Pressupostos: quin és el problema de veritat

El debat dels pressupostos de la Generalitat per l’any 2013 gira al voltant de l’objectiu de dèficit –és a dir, quanta despesa no coberta per ingressos podrà ser-ho per endeutament- que establirà el govern espanyol. Augmentar l’objectiu de dèficit és important per a sostenir l’estat del benestar (cada 0,1% de més són 200 milions menys de retallades), però tanmateix és una mesura pal·liativa que no soluciona el problema de fons, ja que el dèficit d’enguany s’haurà de retornar en un futur, i amb interessos.

La qüestió de fons és si l’estat del benestar català gasta per sobre de les nostres possibilitats, i aquí cal tenir clar que no és així: els treballadors i les empreses catalanes paguem impostos suficients per no haver de retallar la despesa la pública. El problema, però, és que una part significativa d’aquests diners (paguem més de 33.000 milions en impostos i la Generalitat només en rep 19.000) no reverteixen en el nostre estat del benestar sinó que queden absorbits per les estructures de l’estat espanyol.

Si Catalunya vol mantenir l’estat del benestar, cal que disposi del recursos que genera l’esforç del propi país. Altres forces han intentant durant molts anys que això sigui possible dins de l’estat espanyol, però sempre han fracassat, evidenciant que només serà possible si disposem d’un estat independent. Mans a l’obra, doncs.

Article publicat l’Esquerra Nacional núm. 212

Read Full Post »

Dèficit fiscal de propina: caselles 627 i 629 de la declaració de la renda

Una de les primeres mesures del govern del PP fou l’aprovació d’un augment de tram estatal de l’IRPF, mitjançant el Reial Decret Llei 20/2011, que establia un “gravamen complementari estatal” sobre les rendes obtingudes pels ciutadans, ja fossin relatives a la base imposable general (rendes del treball i de les activitats econòmiques) com a la base imposable de l’estalvi. Aquest gravamen, que afecta a tots els trams de renda, amb caràcter progressiu, servirà per alleujar les finances de l’administració central de l’Estat, però en cap cas les finances de les comunitats autònomes, que són les que presten els serveis de l’estat del benestar (salut, educació, serveis socials), afegint el dèficit fiscal que, en alguns casos com el de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, suposa una doble factura fiscal i fa que una part important de l’esforç fiscal no es quedi al propi territori i serveixi per mantenir les estructures de l’estat espanyol.

En el seu moment, tant la secretària general d’ERC, Marta Rovira, com el conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, van advertir que el gravamen, en no repartir-se al 50% amb les Comunitats Autònomes (com es fa amb la resta de l’IRPF), agreujaria l’espoli fiscal que patim i que és una de les causes de la precarietat de l’estat del benestar a Catalunya. En efecte, i malgrat les paraules de Montoro que aquest increment es repartiria amb les comunitats autònomes, no hi ha cap mesura per part del govern espanyol que hagi convertit aquestes paraules amb fets. Per tant, es compleixen els mals auguris tant d’ERC com del conseller d’Economia, i el “gravamen complementari estatal” contribuirà en bona part, en efecte, a engreixar el dèficit fiscal.

Quina en serà l’afectació? Si prenem com a referència el percentatge de recaptació de l’IRPF a Catalunya en relació al total estatal –un 20,57% en la declaració de l’exercici 2011- i la previsió d’ingressos pel gravamen complementari xifrada en 5.979 milions d’euros, podríem dir que per aquest concepte a Catalunya es recaptaran uns 1229 milions d’euros complementaris. L’impacte, doncs, és clar.

Si vostès volen saber en la declaració de renda quina part de l’IRPF passa a ampliar el dèficit fiscal que ja tenim, trobaran la quota del gravamen complementari estatal de la base general a la casella 627 i la del gravamen complementari estatal a l’estalvi a la casella 629 de l’esborrany de la declaració. Una propineta per a l’estat espanyol.

Read Full Post »

Prou de banalitzar el nazisme!

Sant tornem-hi. Aquesta vegada ha estat Juan Carlos Rodríguez Ibarra qui ha comparat el procés cap al referèndum sobre la independència de Catalunya amb el nazisme alemany i el feixisme italià. Aquesta comparació no és nova en la política i els mitjans espanyols, però en els darrers mesos, a mesura que el procés cap a la sobirania avança, es va repetint amb més periodicitat i ha arribat l’hora de dir prou.

L’intent d’associar el catalanisme amb el nazisme no és nou. Fa uns anys, amb la formació del primer govern catalanista i d’esquerres, alguns articulistes a la premsa espanyola qualificaven aquest de “nacional-socialista”, tot explicant que estava format per nacionalistes i socialistes, amb la clara voluntat d’identificar la Generalitat amb el règim de Hitler. Aquesta línia ha anat seguint fins a l’actualitat, i en els darrers temps, sobretot des de la manifestació del passat 11 de setembre que va posar la independència de Catalunya en el centre de l’agenda política, han estat diferents veus –moltes d’elles provinents de l’autodenominada esquerra espanyola- les que han anat repetint aquesta associació. José Bono comparant la immersió lingüística a les escoles catalanes amb la persecució dels jueus o Marcelino Iglesias fent el mateix entre el procés sobiranista i l’ascens del nazisme i els milions de morts de la Segona Guerra Mundial en són bons exemples. Aquesta setmana, com dèiem al principi de l’article, ha estat Rodríguez Ibarra qui ha comparat el referèndum democràtic que vol fer una majoria de diputats del Parlament de Catalunya amb el nazisme. Fa un parell de setmanes, va ser el diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, qui en un debat que tenia amb mi a la cambra catalana va comparar l’explicació del dèficit fiscal que patim a Catalunya amb les campanyes del ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, fet que va provocar la meva resposta advertint-lo que havia creuat una línia vermella:

Paradoxalment, el mateix estil que s’utilitza per comparar el nazisme amb el catalanisme és el que s’emprava en la primer meitat de segle XX per part d’alguns representants del nacionalisme espanyol per identificar els catalans amb el poble jueu, i utilitzar els arguments de l’antisemitisme contra la nostra identitat nacional. El mateix diari Abc qualificava el 1936 al president Lluís Companys de “jueu” amb aquestes paraules recollides al llibre Els jueus i Catalunya per Vicenç Villatoro: “Judío es Companys -descendiente de judíos conversos- y no hay más que verle la jeta para comprenderlo, sin necesidad de más exploraciones de su àrbol genealógico”. O tres dècades abans era Pío Baroja qui feia anar l’antisemitisme contra els catalans en afirmar que “los judíos son ellos (…) El aspecto, las aptitudes, la classe de arte que se hace en Cataluña, todo tiene carácter marcadamente semita”.

Tornant a l’actualitat, la banalització del nazisme que suposen les afirmacions que portem sentint els darrers mesos és un insult a totes les víctimes de la barbàrie nazi, tant aquells que van ser reclosos i assassinats als camps de concentració com tants altres que patiren l’horror d’altres formes. Fer anar el qualificatiu de “nazi” amb tanta facilitat demostra no només una manca de coneixement històric inexcusable, sinó també un insult als mínims ètics exigibles a la nostra societat i una ofensa a la dignitat humana. Igualar una proposta democràtica a un règim genocida és, ras i curt, absolutament repugnant.

Però no n’hi ha prou en constatar la repugnància d’aquestes afirmacions. No en podem deixar passar ni una. Qualificar de “nazi” algú , i més si es fa a través dels mitjans de comunicació, ha estat tipificat com a delicte d’injúries pels tribunals, i només fa un parell d’anys que l’exportaveu del govern d’Aznar Miguel Ángel Rodríguez va ser condemnat a pagar una indemnització de 30.000 euros precisament per fer afirmacions d’aquest tipus. Doncs ja ho sabem: cada vegada que ens diguin “nazis”, que caigui una querella. Ja n’hi ha prou de difamar, ja n’hi ha prou de banalitzar la barbàrie. Ja n’hi ha prou.

Read Full Post »

Gallardón i Torres-Dulce: Eppur, si muove!

Finalment la pressió del Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, sobre el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol,  n’ha provocat la seva dimissió forçada, arran d’unes declaracions sobre el marc jurídic vigent i les possibilitat de canviar-lo per fer una consulta sobre la independència.

Val a dir que la virulència amb la que la Fiscalia General de l’Estat, el Partit Popular i la caverna mediàtica espanyolista han demanat el cap de Rodríguez Sol és una mostra de la guerra declarada que el nacionalisme espanyol té amb la voluntat majoritària dels catalans, que volen poder decidir el seu futur col·lectiu. Una guerra política que ha de ser explicada al món, i un exemple és l’insòlit fet de la dimissió forçada del Fiscal en Cap per unes declaracions que no suposen cap de les faltes (lleus, greus o molt greus) que preveuen els articles 62, 63 o 64 de la Llei de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal per iniciar un expedient de remonició, ni vulneren el principi d’imparcialitat de l’article 7 de la mateixa llei ja que es va limitar a constatar les possibilitats del marc jurídic vigent i que aquest pot ser canviat per adaptar-lo a les demandes de la societat.

Aquesta deriva inquisitorial del poder espanyol, en la que cobren força –com a totes les persecucions dogmàtiques contra la lliure opinió- els pecats de pensament, es pot girar en contra d’ell mateix més aviat del què es pensa. Dir clarament que el cas Rodríguez Sol és un “avís a navegants”,  com ha fet Gallardón, no fa res més que evidenciar que la pèrdua de la qualitat democràtica de les institucions espanyoles ha entrat en una nova fase d’intensificació, i que la de descomposició del règim sorgit de la transició i la segona restauració borbònica s’accelera. Quan hom ha d’arribar al punt de perseguir fiscals per dir quin és el marc legal, és que volen segrestar les lleis i el seu procés de configuració al servei d’un ideal que està per sobre la democràcia, en aquest cas la unitat d’Espanya i el manteniment de l’elit que en té capturades les institucions del seu aparell central.

Malgrat tot el que digui Gallardó, faci Torres-Dulce o amenaci Morenés, és clar que la configuració legal de la unitat d’Espanya no podrà resistir davant la voluntat democràtica. Patrimonialitzant l’Estat en mans del nacionalisme espanyol, ens obren la porta a marxar-ne i, ens legitimen saltar la paret. Com més injusta es mostra una llei (o un marc constitucional), més probabilitats té de ser superada. Perquè com va dir Galileu quan se’l va forçar a abjurar de la seva teoria en la que defensava que la terra gira al voltant del Sol, Eppur, si muove. I malgrat això, es mou.

Read Full Post »

Els costos de la política econòmica espanyola per a Catalunya (més enllà del dèficit fiscal)

El pressupost del 2013 serà difícil degut al context econòmic i financer de Catalunya i del conjunt de la zona euro, però es veurà molt afectat negativament també per algunes decisions del govern espanyol que afectaran negativament aquests pressupostos i que ens veiem obligats a pressionar per solucionar-les.  Convé fer-ne un llistat , perquè totes elles tenen un impacte negatiu sobre els comptes de la Generalitat que, val a dir, és l’administració que presta els serveis públics de l’Estat del Benestar: ensenyament, salut i benestar social.

Impagaments i compromisos no complerts

-          Incompliment del pagament corresponents als compromisos d’inversió en infraestructures dels anys 2008, 2009 i 2010, contemplats en la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’Autonomia, amb un impacte de 1.689 milions d’euros.

-          Incompliment de la mateixa Disposició Addicional en els pressupostos de 2013, per una valor de 661 milions d’euros.

Increments de despesa provocats

-          Ingressos finalistes (que l’Estat envia per a polítiques concretes, moltes de les quals obligades per lleis del propi govern espanyol) que s’han reduït i que la Generalitat ha hagut de compensar parcialment, amb un impacte negatiu de 296 milions d’euros.

-          Augment de l’IVA que paga la Generalitat, i que recaptarà l’Estat (per l’Estat, un augment de l’IVA és neutral, ja que es paga a si mateix): impacte negatiu de 66 milions d’euros.

Boicot a l’autonomia fiscal de la Generalitat

-          Recursos d’inconstitucionalitat que suspenen l’aplicació de determinats impostos i taxes aprovats per la Generalitat en ús de l’autonomia fiscal que li reconeixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Només la suspensió de l’Impost sobre Dipòsits Bancaris que pagaven les entitats financeres provoca un impacte negatiu de 500 milions d’euros en el pressupost de 2013.

Segrest de l’endeutament gràcies als nostres impostos

-          Establiment d’un límit de dèficit del 0,7% d’un total del 4,5%; contrari a les recomanacions del Parlament Europeu i inversament proporcional a la participació de les Comunitats Autònomes en el conjunt de la despesa. Aplicant el criteri de proporcionalitat, el dèficit hauria de ser de l’1,7%, fet que suposaria estalviar retallades per valor de 2.000 milions d’euros.

Sumin i veuran que el resultat és superior a la xifra que ens diuen que cal retallar (4.000 milions) per quadrar els números del pressupost per a 2013 de la Generalitat de Catalunya. Des d’ERC treballarem per impulsar mesures en l’àmbit dels ingressos que permetin reduir les retallades i alternatives en l’àmbit de les despeses que permetin garantir la prestació dels serveis públics. Però més enllà del què està al nostre abast, caldrà també pressionar per totes les xifres que hem descrit al llarg d’aquest article.

Read Full Post »

El govern espanyol ens declararà la independència

La vicepresidenta del govern espanyol ha anunciat la voluntat de recórrer l’aprovació de la Declaració de Sobirania per part del Parlament al Tribunal Constitucional.  Segons Soraya Sáenz de Santamaría, la declaració aprovada té efectes jurídics i per tant, encara que és una resolució que serveix per impulsar l’acció política (d’acord amb l’article 145 del Reglament del Parlament) i no és un text de caràcter normatiu, mereix ser recorreguda per declarar la seva inconstitucionalitat.

Sembla que el govern espanyol ha passat per alt la posició inicialment expressada pel ministre Margallo quan deia que la declaració no tenia efectes jurídics , i per tant, reconeix carta de naturalesa jurídica a la declaració parlamentària. La fonamentació estaria en el fet que el contingut polític de la Declaració estaria en contra del “espíritu constitucional”, que identifiquen no pas amb el pas d’una dictadura a un sistema democràtic, sinó amb la indissoluble unitat de la pàtria espanyola. Es recorre una manifestació de voluntat política aprovada de manera àmpliament majoritària per un parlament conformat per la voluntat popular, un fet inèdit en  la història política i constitucional recent de l’Estat espanyol. Les opinions contràries a la unitat d’Espanya, doncs, han passat a ser inconstitucionals i per tant, il·legals.

El fet que es recorri obre la caixa de Pandora, amb unes conseqüències polítiques i jurídiques avui mateix d’abast imprevisible, d’entre les quals les següents:

a)      La naturalesa antidemocràtica de l’Estat espanyol suposa una vulneració dels principis democràtics fonamentals: des d’una visió restrictiva, sovint se’ns diu que només tindríem el dret a l’autodeterminació si fóssim un poble sotmès, privat dels seus drets fonamentals. Si un Parlament no pot emetre una declaració de voluntat política basada en la llibertat d’opinió, és clar que Espanya es situa davant el món com un estat que no respecte el pluralisme intern i els principis democràtics.

b)      Els efectes de la inconstitucionalitat: quan una norma és declarada inconstitucional, deixa de ser vigent i no s’aplica. En el cas d’una declaració que és una resolució que impulsa l’acció política, què faran? Declararan inconstitucional l’expressió d’una voluntat política al Parlament? Quin serà l’abast concret de la inconstitucionalitat? Obligaran al Parlament a esborrar la declaració de la seva web i del Butlletí Oficial?

c)       Obre la porta a recórrer una decisió favorable del Tribunal Constitucional a instàncies internacionals: què en diran de la prohibició d’una opinió alguns organismes com el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, en especial respecte als articles 9, 10 i 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans? O què en diran respecte a la contradicció que prohibir una manifestació de la voluntat d’un Parlament mitjançant una resolució declarativa sense caràcter normatiu suposa respecte a l’article 20 de la Constitució Espanyola, l’article 55 de l’Estatut o respecte a diversos tractats internacionals signats per Espanya?

d)      Què faran si el Parlament la torna a aprovar? Si fos una norma, es tornaria a anular i declarar la vigència, però es pot anular una opinió? Com ho faran? Suspendran el ple del Parlament que la pretengui tornar a votar?

I per sobre de tot, atorguen carta de validesa jurídica pel que fa a les discussions sobre la sobirania d’una declaració d’aquest tipus, i per tant, legitimen el fet de recórrer al dret internacional públic, que en múltiples ocasions, ha regulat el cas de l’accés democràtic a la sobirania dels pobles.

En definitiva, que si algú encara no s’ho creia, al final serà el govern espanyol qui, amb l’exclusió de la realitat catalana del marc constitucional espanyol, ens proclamarà la independència. I probablement ho farà a l’estil del nacionalisme espanyol: la independència de Catalunya per exclusió de la seva voluntat democràtica del marc constitucional espanyol. Si confronten Constitució Espanyola i democràcia, és clar qui guanyarà. Fermesa, i temps al temps.

 

Read Full Post »

El cost de construir Espanya

Fa uns mesos, el Parlament de Catalunya va viure un debat sobre l’acció exterior de la Generalitat, en què el Partit Popular demanava de tancar les delegacions de París, Londres, Berlín i Nova York. Per veure si els espanyolistes tenien raó en el suposat ‘malbaratament’ en el cost de l’acció exterior de la Generalitat, vam buscar algunes dades sobre la despesa de les ambaixades espanyoles per tal de comparar-ho. La realitat va superar totes les sospites: per les ambaixades i l’exèrcit espanyol, el criteri pressupostari és la coneguda frase de ‘la casa és gran!’.

Durant aquestes mesos, hem descobert una llarga llista d’inversions i obres que resulten absolutament desconcertants pel seu cost i objecte, com ara la construcció de les residències dels ambaixadors espanyols al Marroc (5.951.377,94 euros) i Jordània (4.849.428,91 euros), la residència per a diplomàtics espanyols a Londres (1.770.040,36 euros), o la reforma del celobert del palauet de l’ambaixada al Vaticà (374.159,61 euros). I alhora també una gran passió dels ambaixadors per decorar les seves residències oficials a càrrec dels fons públics (102.080 euros a Guinea-Bissau, 324.222,17 a Mèxic, 160.000 a Khartum, 349.998,61 a Doha, 350.000 a Beijing, 233.015,72 a Zagreb, 283.346 a Nova Delhi o 560.000 a Tòquio).

Hem descobert, alhora, que la despesa militar encapçala, setmana rere setmana, les licitacions i adjudicacions publicades al Butlletí Oficial de l’Estat, incloent compres massives de munició (4.403.589 euros en els darrers tres mesos i mig), estudis sobre com col·locar un masteler en una fragata (2.000.000 euros), o despeses vitals per a la seguretat de l’Estat com segar la palla per a la cavalleria militar (206.910 euros). Fins i tot, hem descobert que l’exèrcit espanyol té un conjunt de ‘Centros Deportivos Socioculturales’ finançats amb fons públics dedicats al golf, hípica o vela per al gaudi dels oficials i la soldadesca.

També hem descobert que els símbols costen molts i molts diners. Alguns exemples en són el cost dels retrats del rei i la reina d’Espanya per a l’ambaixada de Berlín (73.590 euros), les banderes espanyoles per a les ambaixades (115.640 euros), els uniformes d’etiqueta de l’exèrcit (208.656,80 euros) o la coberteria i aixovar de les ambaixades amb els símbols oficials (330.400 euros).

Ens diuen que construir un estat català és molt car, però per poc que ens hi posem serà infinitament més barat que mantenir i construir l’estat espanyol. Les despeses excessives de les polítiques de construcció nacional espanyola en exteriors i defensa són la lliçó del que no ha de fer la futura República Catalana. Un estat que volem més democràtic, més eficaç, més just i més barat que l’Espanya que paguem i patim.

Article publicat originalment a Vilaweb.

La fotografia que il·lustra aquest article és una estança de l’ambaixada espanyola a Washington

Read Full Post »

Els números del PP: 1.300 milions en subvencions?

He de confessar que el Partit Popular a Catalunya (però també a Espanya) en el tema dels números em deixa una mica parat. Primer va ser la seva presidenta, Alícia Sánchez Camacho, qui en un debat a 8tv va afirmar que “Espanya té 500 segles d’història”, amb la conseqüent onada d’acudits a les xarxes socials que va provocar. També va fer fortuna la seva suma equivocada en el debat de TV3, desquadrada en 100 milions d’euros. Després ha estat el seu portaveu parlamentari, Enric Millo, que ha afirmat que hi ha un 63% de diputats a favor de la independència un 47% contrari, fet que suma un 110% de diputats al Parlament, cosa impossible. En tot cas, deixem de banda aquests lapsus matemàtics o lingüístics i centrem-nos en la mesura que han proposat al Parlament en el debat sobre la convalidació dels canvis en l’Impost del Patrimoni per tal que gravar més les grans fortunes: suprimir els 1.300 milions d’euros que la Generalitat destina a subvencions, ras i curt.

D’on han tret aquesta xifra? Espero que ja ho justificaran més endavant, però el més probable és que hagin agafat la xifra que apareix en el pressupost de la Generalitat del 2012 en l’article 48 del Capítol Quart que engloba totes les subvencions de l’administració del govern català (en sentit estricte, excloent les entitats autònomes o instituts com l’ICS, CatSalut, etc.), que és de 1.253 milions d’euros, sota l’epígraf Transferències a famílies, institucions sense fi de lucre i altres ens corporatius.

Només sentint això, algunes persones poden pensar que aquesta és una mesura adequada, sobretot perquè des de la dreta mediàtica i política espanyola s’ha generat la idea que la Generalitat destina les seves subvencions a la “construcció nacional”, però si anem al detall de què engloba aquesta partida (ho podeu consultar aquí, mirant de què està compost l’article 48) veurem que això no és gens cert, ja que hi trobem les següents despeses que si s’acceptés la proposta del PP s’eliminarien:

- Prestacions derivades de la Llei de la Dependència: prestació econòmica vinculada al servei, al cuidador no professional o a l’assistència personal.

- Renda mínima d’Inserció.

- Llars d’infants i escoles de música o dansa.

- Convenis i programes pel foment de la Formació Professional.

- Prestacions per l’acolliment de menors tutelats per la Generalitat.

- Prestacions per a joves extutelats.

- Indemnitzacions persones incloses supòsits Llei 46/77, de concessió d’amnistia.

- Pensions assistencials per vellesa i malaltia.

- Prestacions complementàries per a pensionistes de la modalitat no contributiva, per invalidesa o jubilació.

- Prestacions per atendre necessitats bàsiques.

- Pròtesis i vehicles per a invàlids.

Veient l’afectació d’aquesta mesura, estic convençut que el PP l’ha proposat sense haver-s’ho mirat gaire, i que si tinguessin la responsabilitat de portar-ho a terme veurien la impossibilitat d’aplicar-la. Malauradament en aquest cas, com en tants d’altres, prioritzen la propaganda al rigor i al sentit comú més elemental.

Read Full Post »

Madrid no és Londres ni Ottawa

“Un referèndum legal i pactat”. Aquests són els límits dins els quals el PSC vol circumscriure el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur, i ho justifica dient que el referèndum sobre la independencia de Catalunya ha de seguir el model dels casos del Quebec i Escòcia, mitjançant acord sobre la seva convocatòria entre els governs català i espanyol. L’argument del PSC, però, falla en les premisses sobre les quals es fonamenta.

En primer lloc, l’Estat Espanyol, a diferència del Canadà o el Regne Unit respecte al Quebec i Escòcia, no considera que el futur de Catalunya sigui una decisió que ha de ser presa pels ciutadans de Catalunya, sinó pel conjunt dels ciutadans espanyols. Agafant-se a una interpretació restrictiva de l’article 1.2 de la Constitució Espanyola (“la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”) no només rebutja el dret dels catalans a decidir sobre el seu estatus jurídic i polític, sinó que fins i tot impedeix que el poble català expressi en una consulta la seva voluntat de separar-se o no de l’Estat Espanyol a partir de la qual hi hauria l’obligació de negociar una solució, en la línia de la posició de la Cort Suprema del Canadà respecte al referèndum del Quebec. Per tant, les institucions de l’Estat Espanyol interpreten que la seva legalitat impedeix el referèndum. Aquest és el posicionament fins avui, tot i que esperem que canviï en un futur.

En segon lloc, l’Estat Espanyol no accepta pactar el referèndum. Ho ha dit el govern espanyol, en mans del PP, dient que aquesta qüestió “no puede prosperar ni ser objeto de negociación”. Ho ha dit el principal partit de l’oposició, el PSOE, en afirmar que el dret a decidir “no tiene salida” i que “es un debate en el que no nos vamos a poner de acuerdo”. Per tant, no hi ha cap voluntat d’acord de l’altra part, com sí que han fet –no sense dificultats- els parlaments i governs del Regne Unit i del Canadà. Precisament, fa pocs dies el Parlament britànic va aprovar un informe en què en relació al referèndum escocès afirma: “Estem d’acord en què al final, aquesta és una decisió que només els escocesos poden prendre i que, sigui quina sigui la seva visió, la resta del Regne Unit ha d’estar preparat per acceptar-la”. Molt lluny del posicionament de la dreta i l’esquerra espanyoles.

Les dues premisses en les que el PSC basa el seu argumentari per no sumar-se a la Declaració de Sobirania no són gens coherents amb la realitat política i institucional de l’Estat Espanyol. Potser podrien tenir sentit en el debat polític del Quebec o d’Escòcia, ja que la posició del Canadà i del Regne Unit respon a aquestes premisses. Però, malauradament, el govern de Madrid no té el sentit democràtic que sí tenen a Ottawa o Londres. I crec sincerament que el PSC d’això n’és conscient, però manté el plantejament per poder guanyar temps o, el que és molt pitjor, subordinar la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya al permís de PP i PSOE.

Precisament per aquestes raons, el primer pas és actuar com un poble major d’edat, que es considera prou gran per decidir el seu futur sense cap altra condicionant que la seva voluntat conformada democràticament, amb respecte a la pluralitat interna i expressada lliurement. Per això aprovarem la Declaració de Sobirania.

Read Full Post »

El monopoli tributari

El govern espanyol ha decidit imposar, en els aspectes de política tributària i pressupostària, el joc del gat i la rata a la Generalitat de Catalunya. Sota l’excusa del procés de consolidació fiscal imposat per les institucions europees, el ministre Montoro ha aprofitat per limitar les possibilitats de la Generalitat de gestionar la crisi econòmica imposant-li uns deures (a la Generalitat i a la resta de CCAA, la majoria de les quals callen per disciplina de partit amb el PP) molt més severs que no pas els que adjudicats a si mateix, i l’exemple més clar és l’objectiu de dèficit establert per a les distintes administracions: per a l’any 2013, i tenint present que l’objectiu per al conjunt de l’estat espanyol és que el dèficit no superi el 4,5% del PIB,  les comunitats autònomes només podran arribar a un dèficit del 0,7% del seu PIB (tot i representar un terç de la despesa pública i ser les responsables dels serveis de salut, educació i benestar social), reservant per al govern de l’estat el 3,8% restant (a les administracions locals els ha imposat el 0%, és a dir, el ple equilibri pressupostari).  Això representa incrementar, respecte a l’any 2012, i pel cas de Catalunya, en 1.600 milions d’euros l’ajust pressupostari, que sumats amb l’augment dels interessos i les reduccions de les transferències de l’Estat, arribarà a un total de 4.000 milions d’euros si no s’apliquen mesures fiscals en l’àmbit dels ingressos, obligant la Generalitat a buscar sortides que, poc després, el mateix govern espanyol anirà tapant per tenir-nos dins la gàbia.

Per tal de reduir l’impacte de les retallades, el govern de CiU de la passada legislatura (d’acord amb el PP, tot s’ha de dir), va decidir crear una taxa per l’expedició de receptes de medicaments (l’anomenat euro per recepta) i unes taxes judicials. Són unes mesures d’ingressos amb un risc important d’incrementar desigualtats i dificultar l’accés als serveis públics als sectors de menys renda del nostre país. Precisament per això, en l’acord d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC es va incloure la necessitat de revisar aquestes figures per tal d’incrementar els col·lectius protegits de la seva aplicació amb l’objectiu de reduir els efectes negatius per l’accés als serveis públics que podrien tenir. Més enllà dels aspectes positius o negatius des del punt de vista de l’equitat, és cert que aquestes mesures responien a la necessitat de generar ingressos i estalvis per aconseguir els objectius de dèficit imposats pel mateix govern espanyol.

El gir econòmic i social que ha representat el pacte d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC ha suposat que el camí per generar nous ingressos no sigui l’establiment de taxes universals que poden incrementar les desigualats, sinó una política fiscal progressiva, en què es demana a qui més té que aporti més, impulsant nous impostos sobre les grans fortunes (reformant l’impost del patrimoni), successions, nuclears, banca, grans superfícies…

Precisament, el govern espanyol ha decidit impedir que aquestes mesures tirin endavant, dinamitant, mitjançant la presentació de recursos al Tribunal Constitucional, l’aplicació d’aquestes, sobretot les de nova creació. L’exemple més clar és el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost sobre la banca (tècnicament, l’impost sobre dipòsits de clients en els entitats de crèdit), que hauria generat al voltant d’uns 500 milions d’euros de nous ingressos, que anirien a reduir les retallades.

L’objectiu és clar: el govern espanyol vol boicotejar tot el marge d’autonomia fiscal que pugui tenir la Generalitat, per d’aquesta manera tenir-la més “collada” políticament i financera, obligant-la a retallar despesa en serveis bàsics (amb l’objectiu que el catalanisme es desgasti políticament) i fer-la més depenent dels instruments de l’estat per finançar les autonomies, com el Fons de Liquiditat Autonòmic.

No contenta amb impugnar l’impost a la banca, el govern espanyol també ha decidit impugnar l’euro per recepta i les taxes judicials deu mesos després que Alícia Sánchez Camacho i els seus diputats en permetessin l’aprovació al Parlament. Per què les considera socialment injustes? No, perquè si fos aquesta la qüestió no hagués permès aprovar-les al Parlament. Per què són un petit marge de nous ingressos per la Generalitat? Sí, perquè aquesta és la raó que esgrimeix en els recursos presentats: el fonament no es basa en una vulneració de drets fonamentals, sinó en una vulneració de competències. Volen, ras i curt, posar-les ells i recaptar-les ells, com ja han fet amb l’augment del copagament sanitari i de les taxes judicials de Gallardón.

Anem cap al monopoli tributari, en què el govern espanyol retindrà la pràctica totalitat de l’autonomia d’ingressos mitjançant la fiscalitat i deixarà per a les comunitats autònomes un espai reduït. El monopoli tributari que se’ns imposa no és, ni tant sols, una qüestió de política pressupostària, sinó que és una qüestió de poder: menys autonomia d’ingressos, menys autonomia política. És un nou episodi del pacte de la fam que patim de fa temps.

Read Full Post »