Aquesta setmana coneixíem les noves dades sobre l’atur a Pineda: el passat mes d’octubre el nombre d’aturats va arribar als 2.723 habitants, que correspon a un 19′47% de la població activa. El nostre poble, malauradament, lidera aquesta llista negra i això suposa, més enllà dels termes estadístics, un fort patiment per als ciutadans i les famílies de Pineda. Tenim feina, doncs, per aconseguir revertir aquestes xifres com més aviat millor.

Amb aquest panorama, és possible que hi hagi un allunyament vers el compromís col·lectiu. Les dificultats i els reptes massa vegades són una boira massa espessa per poder veure més enllà pel que fa a la implicació política i social. Però no ha de ser així, i no ho és per als qui ens impliquem en la transformació de la nostra societat, la millora de l’economia i l’assoliment d’un país més lliure.

Precisament, fa un parell de setmanes l’assemblea d’Esquerra Republicana de Pineda de Mar em va escollir com a cap de llista per les eleccions municipals del 2011. Un repte que assumeixo amb il·lusió i consciència de l’esforç que comporta, i amb el valor que aporta l’acord de la mateixa assemblea perquè la Mònica Palacín m’acompanyi al segon lloc de la llista.

Pineda té molts reptes per davant. El primer, afrontar la crisi econòmica i reduir l’atur que pateix el nostre municipi, tot enfocant un nou model de desenvolupament econòmic allunyat del toxto pel totxo i centrat en la instal·lació de noves indústries al municipi i l’enfortiment d’un sector comercial avui molt debilitat.

En segon lloc, i de manera paral·lela al repte anterior, hem de dibuixar el futur de Pineda no per una legislatura, sinó per una generació. Caldrà limitar el creixement urbanístic fins allà on sigui possible jurídicament i econòmicament, i protegir els pocs espais naturals que tenim, la vall de la Riera en especial. Però no només cal posar límits al creixement, sinó articular un nou urbanisme dins la zona urbana, que ens permeti oferir més equipaments i articular nous punts neuràlgics del municipi. Aquesta voluntat de planificació no l’hem de limitar només als aspectes urbanístics, sinó també en l’àmbit de l’atenció social, l’educació, la cultura i el desenvolupament econòmic.

El tercer repte és construir un poble abocat a les persones que hi viuen. Volem construir un poble de Pineda més dinàmic, amb un centre neuràlgic que cohesioni el municipi, amb serveis adequats a les necessitats creixents dels nostres habitants, un nivell de vida de molta més qualitat i amb un suport a les iniciatives culturals. I això vol dir incorporar la visió de gènere en totes les actuacions, i pensar intergeneracionalment, per no fer de Pineda un poble només per joves o només per avis, sinó per a totes les generacions, i que convisquin i comparteixin espais.

Aquests reptes, que avui són molt genèrics, els transformarem en propostes concretes que ens permetin avançar, i ho farem recollint les aportacions dels pinedencs i pinedenques. Pineda té un potencial encara no prou explotat, i que aprofitarem al màxim amb el combustible que ens aporta l’estima pel poble on hem crescut i on hem viscut les nostres vides, amb els  valors que hi hem après i amb la consciència de ser un poble fet de la suor del treball de la terra i la mar, de ser el lloc on Serra i Moret, Sara Llorens, Vicenç Riera Llorca o el gran filòleg Joan Coromines van viure, de ser un poble acollit a la falda del Montpalau i regat per un riera que hi ha aportat minerals i vida i banyat en un mar que li aporta sauló i aliment. Aquestes són les espatlles de gegant a les que ens enfilarem per veure-hi més enllà i portar Pineda a l’horitzó que es mereix.

Fa vint anys es produïa la caiguda del mur de Berlín, que expressava la separació dels dos blocs econòmics, polítics i militars que hi havia al món occidental, i s’iniciava el procés de dissolució del bloc de l’Est, el desmantellament de la URSS i la transició d’una economia planificada a una economia de mercat (segurament, massa de mercat). Vint anys després, el món ha canviat molt, i en bona part ho ha fet per la fi del bilateralisme i per la consolidació de l’economia de mercat com a sistema absolutament hegemònic.

Semblava, doncs, que la història, com a procés dinàmic i permanent de transformació de la societat, tocava a la seva fi. O això és el que pensaven alguns, com Francis Fukuyama, que enmig de l’eufòria per la victòria ideològica mundial del neoliberalisme, consideraven que finalment el món havia entrat en un suposat estadi estacionari d’estabilitat i pau, que suposa la culminació de la història humana (semblant al Regne de Déu dels cristians o la dictadura del proletariat del comunisme). Però la realitat seguia essent tossuda, i l’element dinàmic de la història s’imposava: noves realitats, nous reptes, noves esperances i també nous murs.

Comprendre el desenvolupament d’aquells fets, el procés que es va seguir i les seves conseqüències avui és fonamental per entendre el món que ens envolta que, mercès a la globaltizació imperant, cada vegada és més proper a la nostra realitat particular. Per això em permeto de recomanar-vos algunes lectures que considero prou interessants per entendre el que descrivíem anteriorment.

“Caiguda i retorn” de Llibert Ferri, Edicions 3i4

Recull de cròniques periodístiques des de Moscou i altres ciutats del bloc soviètic, des de la Perestroika i la Glaznost fins a l’ascens del partit nacional-bolxevic a Rússia i els mandats de Ieltsin. El fet que es tracti d’un recull de cròniques periodístiques ens permet conèixer l’evolució i sobretot la visió des de la immediatesa temporal, que ja no trobem a llibres redactats amb posterioritat o des d’un punt de vista historiogràfic. Tinc constància que l’autor ha escrit altres llibres sobre la mateixa temàtica i que existeixen altres reculls, que segurament seran tant recomanables com aquest.

“Cafe Europa. Live after communism” de Slavenka Drakulic, Penguin Books.

Aquesta escriptora i periodista croata resident a Suècia explica, des d’un punt de vista molt personal, els canvis que es van produir als països de l’Est des de la caiguda del Mur. Lluny d’entrar en un anàlisi històric o polític, explica a través d’anècdotes quotidianes el manteniment de pràctiques culturals i socials pròpies d’una societat amb economia centralitzada. Molt interessant, sobretot si sabem distingir els judicis potser molt severs i particulars que fa l’autora sobre alguns processos polítics de la resta del llibre.

“The rise and decline of the Soviet economy” de Robert C. Allen, article a la revista acadèmica Canadian Journal of Economics, Vol. 34, no. 4.

El brillant historiador econòmic de la universitat d’Oxford, Robert C. Allen, té una vasta literatura sobre l’evolució de l’economia soviètica i de la trajectòria a llarg termini de les economies de socialisme real, que inclou el llibre Farm to Factory, sobre la industrialització soviètica. En aquest article assenyala les causes econòmiques de la fallida del sistema comunista, que es van expressar amb molta crueltat a partir de 1980. Per ell, les causes van ser una caiguda de la inversió, l’excés de despesa militar i la manca de renovació tecnològica.

“El recomienzo de la historia. De la caída del muro a la guerra de Irak” de Ralf Dahrendorf, Katz Editores.

Dahrendorf, recentment traspassat, ha estat un dels analistes i historiadors més importants del segle XX. En aquest llibre explicava, des d’un punt de vista temàtic i no cronològic, bona part dels esdeveniments que s’iniciaren amb la caiguda del mur el 1989. Ferm defensor de les societats obertes i del liberalisme polític (tot i que no del neoliberalisme econòmic), analitza els processos polítics a l’Europa de l’Est, on hi va poder participar de primera mà amb trobades amb intel·lectuals hongaresos, polonesos, etc.

La classe dirigent catalana -present en el món econòmic, polític i mediàtic- no dóna l’abast a seguir els casos de corrupció i ús indegut de fons públics que han sortit a la llum les darreres setmanes. No cal dir que -malgrat que aquests escàndols es circumscriuen a unes determinades elits barcelonines- aquest fets lamentables no ajuden a mantenir la confiança en les nostres institucions, la nostra societat i la nostra política.

Els detalls dels diferents escàndols són públics i a més subministrats per fascicles pels mitjans de comunicació, i per tant no hi entraré. Però sí que, a redòs de tot plegat, m’agradaria compartir una sèrie de reflexions, potser un xic ordenades, però malgrat tot pertinents per als moments en què vivim:

- No tots som iguals. De bona i mala gent n’hi ha a tot arreu, de tota condició i ideologia, però també és cert que hi ha opcions polítiques que no tenim res a veure amb els casos de corrupció i que,  per honor de la política en general i dels ciutadans que representem, ens veiem obligats a reivindicar una forma de fer política que pot ficar la pota però mai ficarà la mà. Esquerra ha intentat trencar la santa aliança bipartidista d’interessos econòmics i polítics que ha tapat la societat catalana i la política, amb una oficina antifrau, amb explicació pública i transparència (quantes subvencions no eren públiques fins ara!).

- El ventilador s’ha engegat, però a contravent. El debat públic i l’espai compartit és prou important com per no aixecar ombres de sospita sense fonaments. Les declaracions d’Agustí Colomines o de Jordi Pujol són una gran irresponsabilitat, perquè si algú coneix una situació delictiva, el que ha de fer és anar a la justícia o callar. Alguns amenaçaven d’engegar el ventilador, però resulta que ha funcionat a contravent i els ha esquitxat a la cara. Aquesta és una mala política, vingui de qui vingui.

- Hem d’aclarir el què ha passat i fer propostes concretes perquè no torni a succeir. Caldrà fer públics tots els extrems dels casos de què parlem i que les institucions aprovin noves normes que impedeixin repetir aquests episodis, i les organitzacions privades (com el Palau de la Música o els partits polítics) hauran de fer canvis en el seu funcionament intern perquè no es tornin a succeir. A Esquerra ens hi posem -com també proposen altres- i anem per feina: canviarem la llei perquè les fundacions de partits polítics no puguin rebre diners d’altres entitats amb finançament públic i posem en valor el nostre sistema de gestió de les finances del partit.

- Que ningú es despisti: els partits polítics estan suficientment finançats, amb un suport públic en proporció als vots obtinguts i amb els diners que es reben de la militància i les aportacions dels càrrecs electes. Amb el sistema actual, els partits polítics són financerament viables si són curosos amb les finances, austers i no estiren més el braç que la màniga. A Esquerra hem establert un sistema de finançament basat en les aportacions econòmiques dels nostres càrrecs públics per no haver de dependre de cap lobby ni grup d’interès.

- Cal reivindicar el compromís públic de milers de persones, que es deixen la pell a la política, a les institucions culturals i a les organitzacions econòmiques i socials del nostre país sense ficar la mà a la caixa i amb una indubtable voluntat de servei.

La cosa quadra. La raó de la baixa qualitat jurídica del recurs contra el referèndum d’Arenys de Munt ha estat descoberta: l’advocat de l’estat encarregat de la qüestió és un tal Jorge Buxadé, candidat de la Falange i defensor de la teoria de la conspiració en els atemptats de l’11-M a Madrid. Una mostra més que les connexions entre els poders de l’estat espanyol i les seves classes dirigents amb l’extrema dreta nacionalista i feixista encara es manté, després de 30 anys de fiesta de la democracia.

Precisament, el representant de l’aparell de l’estat a Catalunya, Joan Rangel, ahir va publicar un article al seu blog on deia que el referèndum d’Arenys de Munt posa “en crisi la convivència”. Un article encapçalat per una imatge d’una pintada absolutament condemnable a la seu del PSC d’Arenys de Munt, ajudant a fer associacions d’idees que poca cosa tenen a veure amb la realitat, i on es diu que hi ha gent que “pretén fer un ús capciós de l’Estat de Dret”. A mi m’agradaria fer-li algunes preguntes al delegat del govern espanyol: No és fer un ús capciós de l’estat de dret perseguir una consulta convocada per una entitat privada? Qui altera la convivència no és el govern espanyol i el seu delegat intentant impedir una activitat privada recolzada per 11 dels 13 regidors del ple d’Arenys de Munt? O encara la posa més en crisi l’organització feixista de la qual l’advocat de l’estat va ser candidat el 1995 i el 1996, en violentar una activitat on s’ha implicat tot un municipi?

De la resposta de l’estat espanyol a la consulta d’Arenys de Munt se’n treuen dues conclusions: 1) si davant d’una consulta privada fan el que fan, podem esperar-ne de més grosses i inimaginables el dia que la consulta sigui d’abast nacional i 2) vista la poca intel·ligència política de l’estat (judicialitzant la consulta i provocant un efecte dominó, amb un advocat de llarga trajectòria feixista, etc), tenim les de guanyar.

El 4 de juny, ara tot just farà tres mesos, l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar una moció amb els vots a favor d’ERC, CUP, CIU i AM2000 una moció on s’acordava al seu punt tercer “autoritzar al MAPA a utilitzar la Sala Municipal el diumenge 13 de setembre d’enguany, per recollir signatures i realitzar una consulta per copsar l’opinió de la població [...] amb la pregunta: ‘Està vostè d’acord que Catalunya Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”.

Ara resulta que deixar una sala perquè una entitat privada (en aquest cas, el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació) posi una urna i demani l’opinió dels ciutadans d’un municipi és un “perjuicio para la estabilidad social y política”, tal com diu l’advocat de l’estat en el seu recurs contenciós-administratiu.

Per aquestes raons des d’Esquerra exigim al delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ordeni a l’Advocacia de l’Estat que retiri el recurs:

Esquerra demana al delegat del govern espanyol a Catalunya que retiri el recurs contra el referèndum d’Arenys de Munt

El diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya i membre de l’Executiva Nacional, Pere Aragonès, ha demanat ‘al delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ordeni a l’advocat de l’estat que retiri el recurs contra l’acord de ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt’, en el qual s’acordava facilitar un local a l’entitat local Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació perquè celebrés una consulta sobre la independència.

‘No és l’ajuntament qui convoca, sinó una entitat local, a la qual només es cedeix un espai, i no tindrà accés ni al cens electoral ni al padró municipal’, ha afirmat el diputat independentista. Per aquest motiu, Aragonès considera que ‘el recurs de l’advocat de l’Estat no té base jurídica, sinó que respon únicament a motivacions polítiques fruit de les pressions del nacionalisme espanyol més intransigent’. Per tant, ‘o el delegat del govern espanyol ordena que es retiri el recurs o ens explica perquè persegueix una activitat legal només pel fet de ser independentista’.

Per Esquerra, la consulta que impulsa el MAPA ‘és similar a altres consultes que han fet entitats privades , sense cap pretensió d’oficialitat’, com la que es va realitzar sobre l’abolició del deute extern l’any 2000 i és assimilable ‘a qualsevol activitat política que compta amb la cessió d’un espai per part d’un ajuntament’.

Finalment, Aragonès ha considerat que ‘el recurs és una mostra de la baixa qualitat democràtica de l’estat espanyol’ i ha recordat recorda que ‘Esquerra està impulsant la Llei de Consultes Populars al Parlament de Catalunya per tal de donar base legal a la celebració de referèndums per part de la Generalitat i els Ajuntaments de Catalunya’.

L’Enquesta de Població Activa corresponent al segon trimestre del 2009 ja ha estat publicada. Com ja hem fet anteriorment (25/01/2009, 16/12/2008), en aquest bloc agrupem les dades relatives als Països Catalans corresponents als joves entre 16 i 24 anys. Malauradament, aquesta enquesta, en estar configurada per comunitats autònomes, ens impedeix incorporar les dades corresponents a la Franja de Ponent, de la mateixa manera que la naturalesa estatal i els sistemes diferenciats amb les estadístiques d’Andorra i l’estat francès dificulta agregar les dades de la totalitat dels Països Catalans.

Amb aquestes precisions, podem afirmar que els joves aturats al conjunt de la nació catalana en termes de xifres absolutes són avui 252.900, 700 més que en el trimestre passat. Aquest estancament en el creixement dels joves aturats es correspon a 128.500 joves aturats al Principat, 8.700 menys que en el trimestre passat; 104.200 al País Valencià, 7.200 més que en el dada anterior; i 20.200 a les Illes Balears i Pitiüses, 2.300 més que a finals de març. La reducció de l’atur juvenil al Principat es veu compensada per un creixement del mateix al País Valencià i a les Illes Balears. En termes relatius, l’atur juvenil entre 16 i 24 anys se situa 32,08% a les Illes Balears, 36,42% al Principat i 38,36% a les Illes Balears.

Us podeu descarregar la sèrie històrica clicant aquí.

He aprofitat per fer algunes millores al bloc. En l’apartat d’enllaços, trobareu unes quantes novetats en l’àmbit de la Història Econòmica, el meu àmbit acadèmic d’investigació quan l’activitat política em deixa temps lliure. També trobareu a l’apartat de documents el recull de tots els informes de seguiment del Pacte Nacional per l’Habitatge i el projecte de Llei de Consultes Populars per via de Referèndum que s’està tramitant al Parlament de Catalunya.

Millor un no acord que un mal acord. Aquesta frase va ser pronunciada per primera vegada per Joan Puigcercós ara fa un any i després fou repetida pel govern de la Generalitat, com a eslògan de quina era la posició davant la negociació del finançament del Principat. L’Estatut del 2006 establia un model ple d’ambigüitats, principis genèrics i equívocs significatius que distava molt del què s’havia aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005. Per aquesta raó i algunes altres, Esquerra vam decidir rebutjar l’Estatut en el referèndum del 18 de juny de 2006.

Amb aquest Estatut insuficient i retallat , Esquerra no va renunciar a deixar en solitari els partidaris de la retallada (CiU, PSC, ICV) per negociar l’aplicació del finançament. Al contrari, vam decidir jugar perquè crèiem –i creiem- que el nostre escepticisme amb l’Estatut era la millor garantia per obtenir un finançament adequat al què marca aquesta llei.

I hem jugat i hem guanyat, amb unes regles del joc fetes en contra nostra.  Tenint en compte els límits del text estatutari, hem guanyat: un mínim de 3.855 milions d’euros al 2012 i arribar al 105 en relació a la mitjana espanyola en distribució de recursos. El què demanava la Cambra de Comerç, el que es situava com a impossibe el gener d’aquest any. Evidentment que això no és el concert econòmic (prohibit per l’Estatut), però sí que és un pas endavant: recuperem 1/3 del dèficit fiscal. Com deia un destacat membre del govern a proposta d’Esquerra: Cada any ens roben tres camions. La guerrilla catalana ha aconseguit recuperant-ne un, i amb hostatges. Els hostatges –en termes no militars, la garantia- és el paper determinat dels tres diputats d’Esquerra al Congrés, que ja han tingut un mèrit important provocant derrotes del PSOE i el govern espanyol a la cambra baixa, mostrant la debilitat parlamentària d’aquest i empenyent-lo perquè veiés el precipici.

Evidentment no és tot el que voldríem, ni de bon tros. Serà sempre un finançament d’una comunitat autònoma espanyola, i nosaltres volem ser un estat d’Europa. Però això és el que van decidir els catalans en referèndum el juny de 2006. Hem jugat per tancar la carpeta estatutària. Podem estar satisfets però sense triomfalismes, amb humilitat. Un pas endavant necessari per continuar fent un llarg camí. I un cop tancada la carpeta sense una nova frustració que hagués accentuat el pessimisme que plana en la nostra societat, ara és l’hora d’obrir un nou cicle, basat en el dret a decidir.

Els nostres avis treballaven amb la seva memòria. Ara n’hi ha que volen que cada tres anys tinguem amnèsia.

(a la imatge, una enquesta de la revista Esquerra Nacional del mes de març de 2006)

En minoria parlamentària, amb una crisi econòmica de nassos i amb conflicte permanent amb Catalunya. Així es troba Zapatero, i els resultats de les eleccions europees de fa una setmana han confirmat que mantenir-se en aquesta situació té un risc incalculable. Per aquesta raó, segons m’expliquen una gent que es mou en el complex político-periodístic de la Villa y Corte, Zapatero hauria decidit enfocar una nova estratègia que li podria resoldre bona part d’aquests problemes de cop.

El primer pas seria convocar el Consell de Política Fiscal i Financera sense tenir un acord tancat amb Catalunya. Això forçaria el govern de la Generalitat a dir que no o en tot cas a tenir una divisió sobre la seva posició (amb un PSC forçat a justificar un mal acord i Esquerra rebutjant-lo). Qualsevol de les dues opcions provocaria un avançament de les eleccions al Parlament de Catalunya, potser per la primavera. Aleshores Zapatero confia en què Convergència i Unió -que va registrar una tendència a l’alça en les eleccions de fa una setmana- es faria amb el govern de la Generalitat, bé amb l’estratègia de Jordi Pujol del 1999 (en minoria) o bé amb un pacte amb un PSC en caiguda lliure. Aleshores, Zapatero oferiria al president Artur Mas un nou acord de finançament en què augmentaria una mica la xifra del Consell de Política Fiscal i Financera, i aquest acceptaria –després d’un estira-i-arronsa digne dels millors anys del president Pujol- empès per la necessitat de fer front una crisi que s’hauria menjat bona part del teixit industrial català. Per Zapatero seria molt menys costós un acord de finançament amb CiU que amb el PSC, ja que no hauria d’internalitzar els costos de la tensió amb les comunitats autònomes del mezzogiorno, i posaria l’excusa de l’estabilitat parlamentària. Posteriorment, aliança PSOE-CiU al Congrés de Diputats amb un programa de reformes per fer front a la crisi (com va passar el 1993 després de la cessió d’una part de l’IRPF) i tot solucionat.

La sentència del Tribunal Constitucional, a més, ajudaria a anar en aquesta direcció. El TC ratificaria la visió jacobina del text estatutari mitjançant una sentència interpretativa que només declararia inconstitucional alguns articles referents al Síndic de Greuges i faria una interpretació a la baixa de la que, curiosament, ja vam advertir l’esquerra independentista en oposar-nos a ratificar l’Estatut de la Moncloa.

Si seguís aquesta estratègia, en un any Zapatero hauria fet una jugada mestra: conllevancia amb Catalunya després de cinc anys de conflicte, suport parlamentari garantit i reformes per sortir de la crisi. De passada, l’independentisme fora del govern de la Generalitat i un PSC derrotat a les eleccions al Parlament que faria una regressió al sucursalisme entusiasta de principis dels 90.

La veritat, quan m’ho van explicar no m’ho creia, però a la premsa d’avui trobo dues notícies que em fan pensar que potser aquesta estratègia és certa. La primera és un article de Marçal Sintes –un dels contratenors de la coral opinadora de la Casa Gran- al diari Avui on diu que “si es vol conquerir la sobirania plena, el que s’ha de fe rés no parlar-ne gaire i, en canvi, treballar molt, incansablement, dia rere dia”. Vaja, com segurament deu pensar l’autor, el que va fer Jordi Pujol durant 23 anys i que va provocar un esmorteïment de la reivindicació nacional –al contrari del què ha passat amb la presència d’ERC al govern, que ha fet que hi hagi més independentistes que mai-. I al mateix diari trobem, en unes pàgines més enrere, una entrevista a Francesc Homs, on després que se li pregunti cinc o sis vegades quin és l’horitzó nacional de CiU, diu “Més Catalunya. (…) No és filosofia, és molt senzill: un govern nacionalista (…) Hem anat enrere i quan es va enrere, s’ha de tornar a passar per on havíem de passar. (…) I llavors hem d’anar a fer la independència? Això és el món al revés. Doncs l’hem de posar del dret”. Espero que el relat que m’han explicat des de Madrid i la realitat no s’assemblin, perquè sinó anem arreglats.