Pressupostos: quin és el problema de veritat

El debat dels pressupostos de la Generalitat per l’any 2013 gira al voltant de l’objectiu de dèficit –és a dir, quanta despesa no coberta per ingressos podrà ser-ho per endeutament- que establirà el govern espanyol. Augmentar l’objectiu de dèficit és important per a sostenir l’estat del benestar (cada 0,1% de més són 200 milions menys de retallades), però tanmateix és una mesura pal·liativa que no soluciona el problema de fons, ja que el dèficit d’enguany s’haurà de retornar en un futur, i amb interessos.

La qüestió de fons és si l’estat del benestar català gasta per sobre de les nostres possibilitats, i aquí cal tenir clar que no és així: els treballadors i les empreses catalanes paguem impostos suficients per no haver de retallar la despesa la pública. El problema, però, és que una part significativa d’aquests diners (paguem més de 33.000 milions en impostos i la Generalitat només en rep 19.000) no reverteixen en el nostre estat del benestar sinó que queden absorbits per les estructures de l’estat espanyol.

Si Catalunya vol mantenir l’estat del benestar, cal que disposi del recursos que genera l’esforç del propi país. Altres forces han intentant durant molts anys que això sigui possible dins de l’estat espanyol, però sempre han fracassat, evidenciant que només serà possible si disposem d’un estat independent. Mans a l’obra, doncs.

Article publicat l’Esquerra Nacional núm. 212

Dèficit fiscal de propina: caselles 627 i 629 de la declaració de la renda

Una de les primeres mesures del govern del PP fou l’aprovació d’un augment de tram estatal de l’IRPF, mitjançant el Reial Decret Llei 20/2011, que establia un “gravamen complementari estatal” sobre les rendes obtingudes pels ciutadans, ja fossin relatives a la base imposable general (rendes del treball i de les activitats econòmiques) com a la base imposable de l’estalvi. Aquest gravamen, que afecta a tots els trams de renda, amb caràcter progressiu, servirà per alleujar les finances de l’administració central de l’Estat, però en cap cas les finances de les comunitats autònomes, que són les que presten els serveis de l’estat del benestar (salut, educació, serveis socials), afegint el dèficit fiscal que, en alguns casos com el de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, suposa una doble factura fiscal i fa que una part important de l’esforç fiscal no es quedi al propi territori i serveixi per mantenir les estructures de l’estat espanyol.

En el seu moment, tant la secretària general d’ERC, Marta Rovira, com el conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, van advertir que el gravamen, en no repartir-se al 50% amb les Comunitats Autònomes (com es fa amb la resta de l’IRPF), agreujaria l’espoli fiscal que patim i que és una de les causes de la precarietat de l’estat del benestar a Catalunya. En efecte, i malgrat les paraules de Montoro que aquest increment es repartiria amb les comunitats autònomes, no hi ha cap mesura per part del govern espanyol que hagi convertit aquestes paraules amb fets. Per tant, es compleixen els mals auguris tant d’ERC com del conseller d’Economia, i el “gravamen complementari estatal” contribuirà en bona part, en efecte, a engreixar el dèficit fiscal.

Quina en serà l’afectació? Si prenem com a referència el percentatge de recaptació de l’IRPF a Catalunya en relació al total estatal –un 20,57% en la declaració de l’exercici 2011- i la previsió d’ingressos pel gravamen complementari xifrada en 5.979 milions d’euros, podríem dir que per aquest concepte a Catalunya es recaptaran uns 1229 milions d’euros complementaris. L’impacte, doncs, és clar.

Si vostès volen saber en la declaració de renda quina part de l’IRPF passa a ampliar el dèficit fiscal que ja tenim, trobaran la quota del gravamen complementari estatal de la base general a la casella 627 i la del gravamen complementari estatal a l’estalvi a la casella 629 de l’esborrany de la declaració. Una propineta per a l’estat espanyol.

Prou de banalitzar el nazisme!

Sant tornem-hi. Aquesta vegada ha estat Juan Carlos Rodríguez Ibarra qui ha comparat el procés cap al referèndum sobre la independència de Catalunya amb el nazisme alemany i el feixisme italià. Aquesta comparació no és nova en la política i els mitjans espanyols, però en els darrers mesos, a mesura que el procés cap a la sobirania avança, es va repetint amb més periodicitat i ha arribat l’hora de dir prou.

L’intent d’associar el catalanisme amb el nazisme no és nou. Fa uns anys, amb la formació del primer govern catalanista i d’esquerres, alguns articulistes a la premsa espanyola qualificaven aquest de “nacional-socialista”, tot explicant que estava format per nacionalistes i socialistes, amb la clara voluntat d’identificar la Generalitat amb el règim de Hitler. Aquesta línia ha anat seguint fins a l’actualitat, i en els darrers temps, sobretot des de la manifestació del passat 11 de setembre que va posar la independència de Catalunya en el centre de l’agenda política, han estat diferents veus –moltes d’elles provinents de l’autodenominada esquerra espanyola- les que han anat repetint aquesta associació. José Bono comparant la immersió lingüística a les escoles catalanes amb la persecució dels jueus o Marcelino Iglesias fent el mateix entre el procés sobiranista i l’ascens del nazisme i els milions de morts de la Segona Guerra Mundial en són bons exemples. Aquesta setmana, com dèiem al principi de l’article, ha estat Rodríguez Ibarra qui ha comparat el referèndum democràtic que vol fer una majoria de diputats del Parlament de Catalunya amb el nazisme. Fa un parell de setmanes, va ser el diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, qui en un debat que tenia amb mi a la cambra catalana va comparar l’explicació del dèficit fiscal que patim a Catalunya amb les campanyes del ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, fet que va provocar la meva resposta advertint-lo que havia creuat una línia vermella:

Paradoxalment, el mateix estil que s’utilitza per comparar el nazisme amb el catalanisme és el que s’emprava en la primer meitat de segle XX per part d’alguns representants del nacionalisme espanyol per identificar els catalans amb el poble jueu, i utilitzar els arguments de l’antisemitisme contra la nostra identitat nacional. El mateix diari Abc qualificava el 1936 al president Lluís Companys de “jueu” amb aquestes paraules recollides al llibre Els jueus i Catalunya per Vicenç Villatoro: “Judío es Companys -descendiente de judíos conversos- y no hay más que verle la jeta para comprenderlo, sin necesidad de más exploraciones de su àrbol genealógico”. O tres dècades abans era Pío Baroja qui feia anar l’antisemitisme contra els catalans en afirmar que “los judíos son ellos (…) El aspecto, las aptitudes, la classe de arte que se hace en Cataluña, todo tiene carácter marcadamente semita”.

Tornant a l’actualitat, la banalització del nazisme que suposen les afirmacions que portem sentint els darrers mesos és un insult a totes les víctimes de la barbàrie nazi, tant aquells que van ser reclosos i assassinats als camps de concentració com tants altres que patiren l’horror d’altres formes. Fer anar el qualificatiu de “nazi” amb tanta facilitat demostra no només una manca de coneixement històric inexcusable, sinó també un insult als mínims ètics exigibles a la nostra societat i una ofensa a la dignitat humana. Igualar una proposta democràtica a un règim genocida és, ras i curt, absolutament repugnant.

Però no n’hi ha prou en constatar la repugnància d’aquestes afirmacions. No en podem deixar passar ni una. Qualificar de “nazi” algú , i més si es fa a través dels mitjans de comunicació, ha estat tipificat com a delicte d’injúries pels tribunals, i només fa un parell d’anys que l’exportaveu del govern d’Aznar Miguel Ángel Rodríguez va ser condemnat a pagar una indemnització de 30.000 euros precisament per fer afirmacions d’aquest tipus. Doncs ja ho sabem: cada vegada que ens diguin “nazis”, que caigui una querella. Ja n’hi ha prou de difamar, ja n’hi ha prou de banalitzar la barbàrie. Ja n’hi ha prou.

Gallardón i Torres-Dulce: Eppur, si muove!

Finalment la pressió del Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, sobre el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol,  n’ha provocat la seva dimissió forçada, arran d’unes declaracions sobre el marc jurídic vigent i les possibilitat de canviar-lo per fer una consulta sobre la independència.

Val a dir que la virulència amb la que la Fiscalia General de l’Estat, el Partit Popular i la caverna mediàtica espanyolista han demanat el cap de Rodríguez Sol és una mostra de la guerra declarada que el nacionalisme espanyol té amb la voluntat majoritària dels catalans, que volen poder decidir el seu futur col·lectiu. Una guerra política que ha de ser explicada al món, i un exemple és l’insòlit fet de la dimissió forçada del Fiscal en Cap per unes declaracions que no suposen cap de les faltes (lleus, greus o molt greus) que preveuen els articles 62, 63 o 64 de la Llei de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal per iniciar un expedient de remonició, ni vulneren el principi d’imparcialitat de l’article 7 de la mateixa llei ja que es va limitar a constatar les possibilitats del marc jurídic vigent i que aquest pot ser canviat per adaptar-lo a les demandes de la societat.

Aquesta deriva inquisitorial del poder espanyol, en la que cobren força –com a totes les persecucions dogmàtiques contra la lliure opinió- els pecats de pensament, es pot girar en contra d’ell mateix més aviat del què es pensa. Dir clarament que el cas Rodríguez Sol és un “avís a navegants”,  com ha fet Gallardón, no fa res més que evidenciar que la pèrdua de la qualitat democràtica de les institucions espanyoles ha entrat en una nova fase d’intensificació, i que la de descomposició del règim sorgit de la transició i la segona restauració borbònica s’accelera. Quan hom ha d’arribar al punt de perseguir fiscals per dir quin és el marc legal, és que volen segrestar les lleis i el seu procés de configuració al servei d’un ideal que està per sobre la democràcia, en aquest cas la unitat d’Espanya i el manteniment de l’elit que en té capturades les institucions del seu aparell central.

Malgrat tot el que digui Gallardó, faci Torres-Dulce o amenaci Morenés, és clar que la configuració legal de la unitat d’Espanya no podrà resistir davant la voluntat democràtica. Patrimonialitzant l’Estat en mans del nacionalisme espanyol, ens obren la porta a marxar-ne i, ens legitimen saltar la paret. Com més injusta es mostra una llei (o un marc constitucional), més probabilitats té de ser superada. Perquè com va dir Galileu quan se’l va forçar a abjurar de la seva teoria en la que defensava que la terra gira al voltant del Sol, Eppur, si muove. I malgrat això, es mou.

Continua l’asfíxia: dues decisions i una dada d’aquesta setmana

El govern de l’estat espanyol continua de forma implacable la seva estratègia de recentralització política mitjançant l’asfíxia financera. Si venim d’unes decisions que han configurat un marc polític i financer destinat a tenir la Generalitat agafada per la tresoreria (gràcies a una reforma constitucional i una llei orgànica d’estabilitat pressupostària aprovades en els darrers dos anys) i que ja hem denunciat en altres ocasions; si tenim uns objectius de dèficit que posen en perill la cohesió social especialment en aquells territoris que ja són contribuïdors nets del sistema de finançament autonòmic i no tenen l’efecte capitalitat (és a dir, el conjunt dels Països Catalans); ara s’hi afegeixen tres notícies d’aquesta setmana que agreugen més la situació, i evidencien que per molts números que fem, la solució a les retallades  és política i passa en bona part per l’emancipació nacional respecte de l’estat espanyol, sense la qual no és possible una emancipació de l’especulació financera.

Primera notícia: el govern espanyol, davant la possibilitat que les comunitats autònomes puguin accedir als mercats de deute (sense passar pel Fons de Liquiditat Autonòmic) que s’ha obert les darreres setmanes després de la bona col·locació de les noves emissions de deutes de la banca espanyola en els mercats, ha decidit limitar l’accés al crèdit a uns tipus d’interès que no poden passar els 100 punts bàsics (l’1%) al tipus que paga el deute estatal, que juga amb avantatge gràcies al suport claríssim de les institucions europees. A aquest tipus d’interès, i tenint en compte la penalització que pateix la Generalitat de Catalunya en els mercats perquè no és l’administració que recapta els impostos dels ciutadans (fet que li resta capacitat de resposta davant possibles dificultats de pagament), el Govern de l’Estat provoca una nova tanca dels mercats financers al deute de la Generalitat just quan es començava a obrir des de la intervenció de facto de l’estat espanyol del maig del 2010. Tots a passar pel FLA.

Segona notícia: el Consell de Ministres ha aprovat avui la possibilitat de negar a les comunitats autònomes que no compleixin la llei d’estabilitat pressupostària (que imposa obligacions de límit de dèficit de molt difícil compliment sense provocar un trencament social a Catalunya) les transferències per a polítiques finalistes, que es gestionen a part del model de finançament, fet que es suma a la reducció d’aquestes partides en els darrers anys que ha obligat a la Generalitat desemborsar de la seva butxaca prop de 300 milions d’euros per cobrir allò que no pagava l’estat. El govern de l’Estat, doncs, amenaça de no cobrir transferències a les que està obligat per llei si no ens sotmetem a l’estratègia de la recentralització financera per la via de l’asfíxia política. Eliminar polítiques socials fent d’escut humà la Generalitat de Catalunya.

I la dada: aquesta setmana Mariano Rajoy al Congrés de Diputats i Andreu Mas-Colell al Parlament han avançat les que poden ser les xifres definitives del dèficit del conjunt de les administracions públiques (Estat, comunitats autònomes i ens locals) i de la Generalitat de l’any 2012, respectivament. Rajoy ha afirmat que el dèficit per al conjunt del sector públic de l’estat espanyol es situaria al voltant d’un 7% del PIB espanyol, fet que tenint en compte que l’any 2011 va situar-se al 8,96%, suposaria que al conjunt de l’Estat s’han fet retallades per valor de 20.000 milions d’euros. Per la seva banda, Andreu Mas-Colell va expressar que el dèficit de la Generalitat per al 2012 es situaria finalment al 2% del PIB català, fet que suposa tenint en compte el dèficit del 2011 que va ser del 3,99% les retallades de la Generalitat l’any 2012 hauran estat de 4.000 milions d’euros. Per tant, només la Generalitat de Catalunya per si sola haurà hagut d’assumir unes retallades corresponents al 20% del total de les administracions públiques de l’estat espanyol. Una desproporció absoluta, injusta i obligada per l’estat espanyol que paguen les classes mitjanes i populars catalanes

Els costos de la política econòmica espanyola per a Catalunya (més enllà del dèficit fiscal)

El pressupost del 2013 serà difícil degut al context econòmic i financer de Catalunya i del conjunt de la zona euro, però es veurà molt afectat negativament també per algunes decisions del govern espanyol que afectaran negativament aquests pressupostos i que ens veiem obligats a pressionar per solucionar-les.  Convé fer-ne un llistat , perquè totes elles tenen un impacte negatiu sobre els comptes de la Generalitat que, val a dir, és l’administració que presta els serveis públics de l’Estat del Benestar: ensenyament, salut i benestar social.

Impagaments i compromisos no complerts

-          Incompliment del pagament corresponents als compromisos d’inversió en infraestructures dels anys 2008, 2009 i 2010, contemplats en la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’Autonomia, amb un impacte de 1.689 milions d’euros.

-          Incompliment de la mateixa Disposició Addicional en els pressupostos de 2013, per una valor de 661 milions d’euros.

Increments de despesa provocats

-          Ingressos finalistes (que l’Estat envia per a polítiques concretes, moltes de les quals obligades per lleis del propi govern espanyol) que s’han reduït i que la Generalitat ha hagut de compensar parcialment, amb un impacte negatiu de 296 milions d’euros.

-          Augment de l’IVA que paga la Generalitat, i que recaptarà l’Estat (per l’Estat, un augment de l’IVA és neutral, ja que es paga a si mateix): impacte negatiu de 66 milions d’euros.

Boicot a l’autonomia fiscal de la Generalitat

-          Recursos d’inconstitucionalitat que suspenen l’aplicació de determinats impostos i taxes aprovats per la Generalitat en ús de l’autonomia fiscal que li reconeixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Només la suspensió de l’Impost sobre Dipòsits Bancaris que pagaven les entitats financeres provoca un impacte negatiu de 500 milions d’euros en el pressupost de 2013.

Segrest de l’endeutament gràcies als nostres impostos

-          Establiment d’un límit de dèficit del 0,7% d’un total del 4,5%; contrari a les recomanacions del Parlament Europeu i inversament proporcional a la participació de les Comunitats Autònomes en el conjunt de la despesa. Aplicant el criteri de proporcionalitat, el dèficit hauria de ser de l’1,7%, fet que suposaria estalviar retallades per valor de 2.000 milions d’euros.

Sumin i veuran que el resultat és superior a la xifra que ens diuen que cal retallar (4.000 milions) per quadrar els números del pressupost per a 2013 de la Generalitat de Catalunya. Des d’ERC treballarem per impulsar mesures en l’àmbit dels ingressos que permetin reduir les retallades i alternatives en l’àmbit de les despeses que permetin garantir la prestació dels serveis públics. Però més enllà del què està al nostre abast, caldrà també pressionar per totes les xifres que hem descrit al llarg d’aquest article.

El govern espanyol ens declararà la independència

La vicepresidenta del govern espanyol ha anunciat la voluntat de recórrer l’aprovació de la Declaració de Sobirania per part del Parlament al Tribunal Constitucional.  Segons Soraya Sáenz de Santamaría, la declaració aprovada té efectes jurídics i per tant, encara que és una resolució que serveix per impulsar l’acció política (d’acord amb l’article 145 del Reglament del Parlament) i no és un text de caràcter normatiu, mereix ser recorreguda per declarar la seva inconstitucionalitat.

Sembla que el govern espanyol ha passat per alt la posició inicialment expressada pel ministre Margallo quan deia que la declaració no tenia efectes jurídics , i per tant, reconeix carta de naturalesa jurídica a la declaració parlamentària. La fonamentació estaria en el fet que el contingut polític de la Declaració estaria en contra del “espíritu constitucional”, que identifiquen no pas amb el pas d’una dictadura a un sistema democràtic, sinó amb la indissoluble unitat de la pàtria espanyola. Es recorre una manifestació de voluntat política aprovada de manera àmpliament majoritària per un parlament conformat per la voluntat popular, un fet inèdit en  la història política i constitucional recent de l’Estat espanyol. Les opinions contràries a la unitat d’Espanya, doncs, han passat a ser inconstitucionals i per tant, il·legals.

El fet que es recorri obre la caixa de Pandora, amb unes conseqüències polítiques i jurídiques avui mateix d’abast imprevisible, d’entre les quals les següents:

a)      La naturalesa antidemocràtica de l’Estat espanyol suposa una vulneració dels principis democràtics fonamentals: des d’una visió restrictiva, sovint se’ns diu que només tindríem el dret a l’autodeterminació si fóssim un poble sotmès, privat dels seus drets fonamentals. Si un Parlament no pot emetre una declaració de voluntat política basada en la llibertat d’opinió, és clar que Espanya es situa davant el món com un estat que no respecte el pluralisme intern i els principis democràtics.

b)      Els efectes de la inconstitucionalitat: quan una norma és declarada inconstitucional, deixa de ser vigent i no s’aplica. En el cas d’una declaració que és una resolució que impulsa l’acció política, què faran? Declararan inconstitucional l’expressió d’una voluntat política al Parlament? Quin serà l’abast concret de la inconstitucionalitat? Obligaran al Parlament a esborrar la declaració de la seva web i del Butlletí Oficial?

c)       Obre la porta a recórrer una decisió favorable del Tribunal Constitucional a instàncies internacionals: què en diran de la prohibició d’una opinió alguns organismes com el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, en especial respecte als articles 9, 10 i 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans? O què en diran respecte a la contradicció que prohibir una manifestació de la voluntat d’un Parlament mitjançant una resolució declarativa sense caràcter normatiu suposa respecte a l’article 20 de la Constitució Espanyola, l’article 55 de l’Estatut o respecte a diversos tractats internacionals signats per Espanya?

d)      Què faran si el Parlament la torna a aprovar? Si fos una norma, es tornaria a anular i declarar la vigència, però es pot anular una opinió? Com ho faran? Suspendran el ple del Parlament que la pretengui tornar a votar?

I per sobre de tot, atorguen carta de validesa jurídica pel que fa a les discussions sobre la sobirania d’una declaració d’aquest tipus, i per tant, legitimen el fet de recórrer al dret internacional públic, que en múltiples ocasions, ha regulat el cas de l’accés democràtic a la sobirania dels pobles.

En definitiva, que si algú encara no s’ho creia, al final serà el govern espanyol qui, amb l’exclusió de la realitat catalana del marc constitucional espanyol, ens proclamarà la independència. I probablement ho farà a l’estil del nacionalisme espanyol: la independència de Catalunya per exclusió de la seva voluntat democràtica del marc constitucional espanyol. Si confronten Constitució Espanyola i democràcia, és clar qui guanyarà. Fermesa, i temps al temps.