquè s’ha renovat, posat al dia i enfortit amb el Congrés Nacional del passat 1 d’octubre) està recuperant l’espai central que pertoca al partit de l’independentisme democràtic d’esquerres indiquen que anem pel bon camí.

Un d’aquests bons indicis són les enquestes publicades les darreres setmanes, en les que es confirma una tendència a l’alça des dels resultats previstos en sondejos anteriors, que permetrien mantenir o fins i tot superar el resultat de les eleccions generals del 2008, que –cal recordar-ho- van ser la cristal·lització d’un procés de desencantament entre el partit i els sectors socials que volien representar. Si es confirmen els dades de les enquestes, s’hauran superat (com a mínim en termes quantitatius electorals) les conseqüències negatives d’una exhibició de les divergències internes que patia l’independentisme polític l’any 2008. Aquest pas és el necessari per recuperar un sòl electoral que permeti iniciar –amb paciència, constància i moltíssim treball- la recuperació que ens ha de portar a condicionar de manera imprescindible la política catalana la propera legislatura.

Però molts més significatius són els suports que ha rebut la candidatura d’ERC -en coalició amb Reagrupament-  per a les eleccions del proper 20 de novembre al parlament espanyol, sota la plataforma Catalunya Sí. Personalitats com Lluís Llach, Moisès Broggi, Jordi Porta, Miquel de Palol, Gerard Quintana, Ferran Requejo, el Pare Manel o Ventura Pons han decidit donar la cara per una candidatura electoral, fet que en el context de l’anomenada “desafecció política” és altament rellevant. Aquests suports (i molts d’altres que no he esmentat, sense que això es tradueixi en un ordre d’importància) signifiquen que ERC i la coalició que encapçala esdevé de nou un referent sòlid per a una base electoral que en les darreres convocatòries electorals s’havia mirat el projecte amb una certa distància.

Certament, el “factor Junqueras” ha estat determinant. No tant per l’evident solidesa i trajectòria del nou president d’ERC i el seu equip, sinó sobretot pel nou sentit polític (més enllà del rumb) que ha donat al partit. Fa deu mesos molts donaven el projecte republicà per mort i enterrat, però ha demostrat la seva fortalesa –precisament- en la capacitat d’autoregenerar-se. En aquesta línia, l’opció per un Alfred Bosch amb una trajectòria forta en la societat civil i el món acadèmic i cultural aporta la necessària diferència que ha de tenir un projecte com el nostre, que aspira a les transformacions més profundes per al nostre país i la gent que hi viu, proposant un estat propi com a eina per l’assoliment de la justícia social.

Alguns veuran en la nova ERC, i també en el candidat Alfred Bosch, uns outsiders que no encaixen en els cànons de la política convencional. Precisament, aquesta és la nostra força: superar les limitacions d’una política mediatitzada que juga i especula a curt per presentar un projecte sòlid, ambiciós i que mira a mig i llarg termini per a l’assoliment dels ideals de la república, la llibertat nacional  i l’emancipació social. Davant d’uns candidats freds i prefabricats, Alfred Bosch és un candidat capaç de connectar amb la societat, de transmetre valors i ideals en un temps d’incertesa, allunyat de la imatge de gestor i que retorna a la política la significació històrica, en el sentit d’apostar pels grans canvis que han de venir.

Aquest projecte renovat, que compta també amb la participació de militants i dirigents amb trajectòria en el treball de partit (sempre necessari, perquè sense organització no hi ha victòria possible) i amb experiència a les institucions (i que podran aportar també les prevencions davant les maniobres dels nostres adversaris), sap recollir el millor de l’experiència per posar-ho al servei del futur.

Com podem expressar amb poques paraules la il·lusió i responsabilitat que sentim la gent que hi participem? Doncs amb aquelles paraules de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell!”

La primera fallida de deute sobirà grec es remunta al segle IV abans de Crist

Amb la perspectiva dels dies, tot sembla indicar que han estat els factors interns, com la manca de compromís de la oposició amb el pla de rescat aparellat a la quitança acordada pel directori europeu, i la d’una cúpula militar que veia en l’exposició pública de la negociació una humiliació per Grècia, els que han portat a Papandreu a fer un tour de force que, de moment, acaba molt diferent de com havia començat: hi haurà un suport parlamentari ampli al pla de rescat, es retira la proposta del referèndum, però és també és clar que Papandreu haperdut –en termes de carrera política- la partida i serà sacrificat per la constitució d’un govern de concentració nacional o un de perfil tecnocràtic per preparar unes noves eleccions.

Si alguna virtut ha tingut la tragèdia grega d’aquesta setmana és que ha posat encara més al descobert la ineficàcia de la governança actual de la Unió Europea, que a més no ha aconseguit en la cimera del G-20 les aportacions necessàries per tal que el Fons Europeu d’Estabilitat Financera sigui prou robust per poder fer front als atacs –continuats- dels especuladors del deute sobirà (evidentment, la inestabilitat grega ha estat determinant per no assolir aquest objectiu). És una virtut perquè obligarà a trobar nous instruments de reforçament polític de la Unió, però alhora també noves formes de legitimació democràtica de decisions de gran abast que, avui per avui, s’han pres sense el debat polític i social necessari per conformar una voluntat comuna i acceptada per la ciutadania europea.

Article publicat a l’Intocable Digital

La imatge que il·lustra aquest article és una fotografia de l’any 1944, en què un operari escombra piles de dracmes fora de circulació per cremar-los en un forn. Extreta de la web www.historytoday.com

Aquest anunci és la cirereta del pastís d’una campanya de la Generalitat de venda d’immobles per tal d’obtenir liquiditat i estalviar-se l’amortització dels préstecs obtinguts per fer front a la compra d’alguns d’aquests béns. Si bé és lògic que la Generalitat es plantegi aquesta mesura com a extraordinària davant una situació financera difícil per la caiguda dels ingressos tributaris (un 33% de reducció de la recaptació a Catalunya des de l’inici de la crisi el 2008), aplicar-la de manera generalitzada sense discriminar el tipus d’immoble que es posa a la venda és una decisió que comportarà conseqüències negatives per a la cohesió social i la sostenibilitat de les finances públiques.

Per posar un exemple, no és el mateix vendre’s un edifici d’oficines que la propietat d’un hospital (com vol fer el govern català en cas que hi hagi el traspàs de la propietat per part de l’administració central de l’Estat) o d’una promoció d’habitatge protegit. En primer lloc, perquè la privatització de la propietat dels dos darrers béns afectes a polítiques socials pot comportar serioses dificultats en el seu ús, i però també perquè –a diferència d’un edifici d’oficines- no és fàcil traslladar un hospital o obtenir noves promocions per habitatge protegit de lloguer.

Però també caldria revisar el preu de venda que s’ha determinat, inferior al de compra (pèrdues de 42 milions d’euros, segons El País) i sense saber la despesa que comportarà seguir en els immobles en règim de lloguer. Però encara és més sorprenent tot plegat quan llegim que l’Incasòl, que es ven aquests habitatges, aposta per estar present en promocions d’economies emergents invertint a Colòmbia, l’Equador o la Xina, oblidant que el seu centre d’interès ha de ser Catalunya i les polítiques d’habitatge i lligant el seu futur a un creixement d’economies emergents que difícilment es sostindrà en els termes actuals durant  els propers deu anys.

Em dóna la sensació que la Generalitat està intentant obtenir liquiditat (que sens dubte és una necessitat peremptòria) a qualsevol preu, sense observar altres alternatives d’ingressos com una reforma impositiva en el marc de la nostra capacitat normativa o constituir contractes de dret de superfície (en el que no es perd la propietat) per un temps determinat  per als immobles afectats a polítiques socials.

La primera d’aquestes conseqüències és l’increment de la prima de risc, especialment del deute sobirà italià, espanyol, hongarès, irlandès i portuguès. En el cas català, la situació d’inestabilitat augmentada per la decisió grega incrementarà el cost del finançament en els mercats internacionals de capital de la Generalitat de Catalunya per als propers mesos.La segona conseqüència és un trencament de la confiança necessària entre els diferents estats europeus per donar resposta a una crisi que afecta a la moneda comuna.

Val a dir que ens equivocaríem si fem un anàlisi maniqueu sobre aquesta qüestió. Crec que el problema no és el referèndum en si , sinó que aquest pas no estigués previst quan es negociava el rescat, que s’ha aconseguit després de moltes dificultats (només cal recordar els episodis del parlament eslovac i les dificultats al de Finlàndia per l’aprovació del Fons Europeu d’Estabilitat Financera). I cada pas no previst fa que l’efectivitat dels mecanismes i decisions que es prenen per parar la crisi tinguin una utilitat inferior a l’esforç que suposen: l’efecte sobre la cotització del deute sobirà de la compra de deute públic per part del BCE o la creació del Fons Europeu d’Estabilitat Financera s’esvaeixen amb una velocitat supersònica.

Les causes de la decisió grega probablement es troben en la política interna hel·lena. La dèbil situació de l’executiu Papandreu o la pressió de sectors militars ens poden indicar algú camí per treure’n l’entrellat, així com l’exhibició amb la que Alemanya ha imposat les condicions a Grècia, que hauria estat presa com una humiliació per part dels grecs.

En tot cas, ens correspon formular dues preguntes per treure l’entrellat de l’actual situació: Què passarà si Grècia rebutja el pla de rescat? Hi ha una alternativa al pla de rescat? La primera és clara, ja que probablement comportaria la sortida de Grècia de l’euro, la recuperació d’un dracma devaluat, l’impagament del deute i la impossibilitat d’obtenir finançament extern, especialment greu en una economia que depèn de l’arribada de diners de l’exterior com la grega, ja que no pot generar amb rapidesa un riquesa d’origen endogen. Seria una decisió que podria condemnar Grècia a una crisi econòmica permanent en els propers anys.

La segona pregunta té una resposta més difícil, certament. La quitança del deute grec suposa que seran la resta de governs europeus i els creditors els qui assumiran una part del cost, i l’ajust que ha d’assumir Grècia només es podria suavitzar amb una aportació molt més gran per part de la resta de socis europeus.

Estem assistint a uns esdeveniments que marcaran els propers anys. Faríem bé de mirar al passat per no repetir els mateixos errors. En aquest sentit, una recomanació final, de dos articles de John Maynard Keynes, una síntesi dels quals ens podria il·luminar: Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) i Les conseqüències econòmiques del Sr. Churchill (1925).

Les raons adduïdes pel senyor López Carbajo són les que una visió jacobina i simplista de l’estructura de les hisendes públiques a l’estat espanyol ha repetit durant els darrers cent anys: els impostos els paguen els territoris, no els ciutadans. Certament, això és així, i no es qüestiona des de Catalunya, però la despesa pública sí que s’efectua sobre un territori.  Aquests “jocs de mans” –segons les paraules de López Carbajo- serien efectivament un truc de màgia sinó tinguéssim evidències al llarg de la nostra història contemporània de l’actitud extractiva (pràcticament colonial en termes fiscals, podríem afirmar) de la hisenda espanyola vers Catalunya.

Fou Ferran Alsina, ja al Congrés Catalanista de 1893 un dels primers en denunciar l’asfíxia tributària sobre Catalunya, advertir que s’aportava el 21,8% dels ingressos de l’estat espanyol malgrat tenir només el 10,5% de la població. Pocs anys més tard, el 1902, Guillem Graell a La Cuestión Catalana detallava que la contribució de Barcelona a l’estat era de 147 milions de pessetes i la de Madrid 112 milions, rebent la primera 16  i la segona 166. Autors com Joan Creixells, Josep Llord, Jaume Alzina, Joan P. Fàbregas, Ramon Trias Fargas, Jacint Ros, Josep Maria Bricall, Martí Parellada, Antoni Castells o Jordi Pons confirmaran aquesta tendència amb noves evidències al llarg de tot el segle XX i el XXI fins a l’actualitat.

Recorden aquella pel·lícula de l’actor Bill Murray titulada El dia de la marmota, en la qual el protagonista es lleva cada matí en el mateix dia, condemnat a fer les mateixes tasques i a viure les mateixes experiències. Doncs podríem dir que Catalunya protagonitza una altra història, la del segle de la marmota, en la que periòdicament ens veiem obligats a posar sobre la taula el sagnant dèficit fiscal català, que impacta sobre el nostre benestar col·lectiu i progrés econòmic. Ja seria l’hora de superar-ho, no creuen?

Però, com malauradament acostuma a passar, els focus il·luminen només uns conflictes i s’obliden d’altres que, paradoxalment, tot i estar situats a extrems oposats del món àrab, tenen moltes semblances: els territoris ocupats al Sàhara Occidental i Síria. Al Sàhara Occidental des de fa setmanes el deteriorament de la situació (cal recordar que van ser els sahrauís els qui van iniciar una revolta per la dignitat i els drets humans que va ser pionera a la Primavera Àrab) és cada vegada més evident, i ens arriben notícies sobre detencions arbitràries, judicis sense garanties i tortures a ciutadans sahrauís que exerceixen la llibertat d’expressió. A Síria, el règim de Al Assad actua amb total impunitat assassinant, torturant i reprimint la població civil, i mantenint un control sobre la diàspora siriana a l’exterior, fins i tot a Barcelona.

Tant la violació de drets humans als territoris ocupats del Sàhara Occidental com a Síria han deixat de merèixer espai als nostres mitjans de comunicació. L’enquistament del conflicte pels equilibris d’interessos de la comunitat internacional probablement en són l’explicació, però és ben cert que també afecta la prohibició de l’entrada de premsa estrangera en els dos territoris. Aquest és el primer obstacle que hem de vèncer si volem fer visibles el patiment de milions de persones en mans de règims que no respecten els drets humans elementals. Per això, al Parlament de Catalunya treballem intensament des de la Comissió d’Acció Exterior i l’Intergrup per la Pau i la Llibertat al Sàhara, per expressar la solidaritat catalana i donar veu als qui els interessos de la comunitat internacional i la inexistència de la llibertat de premsa ha intentat callar.