Continua l’asfíxia: dues decisions i una dada d’aquesta setmana

El govern de l’estat espanyol continua de forma implacable la seva estratègia de recentralització política mitjançant l’asfíxia financera. Si venim d’unes decisions que han configurat un marc polític i financer destinat a tenir la Generalitat agafada per la tresoreria (gràcies a una reforma constitucional i una llei orgànica d’estabilitat pressupostària aprovades en els darrers dos anys) i que ja hem denunciat en altres ocasions; si tenim uns objectius de dèficit que posen en perill la cohesió social especialment en aquells territoris que ja són contribuïdors nets del sistema de finançament autonòmic i no tenen l’efecte capitalitat (és a dir, el conjunt dels Països Catalans); ara s’hi afegeixen tres notícies d’aquesta setmana que agreugen més la situació, i evidencien que per molts números que fem, la solució a les retallades  és política i passa en bona part per l’emancipació nacional respecte de l’estat espanyol, sense la qual no és possible una emancipació de l’especulació financera.

Primera notícia: el govern espanyol, davant la possibilitat que les comunitats autònomes puguin accedir als mercats de deute (sense passar pel Fons de Liquiditat Autonòmic) que s’ha obert les darreres setmanes després de la bona col·locació de les noves emissions de deutes de la banca espanyola en els mercats, ha decidit limitar l’accés al crèdit a uns tipus d’interès que no poden passar els 100 punts bàsics (l’1%) al tipus que paga el deute estatal, que juga amb avantatge gràcies al suport claríssim de les institucions europees. A aquest tipus d’interès, i tenint en compte la penalització que pateix la Generalitat de Catalunya en els mercats perquè no és l’administració que recapta els impostos dels ciutadans (fet que li resta capacitat de resposta davant possibles dificultats de pagament), el Govern de l’Estat provoca una nova tanca dels mercats financers al deute de la Generalitat just quan es començava a obrir des de la intervenció de facto de l’estat espanyol del maig del 2010. Tots a passar pel FLA.

Segona notícia: el Consell de Ministres ha aprovat avui la possibilitat de negar a les comunitats autònomes que no compleixin la llei d’estabilitat pressupostària (que imposa obligacions de límit de dèficit de molt difícil compliment sense provocar un trencament social a Catalunya) les transferències per a polítiques finalistes, que es gestionen a part del model de finançament, fet que es suma a la reducció d’aquestes partides en els darrers anys que ha obligat a la Generalitat desemborsar de la seva butxaca prop de 300 milions d’euros per cobrir allò que no pagava l’estat. El govern de l’Estat, doncs, amenaça de no cobrir transferències a les que està obligat per llei si no ens sotmetem a l’estratègia de la recentralització financera per la via de l’asfíxia política. Eliminar polítiques socials fent d’escut humà la Generalitat de Catalunya.

I la dada: aquesta setmana Mariano Rajoy al Congrés de Diputats i Andreu Mas-Colell al Parlament han avançat les que poden ser les xifres definitives del dèficit del conjunt de les administracions públiques (Estat, comunitats autònomes i ens locals) i de la Generalitat de l’any 2012, respectivament. Rajoy ha afirmat que el dèficit per al conjunt del sector públic de l’estat espanyol es situaria al voltant d’un 7% del PIB espanyol, fet que tenint en compte que l’any 2011 va situar-se al 8,96%, suposaria que al conjunt de l’Estat s’han fet retallades per valor de 20.000 milions d’euros. Per la seva banda, Andreu Mas-Colell va expressar que el dèficit de la Generalitat per al 2012 es situaria finalment al 2% del PIB català, fet que suposa tenint en compte el dèficit del 2011 que va ser del 3,99% les retallades de la Generalitat l’any 2012 hauran estat de 4.000 milions d’euros. Per tant, només la Generalitat de Catalunya per si sola haurà hagut d’assumir unes retallades corresponents al 20% del total de les administracions públiques de l’estat espanyol. Una desproporció absoluta, injusta i obligada per l’estat espanyol que paguen les classes mitjanes i populars catalanes

Read Full Post »

El cost de construir Espanya

Fa uns mesos, el Parlament de Catalunya va viure un debat sobre l’acció exterior de la Generalitat, en què el Partit Popular demanava de tancar les delegacions de París, Londres, Berlín i Nova York. Per veure si els espanyolistes tenien raó en el suposat ‘malbaratament’ en el cost de l’acció exterior de la Generalitat, vam buscar algunes dades sobre la despesa de les ambaixades espanyoles per tal de comparar-ho. La realitat va superar totes les sospites: per les ambaixades i l’exèrcit espanyol, el criteri pressupostari és la coneguda frase de ‘la casa és gran!’.

Durant aquestes mesos, hem descobert una llarga llista d’inversions i obres que resulten absolutament desconcertants pel seu cost i objecte, com ara la construcció de les residències dels ambaixadors espanyols al Marroc (5.951.377,94 euros) i Jordània (4.849.428,91 euros), la residència per a diplomàtics espanyols a Londres (1.770.040,36 euros), o la reforma del celobert del palauet de l’ambaixada al Vaticà (374.159,61 euros). I alhora també una gran passió dels ambaixadors per decorar les seves residències oficials a càrrec dels fons públics (102.080 euros a Guinea-Bissau, 324.222,17 a Mèxic, 160.000 a Khartum, 349.998,61 a Doha, 350.000 a Beijing, 233.015,72 a Zagreb, 283.346 a Nova Delhi o 560.000 a Tòquio).

Hem descobert, alhora, que la despesa militar encapçala, setmana rere setmana, les licitacions i adjudicacions publicades al Butlletí Oficial de l’Estat, incloent compres massives de munició (4.403.589 euros en els darrers tres mesos i mig), estudis sobre com col·locar un masteler en una fragata (2.000.000 euros), o despeses vitals per a la seguretat de l’Estat com segar la palla per a la cavalleria militar (206.910 euros). Fins i tot, hem descobert que l’exèrcit espanyol té un conjunt de ‘Centros Deportivos Socioculturales’ finançats amb fons públics dedicats al golf, hípica o vela per al gaudi dels oficials i la soldadesca.

També hem descobert que els símbols costen molts i molts diners. Alguns exemples en són el cost dels retrats del rei i la reina d’Espanya per a l’ambaixada de Berlín (73.590 euros), les banderes espanyoles per a les ambaixades (115.640 euros), els uniformes d’etiqueta de l’exèrcit (208.656,80 euros) o la coberteria i aixovar de les ambaixades amb els símbols oficials (330.400 euros).

Ens diuen que construir un estat català és molt car, però per poc que ens hi posem serà infinitament més barat que mantenir i construir l’estat espanyol. Les despeses excessives de les polítiques de construcció nacional espanyola en exteriors i defensa són la lliçó del que no ha de fer la futura República Catalana. Un estat que volem més democràtic, més eficaç, més just i més barat que l’Espanya que paguem i patim.

Article publicat originalment a Vilaweb.

La fotografia que il·lustra aquest article és una estança de l’ambaixada espanyola a Washington

Read Full Post »

El monopoli tributari

El govern espanyol ha decidit imposar, en els aspectes de política tributària i pressupostària, el joc del gat i la rata a la Generalitat de Catalunya. Sota l’excusa del procés de consolidació fiscal imposat per les institucions europees, el ministre Montoro ha aprofitat per limitar les possibilitats de la Generalitat de gestionar la crisi econòmica imposant-li uns deures (a la Generalitat i a la resta de CCAA, la majoria de les quals callen per disciplina de partit amb el PP) molt més severs que no pas els que adjudicats a si mateix, i l’exemple més clar és l’objectiu de dèficit establert per a les distintes administracions: per a l’any 2013, i tenint present que l’objectiu per al conjunt de l’estat espanyol és que el dèficit no superi el 4,5% del PIB,  les comunitats autònomes només podran arribar a un dèficit del 0,7% del seu PIB (tot i representar un terç de la despesa pública i ser les responsables dels serveis de salut, educació i benestar social), reservant per al govern de l’estat el 3,8% restant (a les administracions locals els ha imposat el 0%, és a dir, el ple equilibri pressupostari).  Això representa incrementar, respecte a l’any 2012, i pel cas de Catalunya, en 1.600 milions d’euros l’ajust pressupostari, que sumats amb l’augment dels interessos i les reduccions de les transferències de l’Estat, arribarà a un total de 4.000 milions d’euros si no s’apliquen mesures fiscals en l’àmbit dels ingressos, obligant la Generalitat a buscar sortides que, poc després, el mateix govern espanyol anirà tapant per tenir-nos dins la gàbia.

Per tal de reduir l’impacte de les retallades, el govern de CiU de la passada legislatura (d’acord amb el PP, tot s’ha de dir), va decidir crear una taxa per l’expedició de receptes de medicaments (l’anomenat euro per recepta) i unes taxes judicials. Són unes mesures d’ingressos amb un risc important d’incrementar desigualtats i dificultar l’accés als serveis públics als sectors de menys renda del nostre país. Precisament per això, en l’acord d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC es va incloure la necessitat de revisar aquestes figures per tal d’incrementar els col·lectius protegits de la seva aplicació amb l’objectiu de reduir els efectes negatius per l’accés als serveis públics que podrien tenir. Més enllà dels aspectes positius o negatius des del punt de vista de l’equitat, és cert que aquestes mesures responien a la necessitat de generar ingressos i estalvis per aconseguir els objectius de dèficit imposats pel mateix govern espanyol.

El gir econòmic i social que ha representat el pacte d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC ha suposat que el camí per generar nous ingressos no sigui l’establiment de taxes universals que poden incrementar les desigualats, sinó una política fiscal progressiva, en què es demana a qui més té que aporti més, impulsant nous impostos sobre les grans fortunes (reformant l’impost del patrimoni), successions, nuclears, banca, grans superfícies…

Precisament, el govern espanyol ha decidit impedir que aquestes mesures tirin endavant, dinamitant, mitjançant la presentació de recursos al Tribunal Constitucional, l’aplicació d’aquestes, sobretot les de nova creació. L’exemple més clar és el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost sobre la banca (tècnicament, l’impost sobre dipòsits de clients en els entitats de crèdit), que hauria generat al voltant d’uns 500 milions d’euros de nous ingressos, que anirien a reduir les retallades.

L’objectiu és clar: el govern espanyol vol boicotejar tot el marge d’autonomia fiscal que pugui tenir la Generalitat, per d’aquesta manera tenir-la més “collada” políticament i financera, obligant-la a retallar despesa en serveis bàsics (amb l’objectiu que el catalanisme es desgasti políticament) i fer-la més depenent dels instruments de l’estat per finançar les autonomies, com el Fons de Liquiditat Autonòmic.

No contenta amb impugnar l’impost a la banca, el govern espanyol també ha decidit impugnar l’euro per recepta i les taxes judicials deu mesos després que Alícia Sánchez Camacho i els seus diputats en permetessin l’aprovació al Parlament. Per què les considera socialment injustes? No, perquè si fos aquesta la qüestió no hagués permès aprovar-les al Parlament. Per què són un petit marge de nous ingressos per la Generalitat? Sí, perquè aquesta és la raó que esgrimeix en els recursos presentats: el fonament no es basa en una vulneració de drets fonamentals, sinó en una vulneració de competències. Volen, ras i curt, posar-les ells i recaptar-les ells, com ja han fet amb l’augment del copagament sanitari i de les taxes judicials de Gallardón.

Anem cap al monopoli tributari, en què el govern espanyol retindrà la pràctica totalitat de l’autonomia d’ingressos mitjançant la fiscalitat i deixarà per a les comunitats autònomes un espai reduït. El monopoli tributari que se’ns imposa no és, ni tant sols, una qüestió de política pressupostària, sinó que és una qüestió de poder: menys autonomia d’ingressos, menys autonomia política. És un nou episodi del pacte de la fam que patim de fa temps.

Read Full Post »

Autodeterminació: de la retòrica a la pràctica

El 12 de desembre de 1989 el Parlament de Catalunya aprovava la Resolució 98/III sobre el Dret a l’Autodeterminació de la Nació Catalana, per la qual el poble de Catalunya, tot i l’acatament del marc institucional vigent, no renunciava al dret a l’autodeterminació , i afirmava que en el moment que es cregués oportú, s’incrementarien les quotes d’autogovern fins allà on aquest cregués convenient, adequant la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies dels drets històrics.

Aquella resolució, proposada per ERC, va tenir una importància cabdal. Significava que, malgrat les renúncies que havia comportat el procés de transició del franquisme a la restauració borbònica, Catalunya no renunciava a exercir el seu dret d’autodeterminació en un futur. Després d’aquesta resolució, reiteradament el Parlament n’ha aprovat de similars, com la Resolució 679/V de l’1 d’octubre de 1998 o la Resolució 631/VIII de 3 de març de 2010, en les quals es manifestava la voluntat d’exercir el dret a decidir d’acord amb la voluntat majoritària del poble català expressada en el Parlament de Catalunya. Aquests textos, malgrat la seva importància, es limitaven a un exercici de no-renúncia del dret a l’autodeterminació, però en cap cas suposaven un acord sobre el seu exercici en un termini proper.

El passat 27 de setembre de 2012, després del Debat de Política General i amb l’impuls de la gran manifestació de la Diada Nacional convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, el Parlament va fer un pas més i va acordar, mitjançant la Resolució 742/IX, la convocatòria d’una consulta durant la legislatura que ara comencem, per tal que el poble català pogués determinar el seu futur col·lectiu.

Amb la nova configuració del Parlament de Catalunya sorgida de les eleccions del 25 de novembre, en la que una amplíssima majoria de la cambra està formada per partits que s’han presentat amb un programa en el que l’exercici del dret a decidir era una prioritat per a la noval legislatura, ha arribat el moment de passar de la retòrica sobre el dret a l’autodeterminació a la seva posada en pràctica.

Exercir el dret a l’autodeterminació suposa situar el principi democràtic al frontispici de l’actuació política del Parlament: posar en mans de la ciutadania la decisió sobre si volen constituir Catalunya o no en un nou estat d’Europa. El que cal proposar en aquest moment al Parlament no és una declaració d’independència (que vindria al final del procés en el cas que la ciutadania hagués pres aquesta opció de forma majoritària), sinó una declaració de majoria d’edat democràtica. Una majoria d’edat que comporta considerar-se com a subjecte polític i jurídic capaç de prendre decisions. La pròpia emancipació col·lectiva, per tant.

Aquesta Declaració de Sobirania ha d’establir els objectius (decidir sobre el propi futur, sobre si cal o no constituir-se com a nou Estat), les raons (que cal exposar en el preàmbul, basades en l’experiència sobre l’evolució de l’autogovern dins l’Estat Espanyol i la voluntat expressada per al ciutadania al carrer i a les urnes) i els principis pels quals es regirà el procés (per tal que sigui un veritable procés de deliberació democràtica i que conclogui amb una decisió legitimada pel mateix procés com a vàlida i representativa).

La Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya, considerant-lo subjecte polític i jurídic sobirà i per tant amb dret a decidir el seu futur col·lectiu en llibertat, comporta passar de la retòrica a la pràctica sobre el principi d’autodeterminació. Aquest pas històric requereix compromís, consens i valentia. Transaccionar les diferents propostes que comparteixin aquests objectius des de la defensa de la pròpia posició. Estic segur que els diputats i diputades del Parlament de Catalunya estarem a l’alçada.

Read Full Post »

Gir social cap a l’autodeterminació

Aquesta setmana l’acord d’estabilitat parlamentària entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya ha començat a desplegar-se, amb l’inici de la constitució de les diferents comissions paritàries de seguiment que han de vetllar per aplicar els acords i resoldre situacions no previstes en la línia de l’esperit del pacte. Un acord que ha arribat després d’una negociació en la que Esquerra Republicana volíem garantir que els passos cap a la independència fossin concrets, clars i calendaritzats i alhora que en camí per arribar es produís un gir social i econòmic per reduir al màxim possible les retallades conseqüència de la crisi econòmica. En altres paraules: tot i que tenim poc marge per evitar les retallades –i per això, entre d’altres coses, volem la independència per tenir tot el marge- aquest s’ha d’utilitzar al màxim per aplicar criteris d’equitat i cohesió social a l’hora de repartir l’ajust.
Aquest acord és fruit d’una oportunitat però també d’una clara necessitat. L’oportunitat d’impulsar el procés que ens ha de conduir cap a la plena sobirania, aprofitant el capital polític i d’esperança forjat pel sobiranisme civil i les forces polítiques, que les enquestes visualitzen i que el resultats electorals van reflectir: hi ha una majoria de catalans que aposten per l’estat propi. Aquesta oportunitat la tenim en un context d’extrema dificultat però que alhora ens ofereix avantatges: la gestió de la crisi ha aguditzat les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol cap a Catalunya, ha fet evident la insostenibilitat del dèficit fiscal persistent i continuat i ha afeblit una Espanya que no passa pel seu millor moment.
Per altra banda, l’acord també és fruit d’una clara necessitat. La manca de sobirania s’ha fet més palesa que mai amb la gestió de la crisi econòmica: no tenim sobirania en els nostres ingressos (fet que ens impedeix l’accés als mercats de deute subsobirà en l’actual context de tancament), l’estat espanyol centrifuga la càrrega de l’esforç per la consolidació fiscal i boicoteja nous ingressos que pugui tenir la Generalitat, i el que és més important, les polítiques essencials per gestionar la crisi (laboral, pensions, fiscalitat, supervisió financera) estan fonamentalment en mans del govern espanyol (amb una clara intervenció a la Unió Europea) i és Espanya qui dialoga i pacta amb la Unió Europea, responsable de la política monetària. Amb aquest panorama, la diferència entre els projectes socials i econòmics que hi ha en el panorama polític català es manifesta en decisions que tenen un abast molt curt, tant en termes financers com d’impacte sobre la vida dels nostres conciutadans. Un exemple clar n’és la nova política fiscal que conté l’acord, que és un gir social clar cap a l’esquerra propi d’un govern socialdemòcrata, impulsant reformes i noves figures fiscals sobre els qui més poden aportar d’acord amb el criteri de progressivitat (banca, grans fortunes, nuclears, grans superfícies, etc.), que com a molt pot posar sobre la taula 1.000 milions d’euros en nous ingressos (això sense comptar amb els efectes del boicot del govern espanyol), quan la consolidació que ens obliga l’estat espanyol és de 4.000 milions.
Això ens obliga a gestionar els aspectes conjunturals amb aquest gir social, però atacar també el problema estructural de fons: no som un país lliure. I no som lliures però els ciutadans de Catalunya han expressat clarament amb aquestes eleccions que de forma majoritària volen un estat propi, d’acord amb els programes dels partits que han obtingut la majoria parlamentària. I per aquesta raó cal avançar, sense dilació però amb pas ferm per evitar relliscades o passes enrere, cap a la constitució d’un estat independent. Per aquesta raó s’inclouen els passos, els criteris, els instruments i el calendari per tal de consultar al poble de Catalunya l’any 2014 sobra si vol constituir-se en un estat independent o no.
Sabem que el repte és gegantí i que la tasca és titànica. Però també sabem que no l’haurà de fer només ni un govern, ni un Parlament, ni uns partits. Tenim al costat una majoria social i política que encara s’ha d’enfortir i que haurà d’implicar-se a fons. El camí no és exempt de dificultats, però el que podem guanyar en termes de llibertat nacional i benestar col•lectiu s’ho val.

Read Full Post »

Període constituent, Catalunya lliure i justa

La legislatura ha arribat a la seva fi política. La proposta motor del partit guanyador de les eleccions, el pacte fiscal, ha rebut un sonor cop de porta per part de qui hauria de ser l’altra part de l’acord, el govern espanyol. “O pacte fiscal o independència” ens han dit. Doncs de pacte fiscal no n’hi ha, i per tant la sortida és la que és.

Cal que el període constituent que ja es va iniciar el passat Onze de Setembre amb la manifestació més gran de la nostra història es traslladi a les nostres institucions. Amb la legislatura esgotada, el nou marc polític obliga a totes les forces a mesurar a les urnes el suport a les seves propostes per sortir de l’atzucac polític, econòmic, financer i social en el que ens hem vist abocats. Tot això sense perdre de vista el rescat imminent de l’Estat Espanyol per part de la Unió Europea, que condicionarà (i depèn de nosaltres que sigui positivament) el procés d’independència que s’ha obert a Catalunya.

Els qui sempre hem militat a la causa de la independència i de la justícia social hem d’esdevenir la garantia nacional i social. La garantia nacional que eviti que les ambigüitats (tot i que cada vegada més estretes) sobre el com allunyin o dilueixin el què. La garantia social que ofereixi a la gent d’esquerres i de progrés del país una eina per participar del naixement del nou Estat d’Europa, i que aquest tingui per objectiu preservar la cohesió social i aprofundir en l’Estat del Benestar.

I ara és l’hora de sumar, sumar i sumar. Esquerra Republicana de Catalunya ha d’obrir les portes a tots aquells que participin del període constituent i ho vulguin fer a més des dels valors que com a republicans sempre hem defensat: justícia social, fraternitat, igualtat, llibertat. La suma ha de tenir com a objectiu sumar per al país més que cuinar una sopa de lletres. Podem fer-ho amb tota la gent que està demanant que ERC encapçali el bloc social per l’Estat propi.

La suma necessària no s’ha de limitar a propostes electorals de partit o coalició. Cal un programa de mínims entre les forces que ja d’entrada s’han mostrat favorables al dret a l’autodeterminació de Catalunya (ERC, CiU, ICV-EUIA, SI…) que contingui l’objectiu de l’Estat propi i les línies que es seguiran per arribar-hi. Aquesta seria una suma que multiplicaria.

El 10 d’abril de 1980, en la primera sessió del Parlament de Catalunya després del franquisme, Heribert Barrera va fer una crida als diputats a “garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda”. Més de trenta anys després, per fi tenim a les mans l’oportunitat d’aconseguir-ho.

Read Full Post »

I si quedem com a amics?

L’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre és haver situat la independència al centre del debat polític català . No podia ser d’una altra manera davant la mobilització política més gran que ha viscut la història de Catalunya, i això obliga a tots els agents polítics i socials a posicionar-se, i també a resoldre dubtes i calcular riscos i oportunitats a l’hora de fer el procés.

Un dels elements clau per poder assolir aquest camí amb èxit és augmentar els incentius de l’estat espanyol per tal que aquest procés sigui una separació amistosa i no un divorci traumàtic. No vull semblar un ingenu i sóc conscient que trobarem obstacles i oposició ( i també guerra bruta) per part de les institucions de l’estat espanyol, però això no obsta que intentem que el procés sigui el màxim de cívic, honest i tranquil. No només perquè reduirem possibles tensions i minimitzarem les eventuals inestabilitats, sinó també perquè ens convé per guanyar.

La conjuntura actual de l’estat espanyol ens ofereix una oportunitat única: la crisi econòmica a Espanya, la seva debilitat i la vulnerabilitat en la que es troba ha de ser un factor essencial per tal que entenguin que és millor acordar els termes de la separació que no pas entrar en una espiral en la que ells hi perdrien molt.

Els arguments dels defensors del “no” a la independència es basen única i exclusivament en la capacitat d’Espanya de fer-nos mal políticament. La por que intenten generar sobre la pertinença o no a la Unió Europea, un boicot comercial o el futur de les pensions no es basen en conseqüències automàtiques de tipus econòmic o sociològic, sinó en decisions polítiques que Espanya podria prendre contra una de decisió democràtica dels ciutadans de Catalunya. Els seus auguris no són fatalitats inevitables, sinó accions que dependran de la seva voluntat, és a dir, pures i simples amenaces.

El primer pas és demanar-los que el cost-benefici per a Catalunya que exigeixen el facin en relació a com quedaria l’estat espanyol en cas d’un divorci traumàtic com amb el que ens estan amenaçant. La prima de risc, el tancament dels mercats, la inviabilitat de les pensions, les relacions exteriors serien reptes importants per Catalunya però esdevindrien grans problemes per Espanya també. Dit d’una altra manera: han de saber (i veure) que evitar una Catalunya independent a base d’enfonsar-la i situar-la en “la misèria i el caos” (com han advertit alguns dirigents espanyolistes a casa nostra) arrossegaria també a Espanya.

Aquesta idea s’ha de traslladar a les institucions comunitàries i a la comunitat internacional: un cop expressada la voluntat popular dels ciutadans de Catalunya de constituir-se en un estat independent, la millor manera de garantir l’estabilitat econòmica i política és acordar un procés de separació amistosa. Una Espanya bloquejada per no voler acordar un procés de secessió basat en criteris absolutament democràtics és una bomba de rellotgeria per al futur de l’euro i la Unió Europea. Per això és important que les institucions europees i la comunitat internacional també ajudin a incrementar els incentius de l’estat espanyol per a una solució paccionada.

La reacció dels representants del govern espanyol, demanant analitzar la manifestació en fred i cridant a la calma, indica que potser han vist que ara va de veres i que no poden permetre’s el luxe d’enquistar el conflicte. Tant de bo sigui així, però mentrestant nosaltres hem d’incorporar l’argument de la separació amistosa en el nostre discurs i la nostra estratègia. És un element essencial per a les sòlides majories interiors i les complicitats exteriors. Quan dos es separen, sempre és millor quedar com a amics.

Read Full Post »

Objectiu: derrota econòmica i humiliació de Catalunya

En plena tempesta financera, amb els mercats tancats al deute subsobirà que ha d’emetre Catalunya causa del drenatge del seus recursos públics que suposa l’espoli fiscal, el govern espanyol està executant amb precisió militar una verdadera ofensiva contra el poc autogovern de la Generalitat de Catalunya. Ho hem estat denunciant diverses vegades (una, dues, tres i fins a quatre): el govern espanyol utilitza una crisi financera sense precedents per derrotar políticament Catalunya.

El camí encetat fa mesos pel govern espanyol ha consistit en la creació d’un escenari de més dificultats, que portés a la intervenció financera de la Generalitat, a través de les vies següents:

-          Impagament dels deutes: els deutes pendents de l’Estat amb Catalunya ascendeixen a més de 8.600 milions d’euros (5.700 milions d’euros d’infraestructures, 1.450 del fons de competitivitat 2011, 759 de la liquidació d’inversions no executades d’acord amb la Disposició Addicional Tercera de l’exercici 2008, 219 del 2009, 472 del deute històric de la sanitat catalana amb la seguretat social abans del traspàs el 1995, entre d’altres).

-          Continuació de la deslleialtat institucional: 1.851,2 milions d’euros corresponents al 2012 de despeses provocades per decisions de l’Estat i no cobertes.

-          Restriccions de l’endeutament: en aplicació de les mesures de control imposades per la Llei d’Estabilitat Pressupostària, el govern de l’Estat va dificultar l’obtenció d’un crèdit per part de la Generalitat el passat més de juliol per valor de centenars de milions d’euros que ja estava lligat amb entitats financeres, donant el vistiplau l’últim minut. I no és la primera vegada.

-          Centrifugació de la càrrega de la reducció del dèficit: l’Estat es reserva per a ell el marge temporal que la Unió Europea ha atorgat per la reducció del dèficit públic, però a més redueix de cara al 2013 el límit màxim d’endeutament del pressupost de la Generalitat de l’1,1% del PIB previst al 0,7%, obligant a fer retallades per centenars de milions d’euros per quadrar el pressupost.

Aquesta estratègia s’afegeix a l’espoli fiscal continuat, que suposa que el 43% de l’esforç fiscal dels ciutadans i empreses catalanes no reverteixi a Catalunya, i que ascendeix al 8% del PIB de mitjana des del 1986, i ja ha suposat des d’aleshores 289.724 milions d’euros (el PIB català a finals de 2011 era de 210.000 milions).

Aquesta estratègia coincideix –i sospito que no és casualitat- amb l’increment de l’independentisme a Catalunya i amb la visualització de l’estat propi com una alternativa a l’Espanya intervinguda, i en el calendari amb la discussió final al Parlament de la petició que els impostos dels catalans es quedin a Catalunya mitjançant una agència tributària pròpia, de manera similar al concert basc i navarrès. Caldria no descartar, doncs, que el govern espanyol hagi accelerat la màquina de forma irresponsable per tal que la petició financera que li arribés de Catalunya no fossin els resultats del debat del concert econòmic, sinó una petició de rescat per qüestions de tresoreria, i així sembla que serà, a no ser que la Unió Europea rescati Espanya abans que es faci efectiva aquesta petició.  Hi ha una cursa, doncs, entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol per veure qui és el darrer en ser intervingut, i des de Madrid s’utilitza joc brut per traslladar a Catalunya la humiliació que comporta el rescat europeu.

Què hem de fer en aquests moments? Doncs tenir clar que no podem afrontar els reptes del dia a dia, que ara són determinants, sense un objectiu clar. Sense un govern que iniciï un procés cap a la constitució d’un estat independent per Catalunya, continuarem a mercès de l’estratègia del pacte de la fam que des de Madrid han dissenyat, i només comportarà derrota, més retallades , ofec econòmic i col·lapse social. El debat sobre el concert econòmic al Parlament pot tenir en aquest sentit una utilitat important si s’aprofita per visualitzar davant d’Europa que Catalunya és un país solvent i viable que està en una situació de dificultat per haver patit un espoli fiscal per sobre de les seves possibilitats. I que el millor camí per Europa d’estalviar-se un rescat per l’economia catalana és acceptar que s’ha de treure de sobre el preu de pertànyer a l’estat espanyol.

Read Full Post »

Camí de la intervenció financera de la Generalitat

La reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF)  –que reuneix al ministre d’Hisenda i els consellers d’Economia de les comunitats autònomes- va certificar que el govern espanyol ha enfilat el camí de la intervenció financera de la Generalitat, tal i com vam avisar fa prop de tres mesos. La reunió d’ahir es suma als esdeveniments de la setmana negra que es va iniciar amb el memoràndum de la Unió Europea amb les condicions per al rescat de la banca espanyola (que suposa la derrota més gran d’Espanya de les darreres dècades), va continuar amb el llistat de retallades exposades l’endemà per Rajoy al Congrés i finalitzava divendres amb la concreció de les retallades al Consell de Ministres.

El primer gest és la reserva per part de l’administració central de tot el marge de flexibilitat de reducció del dèficit per 2012 que li ha concedit aquesta setmana, centrifugant la responsabilitat cap a les comunitats autònomes, que són a més les que realitzen la despesa de caràcter social (salut, educació, serveis socials). Fins i tot per algú que cregui en l’actual model constitucional, no compartir els marges de flexibilitat financera és una actuació absolutament irresponsable, centralista i frívola. El govern espanyol no vol assumir més responsabilitats, i les desvia cap a les comunitats autònomes. Per un territori com Catalunya que té la voluntat de ser més que una simple comunitat autònoma de l’Espanya intervinguda, encara és més greu.

La segona decisió és la imposició d’un límit màxim de dèficit de la Generalitat de Catalunya per a l’exercici de 2013 en el 0,7% del PIB de Catalunya, és a dir, en una mica més de 1.450 milions d’euros. A partir de les dades que tenim, això suposa una retallada extra per al proper pressupost de com a mínim 3.500 milions d’euros , que és el pressupost sumat de dos departaments com el de Territori i Sostenibilitat (infrastructures, obres públiques, medi ambient i habitatge) i el de Benestar i Família (polítiques socials, immigració, joventut, dependència). És a dir, que per complir aquest objectiu hauríem de tancar aquests dos departaments.

La tercera decisió és la continuació del procés d’intervenció financera de la Generalitat previst a la Llei d’Estabilitat Pressupostària. L’estirada d’orelles per l’evolució trimestral dels comptes forma part del procediment previst als articles 16 i següents d’aquesta llei, després del qual vindrien la prohibició d’emetre deute per part de la Generalitat i la requisa del 0,2% del PIB català, que el nostre govern hauria de dipositar en un compte del Banc d’Espanya. I posteriorment, l’arribada dels homes de negre –amb la bandera espanyola a la solapa- que vindrien a comandar les finances de la Generalitat establint recomanacions d’obligat compliment.

El govern de CiU, finalment, ha topat amb la paret d’Espanya, una paret més aspra i dura, que vol revertir la humiliació de la intervenció que de facto li ha imposat la Unió Europea a canvi del rescat bancari. S’acosten, doncs, moments importants: o derrota i decadència, o independència i prosperitat. Esperem estar a l’alçada de les circumstàncies.

Read Full Post »

Per una banca pública catalana

Un dels efectes més palpables i injustos de l’actual crisi econòmica i financera és el tancament de l’aixeta del crèdit que pateix el teixit empresarial i les dificultats creixents de finançament de les administracions públiques en els mercats financers.  La conseqüència fatídica d’aquesta situació és que moltes empreses que són solvents, competitives i tenen una bona cartera de clients es veuen obligades a tancar per la manca de finançament que els permeti gestionar la tresoreria i pagar a proveïdors, treballadors i retornar els préstecs.

Què pot fer el govern de la Generalitat per minimitzar aquest problema? Val a dir que hi ha unes clares limitacions, ja que no tenim competències en polítca monetària (que depèn de la Unió Europea) ni en la major part de l’ordenació bancària (que depèn de Madrid, excepte unes petites facultats en les caixes d’estalvi) i el dèficit fiscal ens impedeix poder actuar plenament via despesa pública.

Un instrument que permetria paliar els efectes de la crisi financera seria la conversió de l’Institut Català de Finanes en una banca pública, és a dir, que comptés amb la fitxa bancària i pogués operar com un banc. Això és legalment possible, i només cal una modificació de la normativa estatal, que hem presentat al Parlament de Catalunya.

En el nostre entorn més immediat, moltes administracions estatals compten amb instruments de banca pública que permeten aquesta canalització de de l’estalvi cap a inversions estratègiques i suplir la manca de crèdit de les entitats financeres privades. El govern de l’Estat espanyol compta, per la seva banda, amb l´Instituto de Crédito Oficial que malgrat no s’ha utilitzat en tota la seva potencialitat, ha tingut un paper essencial en l’obtenció de capital als mercats financers per posar-lo a disposició, via prèstec, de les administracions locals i autonòmiques i les empreses privades. En la Unió Europea, destaca l’experiència dels Landesbanken , bancs comercials de propietat majoritària en mans dels governs dels länder alemanys, que realitzen la funció de banca majorista en relació a les sparkassen, les caixes d’estalvi públiques, i que faciliten el finançament de les inversions públiques i de les línies estratègiques de creixement per a l’economia de cada länder.

Per altra banda, al costat d’una hisenda amb capacitat de gestió, recaptació, liquidació i inspecció sobre els tributs, una banca pública és un element essencial per al desenvolupament d’una política financera i econòmica el més autonòma possible en el marc de la Unió Europea i de la regulació actual dels mercats financers i els comptes públics.

Les principals millores que aportaria l’evolució de l’Institut Català de Finances cap a una estructura pròpia de la banca pública són la major facilitat per a captar capital (tant operant en els mercats financers, captant dipòsits de persones jurídiques i físiques i d’institutcions públiques, i obrint la possibilitat d’accedir a les subhastes de liquiditat del Banc Central Europeu), la capacitat per a realitzar operacions financeres pròpies de l’activitat tradicional de la intermediació bancària i la seva exclusió del còmput de dèficit públic establert en les normes SEC-95, amb el qual s’aconsegueix que les operacions financeres de l’Institut no afectin als objectius d’estabilitat pressupostària establerts en la legislació.

Aquesta és una proposta perfectament viable, positiva i que no costaria impulsar. Ens hi posem?

* A la imatge, un títol de deute de la Caixa de Crèdit Comunal de la Mancomunitat de Catalunya.

Read Full Post »